HOME I SOCIETAT 2021: LECTURA DE SPINOZA
1. La postura de Baruch Spinoza en els temes sociològics és fruit de la limitació de la seva ètica a ser una mena de fÃsica de les voluntats i de les passions humanes. En la seva “filosofia polÃticaâ€, fa retrocedir el moment ètic a segon pla i, fins i tot, pot desaparèixer completament per deixar el camp lliure al desig, a la ‘cupiditat’ ( cupiditas) ), a l’ambició i al poder.Â
2. En el seu Tractatus brevis , obra de joventut, Spinoza encara pensava, en la lÃnia del Banquet  de Plató: l’amor és una cosa essencial per als homes i és, en general, la llei de l’ésser i la condició per existir. A la Ethica , en canvi, i sota la influència del naturalisme de Hobbes, que s’accentua en ell a partir de 1660, afirma el principi de l’obrar humà en l’instint de conservació. Això ja apareix també en el primer parà graf del Tractatus politicus , on Spinoza declara que no pretén escriure sobre cap ‘utopia’ i que no cal prendre als homes tal com han de ser, sinó tal com de fet són.Â
3. De Hobbes, Spinoza, reprèn tota la teoria del “Dret naturalâ€, però, en ell, l’individualisme és encara més agut que en Hobbes. “Déu crea només individus, no nacionsâ€, és l’afirmació revolucionà ria i capital de Baruch Spinoza en plè segle XVII!
4. La ‘naturalesa’ no és ja aquella naturalesa ideal que servia de base a les doctrines sobre el “Dret natural†de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana. La irrupció del ‘naturalisme’ mitjançant Spinoza no pot menys que sorprendre. La seva teoria gnoseològica depèn, en gran part, de l’idealisme, més encara, del platonisme més extrem. La ‘natura’ és per Spinoza la “naturalesa idealâ€, i Déu, és la idea de les idees. La idea ‘primordial’ del platonisme que origina, fa desenvolupar i finalitzar tot el que hi ha a la ‘natura’. ‘Natura’ entesa, compresa i justificada des de l’individualisme més extrem: és la “natura humanaâ€, que descobreix les lleis de la “ natura secundum imagini Dei altissimiâ€: la ‘natura’ humana.
5. Aquesta ‘natura’ és la ‘naturalesa’ en el seu sentit capital i més brutal. L’ambivalència extrema del terme és simptomà tica en Spinoza. És, realment, una amfibologia de conceptes. Leibniz ho feu constar quan va acabar de llegir la Ethica  spinoziana: “Les seves proves són, la majoria de les vegades, més capcioses que convincentsâ€. Però l’afirmació de la pregona unitat de l’home-la natura-Déu havia estat afirmada per Baruch Spinoza amb una rotunditat que volia superar la amfibologia dels termes. Resoldre el problema, sembla, que Spinoza ho va deixar per al futur i per a l’experimentació personal de la “natura humana†i que ha de ser la pedra capital de l’ètica personal i social.
6. Avui, quan, constantment, som ‘instruïts’ pels media de què cal fer per ser ‘naturals’ i per viure “d’acord amb la naturaâ€, els conflictes que vivim entre ‘natura’ i ‘urbanitisme’, entre ‘ societat ‘i’ individu ‘, entre’ nació ‘i’ persona ‘, entre’ estat ‘i’ ciutadà ’’, són palesos, immensos i tant amfibològics que deixen curta l’escapatòria spinoziana per justificar la seva concepció de la ‘natura ‘. Ens caldria reflexionar una mica sobre la ‘significació’ de tot això que ens preocupa i no admetre mai que, com que “ja tenim idees innates de quasi tot†no val la pena perdre el temps pensant. “Viure, menjar, ‘disfrutar’ i gaudir és la proposta dogmà tica quasi exclusiva dels polÃtics, de molts ‘professors’ i de quasi tots els media: conseqüentment no cal pensar en res més … perquè hi ha preguntes que mai cal fer!
Jaume González-Agà pito