EL RENAIXEMENT: QUÈ FOU, QUAN, A ON I PER QUI VA COMENÇAR

1. Tres preguntes són importants al moment d’abordar el Renaixement:

1.  Què és el Renaixement?

2.  Quan s’inicia el Renaixement?

3.  A on i mitjançant qui es comença el Renaixement

2. Des de l’any 1401, moment en que la ciutat de Florència va convocar el concurs per atorgar el contracte de les segones portes del baptisteri de la catedral de San Giovanni, fins al 6 de maig de l’any 1527, en el qual Roma va ser saquejada per les tropes imperials de Carles V i el papa Climent VII, de la família Medici, abatuda la guàrdia suïssa, es va refugiar al Castel Sant’Angelo, va passar quelcom molt important a Europa: el Renaixement^[1].

3. En el camp artístic, Brunelleschi, que havia acabat la meravellosa cúpula de la catedral l’any 1436, Alberti, Ghiberti, Donatello i Massaccio en foren els capdavanters artístics^[2].

4. El Concili Ecumènic de 1438 a Ferrara i de l’any 1439 a Florència, amb la presència de l’emperador bizantí, del patriarca de Constantinoble i de una multitud de doctes grecs, fou molt important en l’origen i el desenvolupament renaixentista pel seu potencial intel·lectual^[3]. Els grecs van anar al Concili Ecumènic carregats de còdexs grecs. En ells hi havien els textos de la seva tradició cristiana bizantina, però també el textos dels principals filòsofs de l’antiguitat^[4].

5. Són 127 anys, en els quals l’home singular i individual “reivindica poder interpretar i resoldre per ell mateix i fora de la tutela eclesiàstica, les qüestions relatives a la realitat, al pensament, a la consciència”^[5]. 

També el món italià, amb la seva complexitat, però, sobre tot a les seves ciutats més senyeres, s’afermà i, tot assegurant la seva herència comuna, va subratllar la seva continuïtat respecte a l’antiguitat ‘clàssica’^[6]. Florència fou la capdavantera, però també Màntua, Urbino, Ferrara, Venècia, Milà i, fins i tot la partenopea Nàpols, s’afegiren a la renaixença que, ben aviat, es va estendre per tota Europa. Es volia orientar el present mitjançant la raó històrica del passat.

6. El Renaixement va abandonar la metafísica, tant l’aristotèlica com la nominalista, per comprendre l’univers i la realitat immediata. Els objectius eren, ara, l’home i el cosmos^[7].

L’escolàstica medieval havia ja expirat. Ara es cercava en les “fonts genuïnes”. Ja en l’any 1440, havia sorgit a Florència una nova acadèmia ‘platònica’, amb noms ben destacats: Pleto, Besarió, Ficino, Pico della Mirandola. A Florència hi torna a haver-hi platònics, però també aristotèlics, estoics i epicuris

L’humanisme desenterra tot el que és antic. I no només els llibres; també l’esperit de l’antiguitat, l’esperit pagà ressuscita a una nova vida. El ser humà, encarnació de la pregona harmonia que, deien els renaixentistes, hi ha entre el macrocosmos i el microcosmos, va ser erigit com el centre del món i com la mesura de totes les coses^[8].

Del que era ‘diví’ es passà al que és humà. De la concepció religiosa de la vida a la mateixa i específica vida real. Del  que era heroic en la mística de “les cavalleries” al que era ‘noble i burgés. Es va exaltar la independència i la dignitat del ser humà. Es va anorrear el principi de ‘autoritat’ que, deien, l’esclavitzava. La política i la moral es van dissociar. L’ètica es va separar de la religió.

7. La legitimitat del poder present es va fonamentar en la legitimitat dels governants: ja no es governava “Dei gratia” i fonamentats en el valor dels títols que acreditaven la funció, sinó per les virtuts d’aquells que ostentaven el poder. La justícia, la prudència, la saviesa, la magnanimitat i, també, la magnificència, seran las virtuts de qui havia de regir la societat.

8. Amb el Renaixement, comença una nova època. Tot es mou. Es vol el ‘renaixement’ del que era antic, per anar a la novetat Apareix el dubte radical i l’exaltació èpica de la grandesa de l’heroi contra ‘l’autoritat’ política, religiosa i intel·lectual. Es glorifica la raó, s’assenyala la ‘natura’ en un conflicte, mai resolt, entre la sobirania de l’home i l’honor de Déu. 

Però, es rebaixa el cel fins a la terra. L’home és “Déu a la terra”. Ara, l’home és descrit tal com és, amb les seves llàgrimes i la seva joia, amb el que té de gran i el que té de ridícul. Però, qualsevol cosa, sempre que sigui ‘humana’, mereix ser objecte de l’art i de la filosofia.

9. D’un altre tret, també típic de el Renaixement, és la propensió als misteris i als sabers arcans, a l’alquímia i a la màgia, a la cabalística, a la teosofia i a l’ocultisme. Paracels (1493-1541), un místic i mag de la naturalesa, amb la seva filosofia va ser l’àugur de una doctrina secreta reservada als iniciats, que estaven en contacte amb els esperits elementals i els podien conjurar: Reuchlin, Agrippa de Nettesheim, Tritemi, Franck, Schwenckfeld, Weigel i Jakob Böhme, ocultistes i visionaris, van ser punt de referència per els cercadors de la transcendència de l’home mesura de totes les coses. Paracels fou un gran metge, insistia en la importància de l’experiència i del coneixement concret de la natura, però no es va recloure en el parcial, sinó que subralla  encara més, la importància del conjunt, de la unitat del ‘Tot’, en el cos i en la vida de l’home, en la naturalesa i en l’univers. 

10. Com mèrit del Renaixement s’ha indicat el naixement de les modernes ciències de la naturalesa. Van començar alguns filòsofs italians de la natura com Giordano Bruno (1548-1600), però, foren Copèrnic († 1543), Kepler († 1630), Galileu († 1642) i Gassendi († 1655). els veritables artífexs. L’atenció es posa ara en l’observació dels fenòmens: es registren, s’analitzen els seus diferents factors, s’assenyalen els decisius i es redueixen a una fórmula matemàtica que explica, en el seu nucli, el fet total i al qual finalment s’atribuirà una vigència general, és a dir, se‘l considera com a “llei natural científica”.

Els factors són tots d’índole quantitativa, es poden designar amb expressions matemàtiques, el seu curs és automàtic i mecanicista. Els resultats d’aquest mètode van ser molt importants. Francisco Bacon (1561-1626), el filòsof del “mètode empíric”, ho va profetitzar.

En el Renaixement perviu encara l’escolàstica. Durant el regnat de Carles V va dominar gran part de les universitats, de les escoles catedralícies i conventuals. No va trigar gaire, després de la crisi nominalista, l’escolàstica en refer-se i renovar-se, principalment a Espanya i Portugal, a les universitats de Salamanca, Alcalá i Coïmbra. Es pot amb raó parlar d’una “nova escolàstica”.

11. Certament la idea de ‘poder’ va fascinar, des del principi, en la nova idea de l’home i de l’Estat. Prova d’això és Maquiavel (1469-1527). La seva filosofia de l’home, del dret i de l’Estat és una consideració mecànica-quantitativa de la natura. El seu llibre  El príncep  és una instrucció sobre la jugada que és oportuna en cada concreta situació de les forces polítiques. Thomas More (1480-1535), en canvi, en la seva  Utopia  va traçar el retrat del seu temps. El seu bon amic Erasme de Rotterdam fou la cinquena essència, literària i intel·lectual del Renaixement. Ho va demostrar amb els seus assaigs i la en la publicació, per primera vegada, del text original grec del  Nou Testament  i de moltes obres dels Pares de l’Església.

---

^[1] Cfr. Berenson, B., The Italian Painters of the Renaissance, London, 1962. Burckhardt, J., Die Kultur der Renaissance in Italien, Basilea, 1860. Burdach, K.,Dal Medioevo alla Riforma, Firenze, 1913. Burdach, K.,Riforma, Rinascimento, Umanesimo, Firenze 1986. Burdach, K., Significato ed origine delle parole “Rinascimento” e “Riforma”, Berlin, 1910. Burke, P., El Renaixement, tr. de C. Casanova, Barcelona, 2016. Amb abundant bibliografia a les pp. 123-133. Croce, B., Gli dei antichi nella tradizione mitologica del Medioevo e del Rinascimento, a â€œLa parola del passato”, 1 (1964), pp. 273-285. Garin, E., Interpretazioni del Rinascimento, Bari, 2009. Garin, E., L’umanesimo italiano. Filosofia e vita civile nel Rinascimento, Bari, 1954. Garin, E.,Medioevo e Rinascimento. Studi e ricerche, Bari. 2005. Sabbatino, P., La bellezza di Elena. L’imitazione nella letteratura e nelle arti figurative del Rinascimento, Firenze, 1997. Vecchi. P. de – Cerchiari, E., I tempi dell’arte, vol. 2, Milano 1999. Warburg, A., La rinascita del paganesimo antico, Firenze, 1966.

^[2] Garin, E., Medioevo e Rinascimento. Studi e ricerche, Bari. 2005.

    ^[3]  Mansi, J. D., (ed.), Sacrorum Conciliorum nova et amplissima collection, vol. 29-31. Piccolomini, Ae. S., De rebus Basileae gestis, Fermo, 1803. Monumenta Conciliorum generalium seculi xv., Scriptorum, vols. I-III, Vienna, 1857–1895. Syropoulos, S., Mémoires, (ed.) – Laurent, V. (tr.),  Concilium Florentinum: Documenta et Scriptores vol. 9, Roma, 1971.

    ^[4] Cfr. Geanakoplos, D. J.,  The Council of Florence (1438-9) and the Problem of Union between the Byzantine and Latin Churches, a Church History 24 (1955), pp. 324-46. Geanakoplos, D. J., Constantinople and the West, Madison, Wisconsin, 1989, pp. 224–54. Dezhnyuk, S. F., Council of Florence: The Unrealized Union, Create Space, 2017. Gieseler, J. C. L., Ecclesiastical History, vol. 4. p. 312ss., Edinburgh, 1853. Gill, J., The Council of Florence, Cambridge, 1959. Gill, J., Personalities of the Council, of Florence and other Essays, Oxford, 1964. Haller, J. (ed.), Concilium Basiliense, vol. 1-4, Basel, 1896–1904. Hefele, Conciliengeschichte, vol. 7, Freiburg-im-Breisgau, 1874. Harris, J., The End of Byzantium, New Haven – London, 2010. Harris, J., Greek Emigres in the West c.1400-1520, Camberley, 1995, pp. 72–84. Helmrath, J., Das Basler Konzil; 1431–1449; Forschungsstand und Probleme, Köln, 1987. Kolditz, S., Johannes VIII. Palaiologos und das Konzil von Ferrara-Florenz (1438/39). 2 vols., Stuttgart, 2013-2014. McManus, S. M., Byzantines in the Florentine polis: Ideology, Statecraft and Ritual during the Council of Florence, “Journal of the Oxford University History Society”, 6 (Michaelmas 2008/Hilary 2009. Lazaris, S., L’empereur Jean VIII Paléologue vu par Pisanello lors du concile de Ferrare – Florence, Byzantinische Forschungen, 29 (2007), p. 293-324. Nicol, D. M., The Last Centuries of Byzantium, 1261-1453, 2nd ed., Cambridge, ²1993, pp. 306–317, 339-368. Perouse, G., Le Cardinal Louis Aleman, président du concile de Bâle, Paris, 1904. Richter, O., Die Organisation and Geschäftsordnung des Basler Konziis, Leipzig, 1877. Sudmann, S., Das Basler Konzil: Synodale Praxis zwischen Routine und Revolution, Frankfurt-am-Main 2005. Frantzi, G., Constantinople has Fallen.Chronicle of the Fall of Constantinoples, Melisseidou, 1998/2004. Frantzi, G., Brief History of Events in Constantinople during the period 1440-1453, pp. 105-119, Athenai, ⁵2004.

^[5] Sureda, J., El Hombre, Centro del Mundo, en Sureda, J. (dir.), Historia del Arte Universal. Ars Magna, vol. VII, La Búsqueda de lo Real. El arte en el Renacimiento. 1400-1527, p. 6ss.

^[6] Croce, B., Gli dei antichi nella tradizione mitologica del Medioevo e del Rinascimento, a â€œLa parola del passato”, 1 (1964), pp. 273-285.  Warburg, A., La rinascita del paganesimo antico, Firenze, 1966.

^[7] Cfr. Garin, E., L’umanesimo italiano. Filosofia e vita civile nel Rinascimento, Bari, 1954.

^[8] Sureda, J., El Hombre, Centro del Mundo, en Sureda, J. (dir.), Historia del Arte Universal. Ars Magna, vol. VII, La Búsqueda de lo Real. El arte en el Renacimiento. 1400-1527, pp. 6-7.