- A occident tot el clergat era cèlibe. Això no fou una simple condició, fou l’afirmació de que les Ordres Sagrades és conferir només als qui, prèviament, havien optat per un seguiment radical de Jesús el Crist, també en la seva afectivitat. Després del Concili Vaticà II es poden ordenar diaques casats. A l’Església d’Orient només s’exigeix ​​això als bisbes. A les Esglésies fruit, directe o indirecte, de la Reforma Protestant s’ordenen diaques, preveres i bisbes persones casades, o al seu equivalent en les Esglésies no episcopals: els pastors en totes les seves versions.
- L’exigència del celibat en els clergues no-monjos ni religiosos era tot un plantejament molt caracterÃstic i molt radical per al clergat diocesà occidental. Es requeria una opció molt semblant a la dels monjos i religiosos, però sense la garantia de la vida comunità ria. Això feu que, a l’Església llatina, des de Sant Eusebi de Verdcel.li fins la Reforma Gregoriana a l’inici del segon mil·lenni, es presentessin diverses formes de vida en comú per al clergat diocesà .
- Fou Sant Agustà l’autor de una Regla per als monjos i per a les monges que, després, adoptaren també els Canonges Regulars. Però no fou aquesta la seva veritable aportació per a la vida en comú del clergat diocesà . Fou en un sermó / carta que va plantejar la seva pròpia forma: el bisbe, els preveres i els diaques, amb altres clergues, vivien una vida ‘regular’ a la casa episcopal. Aquesta és la forma que hem volgut ‘restaurar’ a la fi del segle XX i a començaments del segle XXI.
Jaume González-Agà pito
Skip back to main navigation
