LA ECLESIOLOGIA, EL MAGISTERI ECLESIAL I EL SEU VALOR REAL SEGONS LA “FACULTAT DE TEOLOGIA DE CATALUNYA” D’ARA FA 20 ANYS
- En l’actual situació del catolicisme a Catalunya i a Espanya, crec que pot ser de certa utilitat rellegir, analitzar, valorar, criticar i pensar la Declaració del Consell Permanent de la Facultat de Teologia de Catalunya sobre la Pastoral de la Conferència Episcopal Espanyola a propòsit del terrorisme del 25 de novembre de 2002, que enguany complirà els seus 20 anys.
- La reprodueixo aquí literalment, tot convidant a les noves generacions de catòliques i de catòlics seglars, de diaques, de preveres, de bisbes i dels qui avui anomenem ‘consagrats’, a llegir-la i mirar de entrellucar també la validesa d’algunes afirmacions categòriques que en ella es fan.
- I no em refereixo tant a les conclusions i propostes concretes de la Declaració, que, com tantes coses a l’Església, són realment opinables, sinó a certs principis ‘definits’ en aquella Declaració dels teòlegs catalans “d’ofici” de fa 20 anys, sobre el magisteri papal i episcopal, que avui pot ser ens poden sorprendre i, sobre tot, al gran principi afirmat de que el contingut del magisteri papal i episcopal, ha de ser examinat, pensat, criticat i acceptat per les catòliques i els catòlics “de base” perquè sigui vàlit, acceptable i presentable per a l’Església..
Barcelona / Pedralbes, Festa de Santa Eulalia, Patrona de Barcelona, de l’any 2022.
Mons. Jaume González-Agàpito,
“ALGUNS ELEMENTS PER A LA LECTURA I LA INTERPRETACIÓ DE LA INSTRUCCIÓ PASTORAL “VALORACIÓN MORAL DEL TERRORISMO EN ESPAÑA, DE SUS CAUSAS Y DE SUS CONSECUENCIAS”
1- Primerament, cal notar que es tracta d’una “Instrucción Pastoral”de la Conferència Episcopal Espanyola. Per tant, no es tracta d’un document doctrinal que comprometi seriosament l’ensenyament dels Bisbes, sinó simplement d’unes orientacions concretes que tenen el valor dels arguments que aporten.
2 – Les quatre primeres parts dedicades directament al terrorisme d’ETA aporten uns arguments i unes cites en les notes d’indiscutibles, especialment perquè són Documents solemnes i generals per tota l’Església com són Encícliques del Papa (notes ns. 6.7.9.14.17.19.20.21.22.23), el Catecisme de l’Església Catòlica (notes ns. 7.11.12.16.18), complementats per diversos documents col·lectius de l’Episcopat Espanyol (llarga nota 3, on hi manca amb tot el document dels Bisbes d’Euskadi de maig passat); s’ha de concloure doncs, que la doctrina professada i citada contra el terrorisme és clara i contundent, avalada per documents qualificats.
3 – La cinquena part titolada “El nacionalismo totalitario, matriz del terrorismo de ETA” és la més problemàtica. Planteja dues qüestions: el judici moral sobre el nacionalisme i la missió del magisteri episcopal.
I – JUDICI MORAL SOBRE EL NACIONALISME
4 – L’apartat comença afirmant que no vol fer un judici de valor sobre el nacionalisme en general sinó que nos ceñimos al juicio moral del nacionalismo totalitario, en la medida que constituye el transfondo de ETA (núm. 26). És una afirmació introductòria important de cara a tot aquest capítol, però en canvi alguns dels seus paràgrafs es refereixen també al nacionalisme en general i per tant també al democràtic (per això aquest paràgraf dóna la impressió de ser un afegit un cop redactat ja tot el capítol). Sobre aquest tema fa unes afirmacions que posen sobre la taula alguns punts de la doctrina moral social que cal recordar.
5 – La doctrina moral cristiana en el camp social es mou a dos nivells, el dels principis i el de les aplicacions. Els principis intenten formular els elements més fonamentals de la vida social i de la convivència política arrelats en el missatge de l’Evangeli. A aquest nivell, la doctrina moral cristiana parla del respecte degut a tota persona, del dret de les persones i dels pobles, de l’actitud de respecte i de diàleg en la convivència social i en els conflictes que genera, de la funció de l’autoritat, del dret i l’obligació dels ciutadans a la participació social. Al nivell dels principis, les afirmacions morals cristianes pretenen tenir la solidesa que s’arrela en els drets humans de les persones i dels pobles, i en l’Esperit de l’Evangeli, que parla de l’amor i de la justícia.
6 – El segon nivell és el de les aplicacions a cada realitat social i política. A aquest nivell, la doctrina moral sap que cal tenir molt en compte les realitats sociològiques, la història, la cultura i la sensibilitat concreta de cada grup i de cada persona humana. Per això les seves afirmacions són sempre respectuoses, prudencials. Cal dir, naturalment, que les afirmacions a aquest segon nivell, posen en joc els principis, de manera que no es pot dir o negar qualsevol cosa; però també és veritat que cal respectar la diferència que hi ha entre els grans principis del dret de les persones i dels grups humans i l’aplicació a les realitats concretes i històriques.
7 – A aquest segon nivell cal reconèixer l’existència de diverses línies de pensament i d’acció. Això vol dir que els mateixos principis poden portar a afirmacions distintes segons siguin els elements socials, culturals i històrics que es tenen en compte. Això pot semblar relativista i per aquesta raó sempre hi ha hagut la tendència de portar els grans principis a unes posicions socials i polítiques concretes, excloent les altres. La història del pensament cristià en el camp social ha ensenyat, a vegades dolorosament, que els mateixos principis poden ser diversament interpretats i aplicats a la realitat. Ningú no té dret a condemnar altres posicions socials i polítiques concretes diverses de la seva.
8 – La història també ha ensenyat que les diverses interpretacions no es deuen només a raons intel·lectuals, sinó a sensibilitats grupals, socials i polítiques. I la Conferència Episcopal Espanyola també ho ha hagut d’aprendre. Les comunitats cristianes castellanes tenen sensibilitats distintes que les catalanes o les basques en qüestions de llengua o de sobirania. I els seus Bisbes també.
9 – També és cert, però, que pot haver-hi aplicacions que siguin més respectuoses amb la realitat social i amb els principis ètics que altres, també possibles i respectables. Aquí hi ha la tasca del diàleg social i polític per ajudar a entendre quina és l’aplicació més adient en una realitat social, que cada persona o cada grup analitza de manera diversa.
10 – La Instrucció Pastoral anuncia alguns principis de tipus sòcio-polític, que poden ser discutibles. Prescindim ara de l’anàlisi d’aquests principis. Subratllem la insuficiència dels Documents magisterials que la Instrucció proposa per avalar-los, i la irregularitat de l’aplicació a la nostra realitat social i política. En el núm. 28 diu: Cuando determinadas naciones o realidades nacionales se hallan legítimamente vinculadas por lazos históricos, familiares, religiosos, culturales y políticos a otras naciones dentro de un mismo Estado no puede decirse que dichas naciones gocen necesariamente de un derecho a la soberanía política. Com a principi, aquesta afirmació ve corroborada per la nota 28 que cita el text d’un Discurs de Papa Joan-Pau II l’any 1984 al Cos Diplomàtic: es tracta d’un text molt matisat i que no es pot dir que sigui contrari en principi a la secessió si aquesta no és violenta i per això afirma que “los casos son complejos y muy diversos y cada uno de ellos pediría un juicio diferente”; a partir del 1989 es donaren a Europa diversos casos de secessió (Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia, Països Bàltics…): vista positivament pels Bisbes d’aquests llocs i fins i tot, en el cas d’Eslovàquia, pels Bisbes de la República Txeca (en altres casos, l’Església catòlica és molt minoritària). Com a aplicació del principi, la Instrucció pretén saber que s’aplica d’una manera determinada a la realitat basca i espanyola. Hi ha altres pensadors, sociòlegs i polítics que entenen l’aplicació d’una altra manera perquè tenen altres concepcions socials, culturals i històriques.
11 – La Instrucció Pastoral diu que la Doctrina Social de la Iglesia reconoce un derecho real y originario de autodeterminación política en el caso de una colonización o de una invasión injusta, pero no en el de una secesión(núm. 29). Sorprenentment no hi ha cap nota que avali un principi així, encara que segurament vol recolzar-se també en la nota anterior, núm. 28, ja comentada, que cita el Discurs del Papa al Cos Diplomàtic i que ja s’ha vist que matisa molt el tema. En quant a l’aplicació, la Instrucció dóna per suposat que sap què vol dir en la realitat social basca i espanyola “colonització”, “invasió injusta” i “secessió”. I, en canvi, hi ha altres que entenen l’aplicació d’aquests conceptes a la realitat basca, espanyola i catalana, de manera diversa. No es pot utilitzar l’aplicació d’aquests principis amb aquest poc respecte a altres posicions culturals i socials.
12 – La Instrucció Pastoral diu: no es moral cualquier modo de propugnar la independencia de cualquier grupo y la creación de un nuevo Estado, y en esto la Iglesia siente la obligación de pronunciarse ante los fieles cristianos y los hombres de buena voluntad (núm. 30), i per recolzar aquest principi cita en la nota 29 una Carta del Papa als Bisbes italians i un Comunicat de la Conferència Episcopal Italiana, escrit amb motiu del moviment polític italià d’U. Bossa a favor de la regió de “Padània” lliure, així com el recent discurs del Papa al parlament italià, sobre la unitat de l’estat italià; poden sorprendre també aquestes cites una mica “estranyes”, que difícilment s’adeqüen al cas dels nacionalismes de l’Estat espanyol, perquè es refereixen a un moviment que no té cap tradició cultural, nacional i política.
13 – La Instrucció Pastoral diu: A la Constitución es hoy el marco jurídico ineludible para la convivencia:.. Se trata de una norma modificable… según lo previsto en el ordenamiento jurídico… Pretender unilateralmente alterar este ordenamiento jurídico es inadmisible… es necesario respetar y tutelar el bien común de una sociedad pluricentenaria” (núm. 34). No hi ha cap cita o document que avali aquesta afirmació; cal tenir present la diferència entre allò que és legal i allò que és ètic. En aquest sentit la Doctrina Social de l’Església (ja en la Gaudium et spes del Concili Vaticà II i en tots els documents papals posteriors) apunta sempre a allò que és ètic i que és l’últim criteri per a jutjar qualsevol llei. Per això sorprèn aquesta afirmació del document, que pot aparèixer com a aval magisterial de les posicions conjunturals de la Constitució espanyola, fruit de discussió i de consens.
14 – Un pensador o una escola poden perfectament tenir la seva teoria social i política. Ara, el fet de saber que altres interpreten els principis i els apliquen a la realitat social d’una altra manera els ha de fer molt respectuosos en les pròpies afirmacions. Creiem que el Document que comentem no té aquest respecte. Per altra banda, però, creiem que, encara que les seves afirmacions fossin respectuoses, tampoc compliria la funció del magisteri episcopal. Amb això entrem en el tema segon.
II – LA FUNCIÓ DEL MAGISTERI EPISCOPAL
15 – Reflexionar sobre la funció del Magisteri Episcopal no pertoca només als mateixos bisbes o a la Jerarquia sinó que és un treball de tota la comunitat cristiana. De fet, l’Església ha anat trobant el lloc, la missió i els límits exactes de cada una de les seves instàncies a base del treball i la reflexió de tots. Reflexionar sobre aquesta funció i preguntar si el Document que comentem respon a la missió del magisteri episcopal no és una ingerència sinó que ens pertoca a tots. Cal fer-ho, sens dubte, amb respecte, cosa que intentem en aquest comentari.
16 – El magisteri de l’Església ha anat aprenent el seu lloc propi al llarg de la història, i l’ha hagut d’aprendre també a base dels seus errors. Cal no oblidar les peticions de perdó de Joan Pau II sobre pecats de l’Església, alguns dels quals cal atribuir no a les comunitats en general sinó a la seva Jerarquia. També l’episcopat espanyol ha hagut de fer reflexions serioses sobre els errors de les seves posicions socials i polítiques en els conflictes viscuts en el nostre país el segle passat.
17 – Bàsicament la qüestió és sobre la missió del magisteri episcopal en el conjunt de la comunitat i les comunitats cristianes. Que tingui també una incidència social més general és una qüestió segona, que cal entendre a la llum d’aquella primera, el seu lloc en la comunitat cristiana. En aquest comentari partim de la base que la comunitat cristiana és madura, responsable i plural, i creiem que el magisteri episcopal també ho ha de considerar així.
18 – Es pot resumir la funció del magisteri en temes morals i socials recordant el doble nivell del qual hem parlat abans. La seva funció fonamental és l’anunci i l’exhortació a les comunitats cristianes dels principis d’acció social i política, en els quals es concreta l’Esperit de l’Evangeli.
19 – Pel que fa a les aplicacions polítiques i socials d’aquells principis, la funció del magisteri és de respectar la llibertat de les comunitats cristianes en les seves decisions socials i polítiques. Als pastors pertoca la tasca d’il·luminar els principis sobre el fi de la creació i l’ús d’aquest món, i fornir els ajuts morals i espirituals per tal de renovar en el Crist totes les realitats temporals. Però d’aquesta renovació de l’ordre temporal, se n’han de fer càrrec els laics com a funció pròpiament seva” (Conc. Vet. II, Apostolat dels laics, núm. 7; també Església en el món contemporani, núm. 36 i 43). En aquest àmbit, pertoca també al magisteri recordar que no tot pot ser dit o negat perquè en les aplicacions concretes es juga la fidelitat als principis, i que cal viure aquella llibertat amb una sincera disposició al diàleg; això suposa una actitud de respecte a les posicions distintes, de revisió de les pròpies i d’escolta a les altres paraules per veure-hi el que hi ha de valors que cal atendre.
20 – Conclusió.
Pel que fa a l’enunciat dels principis, tot el capítol 5è. té unes cites que l’avalen, molt poc rellevants des d’un punt de vista formal, ja que són un Discurs al Cos Diplomàtic del Papa i una Carta als Bisbes Italians que són documents evidentment molt respectables però no significatius i generals per a tota l’Església, diferentment del que passa a la part dedicada al terrorisme que està avalada per Documents solemnes i generals. Això fa entendre que aquesta part hagi suscitat, en el conjunt dels 79 Bisbes de la Conferència Episcopal, vots en negatiu (8x), en blanc (5x) i abstencions (2x) fonamentalment, pel que sembla (ja que era votació secreta), de Bisbes d’Euskadi i de Catalunya.
Pel que fa a l’aplicació dels principis, creiem que en aquesta part cinquena de la Instrucció Pastoral, l’episcopat espanyol no ha respectat la seva missió sinó que ha imposat com a magisteri episcopal una de les possibles maneres d’entendre la convivència social i política en el nostre país, desautoritzant les altres, també vàlides. Com a pastors de totes les comunitats cristianes i de totes les sensibilitats socials, polítiques i culturals, els bisbes no només han de respectar el seu pluralisme legítim sinó que han de promoure el respecte, el diàleg i la recerca. Només així les comunitats cristianes podran elaborar, sempre molt dolorosament, els camins de la veritable convivència, solidaritat i caritat entre els diversos grups, sensibilitats i nacions en el nostre país. Creiem que el document dels bisbes bascos de fa uns mesos, lamentablement silenciat en aquest, intentava aquest objectiu amb molta més responsabilitat i fidelitat a la missió del magisteri episcopal.
Per a concloure: una Nota oficial de la Conferència Episcopal Tarraconense del 28 de novembre de 2002 ha clarificat la postura dels Bisbes de Catalunya ja que en ella es diu que es reafirmen en el Document que varen fer l’any 1985, “Arrels cristianes de Catalunya”, confirmat pel Concili Provincial Tarraconense de 1995, on s’afirma clarament la personalitat cultural i nacional de Catalunya que s’ha de respectar i promoure, que pot configurar-se amb diverses formes polítiques que no pertoca als Bisbes dir, mentre es faci amb respecte, sense violència i, per tant, democràticament.
Barcelona, 2 de desembre del 2002”.