VALL DE BOÃ, NO / ISLAM, SÃ?
Quan jo era molt jovenet anava al museu de Montjuïc. Pasava hores perdut entre aquelles pintures murals, altars, baldaquins, objectes litúrgics, imatges i altres paraments. Tot era romà nic, molt antic, una mica deixat i visitat per poquÃssimes persones.
Un conciutadà meu, Josep Puig i Cadafalch, que va morir el 23 de desembre de 1956, quan jo tenia 15 anys, i a qui vam posar, Antoni Comas i altres que érem més vells i més joves, una inscripció a la seva casa natalicia al carrer Enric Granados, va fer, amb altres personatges de la seva època, no poc per a que aquells admirables murals fossin a Barcelona.
Jo era també, ja llavors, molt afeccionat a l’art bizantÃ. Al museu de Montjuïc vaig imaginar que quasi tot allò era l’intent de fer, en pobre, el que els bizantins havien fet amb materials més nobles i costosos. Però els models iconogrà fics, el colors, els teologumens, la simbologia, els signes i la disposició celebrativa tenia a veure molt amb la que jo havia descobert a l’Orient cristià .
Més tard vaig descobrir d’on venien moltes d’aquelles obres. El conjunt romà nic de la Vall de Boài les esglésies de Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de BoÃ, Santa Eulà lia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat de Durro, Santa Maria de Cardet, l’Assumpció de Cóll i l’ermita de Sant Quirc de Durro eren el món maravellós d’on havia surgit tanta bellesa i tanta teologia.
Allà , i en altres indrets menys reconeguts, em va captivar la maravella arquitectònica catalana dels segles XI i XII. La planta era la mateixa de Bizanci, però tot arribat mitjançant els models del nord d’Ità lia que jo vaig descobrir als meus 16 anys i vaig visitar repetidament després. Era el romà nic català d’arrel llombarda. Pedra acuradament treballada, campanars altius i que servien de torre de vigilà ncia, arquets cecs i bandes llombardes.
El bisbat de Roda D’Isà bena, al comtat de Ribagorça, fuit de la presència i de l’activitat dels canonges regulars catalans, va ser la clau i la causa de tanta bellesa i de la implantació, a casa nostra de quelcom que venia de molt lluny. Els musulmans i, concretament el fill d’Al-Manṣūr Billah.intentaren aniquilar la presència cristiana a la Ribagorça, però no ho aconseguiren.
Aquest bisbat funcionà fins a l’any 1149, en què una part de la seva jurisdicció eclesià stica pasà a Lleida, després de la conquesta d’aquesta ciutat pels cristians. Altra part quedà sota la jurisdicció del bisbe d’Urgell.
Aquest camà visible de la història de la meva terra em feu conèixer, indagar i estimar les arrels de la meva pà tria. D’on venia i a on havia arribat. Com s’havia afermat i contra qui havia lluitat.
La divisió provincial d’Espanya, ideada el 1833 per Javier de Burgos sobre els lÃmits dels antics regnes hispà nics, va ser aprovada pel Reial Decret de 30 de desembre, colocà Roda d’Isà bena i part de la seva jurisdicció eclesià stica, ara de Lleida, a les provincies del Regne d’Aragó. Les actuals disputes eclesià stiques per algunes obres d’art del museu diocesà de Lleia, després de la reestruturació diocesana promoguda pel nunci Mario Tagliaferri, provenen de la ignorà ncia de certes persones al segle XIX i al segle XX.
Les esglésies romà niques de la Vall de Boàsón el reflex artÃstic d’una societat estructurada entorn de les jerarquies eclesià stiques i senyorials, personificades en aquest cas en els senyors d’Erill i el bisbat de Roda d’Isà bena.
La UNESCO va inscriure el valor d’aquest tresor artÃstic de la Vall de Boà a nivell mundial. La organització per a la visita d’aquest patrimoni, ho vaig verificar l’estiu passat, ha estat, fins ara, magnÃfica i molt ben gestionada.
Ara, la crisi ha fet que les esglésies romà niques de la Vall de Boà tanquin les portes als curiosos, als turistes i als estudiosos. El servei normalitzat de visita d’aquesta part tan notable del patrimoni romà nic català serà clausurat. Tot plegat quederà novament a mans d’un clergat, escàs i més que ultraocupat, d’uns feligresos de bona voluntat i d’uns quants que estimen la seva terra.
Però jo pregunto: Aquesta Generalitat que ens governa, amb la caixa de cabals bastant buida, sap el què retalla, de coneixement de la nostra identitat i de la nostra veritat històrica, a la Vall de Bo�
Jaume González-Agà pito