SOLEMNITAT DE TOTS SANTS: LA INTERCESSIÓ DELS SANTS EN LA TRADICIÓ PATRÍSTICA
Exhortació a les primeres Vespres
Mons. Jaume González-Agàpito
La creença en la intercessió dels sants és un corol·lari de la fe en la comunió amb ells. Des de l’antiguitat s’ha presentat de formes diverses, segons es practiqui per part o en relació amb els vius o els difunts:
1. La intercessió dels màrtirs. L’Església primitiva reconeixia als màrtirs, a causa de la seva professió de fe, el poder d’intervenir en favor dels pecadors, per obtenir l’alleujament, sinó la remissió de les penes sancionades per l’església, en què havien incorregut pels seus pecats. El primer exemple d’aquesta praxi la trobem amb els Màrtirs de Lió de l’any 177 (Eusebi, HE 5, 2, 3). Per la seva banda, Tertulià mostra els penitents agenollats als peus dels «amics de Déu», que intervenen davant dels bisbes (Ad mart. I; De púd. 1). Cipriano reglamenta la intervenció dels màrtirs subordinant-la a la penitència dels culpables, sense que aquella pugui substituir aquesta (De lap. 36; Epp. 15,. 6; 18. Perquè «només Déu pot perdonar, encara que veiem que els mèrits dels màrtirs són de gran pes davant del seu tribunal» (De lap. 17).
2. La intercessió dels sants amb la pregària. El poder de la intercessió dels sants, a través de la confessió de fe, pressuposa que els confessors continuen vivint encara després de la mort. Aquest poder ‘desapareix’ en acabar les persecucions, però els màrtirs segueixen exercint-lo després de la seva mort, per mitjà de la pregària. Per això, en endavant, la intercessió dels sants es realitza directament davant Déu per alleujar les penes eternes i obtenir-ne la remissió. Tot i que, ja des del principi, els màrtirs van ser considerats com a partícips de la benaurança eterna després de la seva mort, però van sobreviure, respecte a aquests, certs costums i formes arcaiques d’oració, que eren típiques dels morts. L’Eucaristia és oferta «per» (pro, uper) els màrtirs, igual que «per» els morts (Ciprià, Epp. 1, 2; 12, 2; 39, 3; Litúrgia de sant Joan Crisòstom, ed. Brightman, Liturgies Eastern and Western, Oxford 1896, 131, 12ss., ed. Jaume González-Agàpito, La Divina Litúrgia de Sant Joan Crisòstom. La celebració eucarística de l’Església bizantina, Barcelona, 2022).
3. A més, és una convicció general que els màrtirs i els sants preguen pels seus germans vius o difunts. L’any 203, Perpètua de Cartago resava pel seu germà difunt Dinòcrates (Pas. Perp. 7-8). Per aquest mateix període, a Alexandria, Potamiena prometia al soldat Basílides resar per ell quan es trobés davant Déu (Eusebi, HE, 6, 5, 3 i 6). A Tarragona, el 21 de gener del 259, el bisbe Fructuós va rebre dels seus fidels l’encàrrec “ut illos in mente haberet”, i els va respondre que havia de resar «per tota l’Església catòlica, difosa des d’orient fins a occident» (BHL 3196 , n. 1.7) . A Cartago, uns mesos més tard, els fidels s’encomanaven a les oracions del màrtir Lucio (BHL 6009, n. 13). A Tir, el 310, Teodosi pregava als confessors que esperaven la condemna que se’n recordessin quan rebessin la recompensa celestial (Eusebi, De mart. Pal. 7, 1). Paral·lelament, també als sants no màrtirs se’ls va reconèixer aquesta mateixa funció d’intercessors: Sulpici Sever veu Martí de Tours «entre els apòstols i profetes» ia prop dels fidels que resen per beneir-los de part de Déu (Epp. 2, 4 i 16: SCh 135, 1196, 1251).
4. L’oració adreçada als màrtirs i als sants. La invocació dels màrtirs és una pràctica corrent a l’antiguitat cristiana, com testifiquen, en primer lloc, les inscripcions, a partir del segle III. Sobre aquest concepte tornen amb insistència les expressions característiques de l’oració d’intercessió: “in mente habete, orate, petite pro, subvenite, in orationes vestras ens in mente habete […]. Fórmules anàlogues es llegeixen als textos d’Hipòlit (In Dan. 2, 30), d’Orígens, (Orat. 14, 6; Exhort. mart. 37). Podrien multiplicar-se els exemples, apel·lant als pares capadocis, a Juan Crisóstomo, a Agustín, a Teodoreto de Ciro i altres.
5. La intercessió dels sants és més eficaç quan la pregària es fa a prop del sepulcre. Qui suplica una gràcia toca la tomba directament oa través d’un tercer. Els morts són sepultats prop dels sants per gaudir, al més enllà, la seva intercessió salvífica. Hi ha miracles sobre les tombes com a signe sensible que l’oració ha estat escoltada. D’aquesta manera el sant, encara que en posició subordinada, queda associat a Crist, que intercedeix com a mediador davant de Déu.
6. La intercessió dels sants és, doncs, una tradició antiquíssima i veritable de l’Església, Una, Santa i Catòlica.
Barcelona/Pedralbes, 31 doctubre de 2022