HE LLEGIT
1. Cercas, J., AnatomÃa de un instante, Barcelona, 2009, 462 pp.
Aquesta monografÃa fou un èxit editorial indiscutible per la seva seriositat i per el seu carácter quasi exhaustiu en la investigació del Cop d’Estat del 23 de Febrer de 1981, 28 anys després dels fets. Als no especialistas en el tema, ens ha aclarit no poques incògnites i ens ha confirmat moltes sospìtes i algunes intuicions. En el `próleg, intitulat «EpÃlogo de una novela» l’autor ens revela el curiós origen d’aquest llibre que d’un projecte de novel.la, acabà per convertir-se en una investigació històrica. El mèrit, però, de l’obra rau en que tant per raó de l’argument, com per la perÃcia narrativa del autor, es llegeix com si ho fos i encara de gènere policiac. Pot ser una bona lectura pels qui fòrem contempranis dels fets narrats i una bona explicació per als més joves i una bona aclaració per a tothom.
2. Zavala, J. M., Conversaciones con Rouco Varela, Baracelona, 2008, 258 pp.
Com tots els homes de và lua el Sr. Arquebisbe de Madrid, cardenal A. M. Rouco Varela té molts amics i no pocs enemics. Jo l’havia admirat com a canonista i he procurat seguir-lo, dintre de les meves limitades possibilitats, en la seva producció bibligrà fica i en la seva acció pastoral a Salamanca, a Santiago i a Madrid. Encara que, no fa gaires anys, publicà un poderós volum amb els seus escrits pastorals, el present volum té l’avantatge de que és més breu i té una doble utilitat: saber de la seva mateixa boca el seu pensament sobre temes relacionats amb lo divà i lo humà i oferir-nos una bibliografÃa completa de la seva producció escrita. El llarg capÃtol 4, pp. 139-178, «Los problemas y el futuro de la Iglesia» pot ser de molta utilitat a més d’un dels que ens pantejem la problemà tica d’individuar i d’afrontar els grans reptes que té l’Església avui. També l’à gil i amè capÃtul 1, pp. 15-57, és molt interessant com a una mena de radiografia de la societat conteporà nia.
3. Eliade, M., Tratado de Historia de las Religiones. MorfologÃa y dialéctica de lo sagrado, Madrid, 2009, 658 pp.
Ha estat un veritable plaer reelegir aquesta excel.lent traducció castellana d’una obra senyera, publicada l’any 1945 i que en els primers anys ’60 haviem llegit en la seva llengua original i que haviem emprat, i no poc, en la nostra tesina en Teologia[1]. A part de la seva importà ncia en el món de l’antropologia cultural, de la fenomenologia religiosa i dels prològomens a la TeologÃa, aquesta obra pot ser preciosa per tots els que avui estudien, sociològicament, el desvetllament religiòs a la nostra societat i pels qui vulguin entendre el que el Papa Benet XVI i algú altre molt més modest reivindiquen avui a l’Església del segle XXI, i molt especialment, en les seves celebracions litúrgiques: la recuperació del sentit de lo ‘sagrat’.Â
4. Baldelló, F. de P., La Santa Misa explicada. La Liturgia de la Misa,  Barcelona, [1945], 251 pp.
A voltes topes a la biblioteca de casa amb la sorpresa d’un llibre sobre el qual mai havies parat l’atenció. Fa unes quantes setmanes això em passà amb el volumet – dic volumet pel tamany no pas pel nombre de pà gines – que comentem. En plena post guerra i en uns anys on el culte era el que era, la litúrgia la ciencia de les rúbriques i la «patoral litúrgica», a casa nostra, una disciplina que encara tenien que inventar els grans experts que encara avui viuen, un prevere tingué el coratge d’explicar, i bastant bé, el culte eucarÃstic als fidels d’a peu. Després d’una introducció teològica segons els cà nons de l’època, a les `pp. 19-35, hi ha una no completa, però sà molt interessant història de la Missa que ja m’hauria agradat que hagessin llegit els meus professors i superiors al Seminari Conciliar de Barcelona. Explica després qué són hi com són el temple, l’altar, els vasos sagrats, els ornaments els colors litúrgics, etc. que pot ser podrien ser, encara avui, d’algua utilitat per més d’un clergue. Seguerix un comentari, no mancat d’erudició de l’extructura de la Missa i acaba amb el text llatà i la traducció castellana de l’ordinari amb el propi de la solemnitat del Corpus Christi. Aquest llibret por ser també una fita a tenir en compte en la història de la pastoral litúrgica a casa nostra.
5. Hauser, M. D., La mente moral. Cómo la naturaleza ha desarrollado nuestro sentido del bien y del mal, Barcelona – Buenos –Aires – México, 2008, 573 pp.
Aquesta poderosa, en nombre de pà gines, obra hauria que fer reflexionar els moralistas catòlics de casa nostra masses vegades endormiscats en la lectura, classificació i ‘colage’ dels documents del magisteri pontifici, però sense produir res d’allò que essencialment és la tasca del teòleg; o continuen oferin vies de reinterpretació, laxa i benèvola quan no contradictòria, de les normes disciplinars super mores de la Santa Seu. Com s’escau amb el Dret Penal, cal una reflexió aprofondida, com ja han fet molts autors, sobre els principis i el fonament d’aquesta monopolització de la vengança per part de l’Estat, abans de discutir indefinidament sobre si la pena ha de ésser retributiva, vindicativa o reeducativa. També la Teologia Moral ha de reflexionar, com feien els clà ssics, aprofundint en els principis i fonamentació, natural i sobrenatural, de la Moral catòlica. Aquesta obra del professor de PsicologÃa, BiologÃa dels organismes, biologÃa evolutiva i antropologÃa biològica de la Universitat de Harvard és un repte per la gosadia de cercar el fonament de la noció humana del bé i del mal en el mateix organisme psico-biològic de l’home. El capÃtol 4, «El órgano moral» és clan per comprende la intencionalitat de l’obra. Una refutació filosòfico-teològica a partir dels presupòsits de la «Philosophia perennis» serÃa fácil, però l’autor no és un simple cientÃfic ‘il.lustrat’ que vol reduir-ho tot a simple metabolisme corporal, sap també, i no pas poca filosofÃa de la nostra tradició cultural. I, basat en aquest coneixement, propasa una tasca engrescadota. Ho fa citant a Leibniz: «no es d’extranya que els homes no sempre siguin diractament conscients de tot el que hi ha en ells ni massa desperts per a llegir el trets de la llei natural, que, segons san Pau, ha grabat Déu en llurs ments. No obstant, com que la moral és més important que l’aritmètica, Déu ha donat a l’home instints que codueixen directament, i sense necessitat de raonar, a una part del que la raó mana» (p. 201). Hauser intenta, en la seva obra, esbrinar l’entitat, el nombre, la classificació i la localització d’aquests instints. No és una obra per a llegir lleugerament, ni perf a recomanar a qualsevol, però, si que és interessant per a qui estigui acostumat a reflexionar i li agradi fer-ho.
6. Kerényi, K., Imágenes primigénias de la religión griega. I. El médico divino,  México – Madrid, 2009, 156 pp.
Aquest hungarès, expert en l’antiguetat greca, pero amb inquietuts que sobrepassaven la mera filologia, la literatura i la arqueologÃa, fou deixeble de F. Otto i amic de C. G. Jumg, Th. Mann i H. Hesse, estudia en el volum que ens ocupa el culte a Asclepios i dels seus llocs de culte. La intencionalitat, però, més pregona de l’obra és esbrinaar en el pensament clà ssic grec la frontera entre la vida i la mort, el pas de l’enfermetat a la curació que postula no pas únicament la inetervenció del metge sino la intervenció d’un déu. La curció és sempre un ncontre amb lo divÃ. En la investigació de Kerényi és sempre omnipresent la legendà ria sentència de l’oracle d’Apol.lò: «El que ferieix també cura». En això rau l’éssencia del «metge divû que trobem també en una cultura, aparentment tan diversa com la d’Israel, especialment en el Salteri i en el Libre de Job. La metodologÃa emprada és la interdisciplinar entre la filologia, arqueologÃa, iconografÃa i història de les religions. L’autor invertint la cronologÃa, comença en la fundació, l’any, 291 a. C., del culte filial a Asclepios a l’Isola Tiberina de Roma i acaba per l’any 1500 a- C. amb l’anà lisi del mite del centaure Quiró, propagador de la medicina i mestre d’Asclepius. Una obra breu, però, densa, profusament il.lustrada i amb un domini del tema per part de l’autor que fa sorgir en el lector moltes intuicions que arriben fins els textos bÃblics i amb el reconeixement de la continuitat de l’exercici de la medicina en el mateix lloc, com és el cas de l’Isola Tiberina de Roma on, encara avui, hi ha l’Hospital dels Fatebenefratelli.
Jaume González-Agà pito
[1] González Agà pito, Jaume, Ensayo sobre la temporalidad como categorÃa teológica de la Revelación cristiana, Roma, 1968.