Parròquia de Pedralbes LÁ MISSA DOMINICAL
Suggestions de Mons. Jaume González-Agàpito per a la pregària i per a la preparació individual.
Any A, diumenge 15: 16 de juliol de 2023
Is 55, 10-11; Rm 8, 18-23; Mt 13, 1-23
1. La paràbola del sembrador
La paràbola del sembrador ha de ser ben entesa. Jesús a l’Evangeli, assegut a la barca, li diu a la multitud una paràbola: només la quarta part de la llavor arrossegada enxampa arrels, però això dona fruits superabundants.
Els deixebles pregunten: “Per què parles en paràboles?” La resposta del Senyor indica que al cor dels oients hi ha d’haver almenys un principi de comprensió de les coses divines, perquè la “paraula del regne” hi pugui donar fruit. “Perquè al que té, aquest principi, se li donarà” (v. 12).
Un pot parlar de Déu només en imatges; el cor d’un altre, que està endurit, o indisposat a causa d’ocupacions mundanes (v. 22), o no està preparat per comprendre, a causa de la seva superficialitat, i no pot penetrar a través de les imatges en la realitat divina a què es refereix; La llavor s’asseca, el maligne també treu els gèrmens (v. 19).
En els deixebles, per la gràcia de Déu, es troba el principi de l’entesa. És el que és exposat per l’explicació donada per Jesús: és bàsicament la comprensió que l’Esperit Sant desenvolupa al cor de l’Església.
2. La dita de l’entesa.
Però, aquesta comprensió de l’Església ve després de la Pasqua. Mentrestant, els deixebles qüestionen el significat del discurs en paràboles. Només l’Esperit Sant els ensenyarà a mirar a través del símbol la realitat. I, en aquest món, aquells capaços d’aquest coneixement sempre constituiran una minoria.
La segona lectura, de Pa, ens diu que tota la creació està subjecta a “la vanitat” o al “no-res”, es troba en els dolors del part, però, no produeix res, i també nosaltres, malgrat les primícies de l’Esperit en els nostres cors, sospirem i esperem la ‘nostra’ revelació.
Els cristians pertanyem a aquells en els cors dels quals es col·loca un començament de comprensió, però quina lluita és per a nosaltres trobar la veritat en el símbol. Nosaltres hem de veure i sentir en nosaltres mateixos, hem de témer que, fins i tot en nosaltres, un terreny pedregós impedeixi l’èxit de la llavor de Déu!
3. La infal·libilitat del ja s’ha dit.
I tanmateix: la seguretat al final de la paràbola, que la llavor sobre el bon regne a la terra té èxit cent vegades, seixanta vegades, trenta vegades, que, per tant, la collita serà abundant en general i, així, la llum per a una bona ment, és absoluta.
Déu, fins i tot en el” camp dolent” d’aquest món, vindrà a afavorir-nos. Millor, a santificar-nos. Un veritable sant, per a Déu, compensa cent tebis o mil incrèduls. La primera lectura ho anuncia fins i tot triomfalment.
La gràcia increada de Déu és com la pluja que canvia la terra perquè tot germini. La bona collita, encara que sigui poca, procura per al sembrador llavor i pa per menjar, per la qual cosa “fins i tot la paraula, que va sortir de la boca, a la boca tornarà”. El Lògos de Déu és l’origen, la causa, la força i la continuïtat de la vida: “ἐν αὐτῶ ζωὴ ἦν, καὶ ἡ ζωὴ ἦν τὸ φῶς τῶν ἀνθρώπων: hi havia la vida i la vida era la llum dels homes” diu l’Evangeli segons Juan, 1, 4.