SANT TOMÀS D’AQUINO:QUÈ ÉS UN CANONGE REGULAR

1. Cfr. Suma Teològica II-IIae, 189 art. 8 s/c 2: “Ambdues ordres, la monacal i la dels canonges regulars, tenen com a fi les obres de vida contemplativa. D’aquestes, les principals són les que es realitzen en la celebració dels misteris divins, a lo qual està directament consagrada l’Ordre dels canonges regulars, per la qual cosa són religiosos clergues tal com es disposa a les Decretals, caus.16 q.1”.[ “Ad secundum dicendo quod utraque religio, scilicet monachorum et canonicorum, regularium, ordinatur opera vitae contemplativae; inter quae praecipua sunt ea quae aguntur divinis mysteriis, ad qua ordinatur directe ordo canonicorum regularium, quibus per se competit quod sint clerici religiosi”].
2. Sant Tomàs uneix sorprenentment en un mateix ideal de vida contemplativa el monjo i el canonge regular. En la tradició anterior, sempre havien estat dues institucions oposades. El monjo era per a la solitud i el canonge regular per al poble. El canonge regular era el “clergue religiós”, que des de la clericatura i les observances religioses exercia el seu ministeri pastoral.
3. Tot això estava en la dinàmica que eren també, “essencialment, els ministeris, “opera vitae contemplativae”.
   No era estrany, en el canonge regular, fer servir les experiències eontenpiatives en el marc de l’activitat pastoral. El mateix lema de l’Ordre Dominicana, “contemplata aliis tradere”, fundada per un canonge regular, afirmava precisament això.
4. A la Suma Teològica, la qüestió 180, article II, diu: “Responc: Com hem dit abans (q.179 a.1), s’anomena contemplativa la vida dels qui es dediquen principalment a la contemplació de la veritat . D’altra banda, la intenció és un acte de la voluntat, com va quedar dit (1-2 q.12 a.1), perquè diu relació amb la finalitat, que és l’objecte de la voluntat. Per això, la vida contemplativa, quant a l’essència de l’acció, pertany a l’enteniment; però, en quant a l’impuls per exercir aquesta operació, pertany a la voluntat, la qual mou totes les altres potències, i al mateix enteniment, cap al seu acte, segons vam dir ja (1 q.82 a.4; 1-2 q .9 a).
5. A la Suma Teològica, II-IIae, article III de la qüestió 182, es vol delimitar els camps de les dues vides: “]…] ergo homines praecipue intendunt contemplationem vero principaliter exterioribus actionibus (article III de la qüestió 182) convenienter dividitur in activam et contemplativam”, la fi de la vida contemplativa és la de veritat i el dels actes exteriors.
6. El canonge regular és contemplatiu com el monjo. Les activitats ministerials, doncs, estarien excloses del camp propi del canonge regalar. Per a Tomàs d’Aquino el terme “canonge” restringeix l’abast d’aquest, reduint-lo a l’ideal contemplatiu del clericat, deixant la pastoral al clergat secular i a les ordres mendicants, la qual cosa revela l’interès del gran teòleg mendicant.
7. Per a Sant Tomàs d’Aquino l’aspecte contemplatiu de la vida canonical: era important i, per això, va arribar a eclipsar l’aspecte clerical del canonge regular com a ministeri apostòlic. Va ser la voluntat d’oposar-se a tota secularitat del clergat canonical. En el concepte de “vida contemplativa” Sant Tomàs trobava un suport fortíssim per a la definició del que era un canonge regular.
   Però, la realitat era molt més complexa: hi havia monestirs canonicals gairebé monacals i altres que eren un veritable volcà d’activitats apostòliques, ministerials, culturals i socials.

Jaume González-Agàpito