L’ESGLÉSIA A L’EVANGELI SEGONS LLUC I A FETS DELS APÒSTOLS. 1.

1. La gran novela històrica que és Lc i la seva continuació en Ac, és una notable contribució a una teologia de l’Església, principalment en aquella relació “Església” i “història” que ubica el temps i les tasques de l’Església entre el ascens de Jesús al cel (cfr. Lc 9, 51; Ac 1, 2, 11, 22) i el seu retorn glorió (Ac. 1, 11; cfr. Lc 21, 27 s.). Intentaré desenvolupar la concepció Lc i Ac de la història de la salvació i la manera d’entendre l’Església, com una realitat profunda de la història de la salvació.
2. El començament dels Ac és ric en informació sobre tot això. A la primera frase, recorre amb la mirada una vegada més l’activitat i l’ensenyament” de Jesús, tal com els va descriure al seu “primer llibre,” i així discerneix el “temps de Jesús” del temps de l’Església.
3. Aquest període que comença amb la “separació del Senyor” es troba sota el signe del “mandat” donat pel Ressuscitat als seus deixebles que romanguessin aquí a baix; i al v. 11 està clarament delimitat per la boca de l’àngel: “Aquest Jesús que t’ha estat portat al cel, vindrà així, de la mateixa manera que ho heu vist partir cap al cel. “És que, de fet, la redempció” es compromet aleshores en la seva plenitud (Lc 21, 28).
4. No obstant això, el període de “la història de l’Església) es caracteritza en el seu contingut per la tasca de la missió: “Sereu els meus testimonis a Jerusalem, a tot Judea i Samària i fins als confins de la terra” (Ac. I, . El context en què s’insereixen aquestes paraules del Ressuscitat mostra que una concepció eclesiològica també hi està lligada. De fet, els deixebles li van preguntar abans si restauraria en aquell moment la reialesa per a Israel” (v. 6). El Senyor comença posposant la pregunta sobre la data: No és la teva responsabilitat conèixer els temps i els terminis que el Pare ha fixat en la seva omnipotència” (Ac 1, 7: “εἶπεν δὲ πρὸς αὐτούς, οὐχ ὑμῶν ἐστιν γνῶναι χρόνους ἢ καιροὺς οὓς ὁ πατὴρ ἔθετο ἐν τῇ ἰδίᾳ ἐξουσίᾳ·”.
5. Aquesta frase deixa indeterminat l’abast del temps que tenen al davant i talla altres preguntes sobre el tema recordant el poder de decisió del Pare. Sembla poc probable que es pronunciï per casualitat si considerem les preguntes similars plantejades a l’evangeli de Lluc (cfr. Lc 17,20; 19,11; 21,7; 24,21); per contra, pretén prohibir un càlcul anticipat de la fi dels temps (cfr. 17,20 s.), a moderar l’ardor excessiu.
6. D’una espera imminent (cfr. Ac 21,24: “fins que s’hagin acabat els temps dels pagans”) [ dirà τούτους παραλαβὼν ἁγνίσθητι σὺν αὐτοῖς καὶ δαπάνησον ἐπ᾽ αὐτοῖς ἵνα ξυρήσονται τὴν κεφαλήν, καὶ γνώσονται πάντες ὅτι ὧν κατήχηνται περὶ σοῦ οὐδέν ἐστιν, ἀλλὰ στοιχεῖς καὶ αὐτὸς φυλάσσων τὸν νόμον.] i donar a l’Església descans i • confiança per a la seva missió. Però aquesta resposta també corregeix implícitament la manera de veure els deixebles (cfr. 19,11; 24,21); la seva tasca no es limita a Israel, sinó que s’estén fins als límits de la terra
7. D’aquesta manera, es descobreixen les preocupacions principals de Lluc el teòleg: el que li importa és la situació de l’Església en el marc de la història de la salvació i les tasques que, en el seu temps, ha de realitzar segons la voluntat de Déu. Potser no té cap concepte de l’Església clarament delimitada; però el “centre de perspectiva a partir del qual Lluc desenvolupa els seus punts de vista històrics, (és) l’Església que creu en Jesucrist. Està vinculat existencialment amb l’Església i escriu en funció de la imatge viva que porta en ella mateixa mateixa.
8. Fa aparèixer aquesta imatge representant els seus començaments, esdevenir i creixement, és a dir, precisament aquest fons preponderant de la seva història. H. Conzelmann ha vist que, per a Lluc, el temps de l’Església és el tercer gran període de la història de la salvació. La primera època és el temps d’Israel, que es caracteritza per “la Llei i els profetes” estén fins a Joan el Baptista; “des de llavors s’anuncia el regne de Déu” (Lc 16, 16). Qui confereix al Jordà el baptisme de penitència, fa la transició amb el temps de la salvació (cfr. Ac. 13,), en què actua Jesús, el Messies.

E