REVELACIÓ UNITÀRIA DE DÈU EN EL TEXT DIVERSIFICAT DEL NOU TESTAMENT

1. L’escena inicial de la pel·lícula de Stanley Kubrick 2001 “Una odissea de l’espai”expressa potser una nostàlgia profunda per la humanitat: rebre de manera òbvia i sense intermediaris una revelació d’origen celestial, una revelació de la veritat divina.
2. El Nou Testament també es refereix a una revelació en diversos passatges: «Déu, havent parlat moltes vegades i de moltes maneres als pares a l'antiguitat per mitjà dels profetes, ens ha parlat aquests darrers dies per mitjà del seu Fill» ( Hb 1, 1ss.); “Revelació de Jesucrist que Déu li va donar per mostrar als seus servents les coses que han de succeir d'aquí a una mica, i que va donar a conèixer enviant el seu àngel al seu servent Joan. Va donar testimoni com a paraula de Déu i testimoni de Jesucrist de tot el que va veure” (Ap 1, 1ss.); “Des del principi, allò que hem sentit, allò que hem vist amb els nostres ulls, allò que hem contemplat, ho testimoniem» (1 Jn 1, 1s.): “ Déu, que m'havia triat des del ventre de la meva mare […] Ell es va complaure a revelar el seu Fill en mi, perquè jo pogués proclamar-lo entre les nacions. Aleshores no vaig consultar amb ningú...” (Ga 1:15s.).</code></pre></li>No obstant, fins i tot si es tracta de revelació, el Nou Testament no és un monòlit d'una sola peça, i no va caure del cel. A partir de la darrera cita, la de la vocació de Pau, observem que la revelació del fill té lloc a Pau per ser anunciada. Des del principi hi ha una tensió entre l'origen diví de la trobada, que està inscrita en el pla de Déu, i la missió de l'apòstol, que ha de transmetre aquesta revelació als gentils. Aquesta bipolaritat es troba al començament de l'Apocalipsi: és a Joan a qui se li dóna "veure" la Paraula de Déu, i ha de donar testimoni que n'escriurà el llibre. L'autor d'1 Jn també testificarà del que ha sentit, vist i contemplat. La revelació no és directa, ve a través de testimonis que la proclamen. Aquesta articulació de revelació i d'història és específica de la fe cristiana. L'Evangeli és un esdeveniment fundacional i alhora l'Evangeli és Bona Nova, un missatge predicat, narrat. Si la revelació de Déu en Crist és un esdeveniment original, aquest Evangeli ha de ser proclamat per enviats, testimonis i apòstols. Aquesta estructura es troba a tot arreu del Nou Testament. A Jn 1, 18, el fill unigènit al si del Pare que el dóna a conèixer és l'esdeveniment de l'Evangeli, la relació entre el fill i el deixeble estimat, expressada en els mateixos termes —«inclinat fins al pit» (13, 25)—, que posa en marxa la responsabilitat dels testimonis, dels apòstols. Si Pau demana als corintis que l’ imitin, és perquè ell mateix és un imitador de Crist (1 Cor 11:1). L'Evangeli i els Apòstols és el díptic proposat per l'obra de Lluc (l'Evangeli i els Fets dels Apòstols), i també és aquesta bipartició —els Evangelis i els Apòstols (Fets i Epístoles)— la que estructura el cànon del Nou Testament. La diversitat i la unitat al Nou Testament responen a aquesta bipolaritat. El Nou Testament és plural, està fet de diverses veus, d'escrits diferents entre ells en forma i intenció, entreteixits amb múltiples testimonis, adreçats a comunitats diferents entre elles, diferents en el temps i en la geografia. I, tanmateix, a través d'aquesta diversitat, a través d'aquesta profunditat històrica, s'expressa una tensió que col·loca aquests testimonis i escrits en una relació de pertinença recíproca, cada cop més explicitada durant les primeres dècades del cristianisme i reconeguda per les diverses comunitats fins al punt de donar lloc a l'elaboració del cànon del Nou Testament ja a la segona meitat del segle II. Com ja es pot veure en els pocs textos esmentats anteriorment, aquesta tensió unitària se centra a sondejar el misteri de Jesucrist, unigènit, el seu fill. en l'esdeveniment original revelat a Jesús de Natzaret, indicat com a accés a la revelació de Déu.

JGA.