EL SECRET SAGRAMENTAL O SECRET DE CONFESSIÓ

1. El Secret sacramental o Secret de confessió, a l’Església Catòlica, és l’obligació del confessor de no manifestar mai el que sap a la Confessió sacramental.
2. És de dret diví, sense que l’Església tingui cap facultat per dispensar-ne, ni fins i tot mort el penitent.
3. En cap cas, ni davant de cap dany gravíssim que amenaci el confessor, altres persones, la societat o la humanitat mateixa, es pot permetre que el sacerdot confessor, bisbe o prevere, pugui revelar ni de paraula, ni per escrit, ni per senyal, ni per reticència, el contingut de la confessió sacramental del penitent.
4. Ni pot al confessar els seus pecats i revelar la confessió sacramental rebuda i, si no hi hagués cap altre mitjà, no estaria obligat a la integritat material de la seva pròpia confessió.
5. L’obligació del secret sacramental comprèn en primer terme el confessor i després tots aquells que d’alguna manera s’assabenten de la confessió, lícitament o il·lícitament, ja sentint-la, ja llegint apunts per a la confessió, ja servint d’intèrpret i, si són diversos, ni tan sols en poden parlar entre si.
6. Són matèria directa del sigil sacramental els pecats mortals i els pecats venials.
7. Matèria indirecta és tot allò pel que es pot arribar al coneixement del pecat o del pecador i quant a aquest pogués causar confusió, sospita o dany.
8. Per això cauen sota el secret sacramental la penitència imposada, la no disposició del penitent, la denegació de l’absolució, els defectes naturals i morals, els escrúpols coneguts només per la confessió.
9. A tant arriba la inviolabilitat del Secret sacramental que si es nega l’absolució a un penitent per indisposat, si s’acosta públicament, després, a rebre la Comunió de mà del mateix confessor, aquest l’ha de donar.
10. Una cosa molt important. Ni al mateix penitent no pot parlar el confessor dels seus pecats, fora de la confessió, sense haver-ne donat llicència, que no s’ha de sol·licitar mai sinó en cas d’excepcional necessitat.
11. El Codi de Dret Canònic prohibeix absolutament als confessors utilitzar el coneixement adquirit a la confessió. Si és violat, el sacerdot queda automàticament excomunicat: «El sigil sacramental és inviolable; per això està terminantment prohibit al confessor descobrir el penitent, de paraula o de qualsevol altra manera, i per cap motiu» (cànon 983,1).
12. Qualsevol cas de revelació del secret sacramental ha de ser denunciat a l’autoritat eclesiàstics i, provat, ha de ser publicada l’excomunió i les altres censuràs que han caigut sobre el confessor delinqüent.
13. S’ha de denunciar també les persones o organitzacions eclesials que, contra allò que disposa el Dret Canònic, fan que el confessor parli, per iniciativa pròpia, amb el penitent del contingut de la Confessió sacramental després de l’absolució, i que faci servir això, per haver-ho parlat “en una simple conversa privada”, per a altres fins.
14. S’ha de denunciar a qui digui als fidels que ell o la seva organització tenen el ‘privilegi’ del Papa de poder revelar i fer servir el que coneix el confessar amb secret sacramental.
15. S’ha de denunciar també a l’autoritat eclesuàstica als qui, directament, indirectament o mitjançant tercers, usin de la violació del secret sacramental per a la direcció espiritual, per a la correcció de proïsme o per a interessos ideològics, polítics o eclesials.

Mons. Jaume González-Agàpito