LLIBERTAT D’INFORMACIÓ I D’EXPRESSIÓ I LLIBERTAT RELIGIOSA

1. Una societat no confessional és la que no és tampoc una societat de confessió laica.
La laïcitat o el laïcisme s’entenen avui en un sentit molt equívoc. Moltes vegades en el sentit de que la religió, les dones i homes religiosos i les comunitats religioses no tenen el dret de manifestar-se, de fer celebracions públiques i d’aparèixer en la societat com elements legítims, legals i ‘constitucionals’.
2. La llibertat d’informació i d’expressió queden garantides en la Constitució Espanyola (arts. 10, 16, 20, 27, 44 y 53). També la llibertat religiosa i de culte queden sancionades (art. 16).
3. Les lleis espanyoles no contemplen, però, com les italianes, “el vilipendi de la religió” (articles 403-405 del Codice Penale: ofenses a una confessió religiosa mitjançant el vilipendi de les persones; ofenses a una confessió religiosa mitjançant el vilipendi o el dany de les coses; torbar les funcions religioses del culte de una confessió religiosa).
El Código Penal espanyol diu en el seu article 525: “1. Incurrirán en la pena de multa de ocho a doce meses los que, para ofender los sentimientos de los miembros de una confesión religiosa, hagan públicamente, de palabra, por escrito o mediante cualquier tipo de documento, escarnio de sus dogmas, creencias, ritos o ceremonias, o vejen, también públicamente, a quienes los profesan o practican. 2. En las mismas penas incurrirán los que hagan públicamente escarnio, de palabra o por escrito, de quienes no profesan religión o creencia alguna”. Tothom, però, coneix la quasi ineficàcia real d’aquesta disposició legal i la poca implicació dels magistrats en el fer observar in iudicando aquest article 525 del C. P.
4. Tot plegat fa que l’atemptat contra la llibertat d’informació i d’expressió sigui blasmat i combatut, no pas únicament en la legislació vigent a l’Estat espanyol, sinó també en la consciencia i en l’actuació dels ciutadans.
En canvi, l’atemptat contra la religió, pel que fa a la llibertat religiosa i a la llibertat de culte, queda reduït quasi exclusivament al que castiga ja citat article 525 del Codi Penal espanyol amb les mancances que, més amunt, ja hem indicat. També això fa que, en la consciència i en l’actuació dels ciutadans, no tingui quasi cap relleu l’ofensa a la religió.
Més encara, per a no pocs, sembla que en un estat ‘laic’, que voldria dir a-religiós i anti-religiós, es tindria que combatre sistemàticament tota aparició o pretensió pública de la religió. Deixant-li, en els més magnànims, únicament l’espai de la pròpia intimitat personal o d’un culte estrictament no-públic o no constatable en la societat.
És, en aquesta perspectiva, que s’entén que es vulgui obstar que apareix públicament qualsevol signe o actitud personal de tipus religiós. La religió i els seus signes serien quelcom que ‘ofèn’ la ‘laïcitat’ de l’estat o la “confessionalitat laica de l’estat”.
5. Conseqüentment, milions de persones van sortir a defensar contra l’Islam ‘radical’ les víctimes assassinades o ferides el 7 del mes de gener a Paris, però, molt poca gent s’ha solidaritzat i ha defensat les víctimes de l’Església Copta, de l’Església Caldea, de les esglésies cristianes de Nigèria que des de fa dies són decapitades, segrestades o cremades vives.
Es defensa únicament la llibertat d’informació i d’expressió i no tant l’existència de la religió i la llibertat religiosa?
Jaume González-Agàpito