A peste, fame et bello, libera nos Domine! Era la pregà ria de la Lletania dels Sants del ritus llatÃ-romà de l’Esglèsia Catòlica. “Allibereu-nos, Senyor, de la peste, de la fam i de la guerraâ€. Aquesta petició que els inventors liturgistes havien suprimit I que els inventors del racionalisme teològic habÃen oblidat, la conservadora immobilitat literalista d’Econe i la bona memòria del bon sentit clerical l”havien mantingut i recordat. El coronavirus del maleit 2020 l’ha restaurat, la entès i l’ha convalidad. La ‘peste’, la fam i la guerra, ara ja no són pas únicament nocions antigues evocades per irreals. Són realment presents, o temudes i possibles.
Aquests jorns del coronavirus no volem perpetuar la tradicional ceguera, incuria i manca de realisme hispà niques. Som al segon acte de una tragèdia crudel i sublim per la seva radicalitat. Afrontem un destà immens per la seva mundialitat i paurós per la seva severitat. Són el fi i la mort de una cultura. És l’enterrament del dolce far miente de una societat gran per la seva tècnica, notable per la seva ciència, però, orfe de “filo-sofia”. L’utilitarisme anglès more fart i infecon. El pragmatisme americà more a l’inici del seu declinar. El pensamient europeu s’agita i murmura en la seva infeconditat. La Xina ja parla ben fort i l’Orient, anomenat ’Extrem’ ara es fa escoltar.
