AVUI ÉS SANT JERONI, PARE I DOCTOR DE L’ESGLÉSIA, OFEREIXO UN APUNT SOBRE ELL, ESPECIALMENT DEDICAT ALS PARES SINIDALS DEL SÍNODE SOBRE LA SINODALITAT

1. Eusebi Hierònim [en llatí, Eusebius Sophronius Hieronymus; en grec, Ευσέβιος Σωφρόνιος Ίερώνυμος], va néixer a Estridón, Dalmàcia, (c. 340 – Betlem, 30 de setembre de 420). Pesi a la imatge que ofereixo, mai fou carnenal: els cardenals encara és teniendo que inventar.
   Va traduir la Bíblia del grec i de l’hebreu al llatí per encàrrec del Papa Damas I. Aquesta traducció al llatí es diu la Vulgata (« vulgata editio »). El 1546, al Concili de Trento, va ser declarada com la versió oficial de la Bíblia per a l’Església catòlica llatina, fins a la promulgació de la Nova Vulgata, el 1979.
2. Els pares de Jerònim eren cristians amb certs mitjans de fortuna. Jerónimo, encara que no havia estat batejat encara, com era costum a l’època, va ser inscrit com a catecúmen. Va ser, a l’edat de dotze anys, a Roma per estudiar gramàtica, astronomia i literatura sota la direcció d’Elio Donato, que era pagà. Allí el sant va arribar a ser un expert llatinista i un bon coneixedor del grec. Passava hores llegint els grans autors llatins, especialment Ciceró, Virgili, Horaci, Tàcit i Quintilià, i els grecs Homer i Plató. Va fer amistat allà amb Rufí d’Aquilea i Heliodor d’Altí, i va freqüentar el teatre i el circ romà. Cap als setze anys, va seguir cursos de retòrica, filosofia i grec amb un rètor i va demanar el baptisme cap a l’any 366 dC. C.
3. Va viatjar amb Bonosus a les Gàl·lies cap a 367, i es va instal·lar a Tréveris, «a la riba bàrbara del Rin». Allí va començar la seva vocació teològica i compila, per al seu amic Rufí, el «Comentari sobre els Salms» d’Hilari de Poitiers i el tractat «De synodis», on descobreix el monacat. Roman després un temps, potser nombrosos anys, en una comunitat cenobítica amb Rufí i Cromaci d’Aquilea i en aquell moment trenca la seva relació amb la seva família i afirma la seva voluntat de consagrar-se a Déu.
4. Alguns dels seus amics cristians l’acompanyen quan fa un viatge, cap a 373, a través de Tràcia i Àsia Menor per aturar-se al nord de Síria. A Antioquia, dos dels seus companys moren i ell mateix cau seriosament malalt. A l’hivern de 373 o 374), té un somni que el fa abandonar definitivament els estudis profans i consagrar-se a Déu. En aquest somni, que narra en una de les seves Cartes, se li retreu ser «ciceronià, i no pas cristià». Després d’aquest somni, renuncia durant una llarga temporada a l’estudi dels clàssics profans i aprofundeix el de la Bíblia sota l’impuls que li dóna Apolinar de Laodicea. Ensenya a més a Antioquia un grup de dones, essent deixeble d’Evagri Pòntic. Estudia els escrits de Tertulià, Cebrià de Cartago i Hilari de Poitiers.
5. Desitjant intensament viure en ascetisme i fer penitència pels seus pecats, Jerónim va marxar al desert sirià de Qinnasrin o Chalcis (la Tebaida siriana), situat al sud-oest d’Antioquia. Rebutjava especialment la forta sensualitat, el terrible mal geni i el mal orgull. Però encara que allí resava molt, dejunava i passava nits en vela, no aconseguia la pau i va descobrir que no estava fet per a tal vida a causa de la seva mala salut: el seu destí no era viure en solitud. Va traduir llavors l’«Evangeli dels natzarens», que ell va considerar durant cert temps com l’original de l’Evangeli segons Mateu. En aquest període va començar a més el seu important epistolari.
6. Quan tenia al voltant de 40 anys, Jerónim va ser ordenat prevere. Però els seus alts càrrecs a Roma i la duresa amb què corregia certs defectes de l’alta classe social li van portar enveges, que es van agreujar quan va morir el seu protector el papa Dàmas. Sentint-se incomprès i fins i tot calumniat a Roma, on no acceptaven la seva manera enèrgica de correcció, va disposar allunyar-se per sempre i se’n va anar a Terra Santa, arribant a Antioquia a l’agost de l’any 385 acompanyat del seu germà Paulinià i d’alguns amics. Jerònim obeïa així un cànon del Concili de Nicea que establia que els preveres estiguessin a les seves diòcesis d’origen. Va ser seguit poc després per santa Paula i Eustòquia, resoltes a abandonar el seu entorn patrici per acabar els seus dies a Terra Santa. Els pelegrins, rebuts pel bisbe Paulí d’Antioquia, van visitar Jerusalem, Betlem i els sants llocs de Galilea. Es van trobar amb Melània la Vella i Rufí d’Aquilea, amic de la joventut, a Jerusalem, on portaven una vida de penitència i oració en monestirs que Jeroni cita a les seves Cartes.
7. Durant l’hivern de 385 a 386, Jerori i Paula parteixen a Egipte, ja que allà hi havia el bressol dels grans models de vida ascètica. A Alexandria, Jeroni va poder tornar a veure el catequista Dídim el Cec explicar el profeta Osees i explicar els records que tenia de l’asceta Antoni el Gran, mort trenta anys abans.
8. L’any 386 va tornar a Betlem, on va fundar una comunitat d’ascetes i estudiosos i va passar els últims 35 anys en una gruta. Aquesta cova es troba actualment al fossat de l’Església de Santa Catalina a Betlem. Diverses de les riques comares romanes, que ell havia convertit amb les seves predicacions i consells, van vendre els seus béns i se’n van anar també a Betlem a seguir sota la seva direcció espiritual. Amb els diners d’aquestes senyores va construir en aquella ciutat un convent per a homes i tres per a dones, i una posada per atendre els que arribaven de tot arreu del món a visitar el lloc on va néixer Jesús de Natzaret.
9. Va construir i desenvolupar el seu monestir durant tres anys gràcies als mitjans que li va proveir Paula. Ella dirigia un monestir de dones i Jeroni el d’homes, encara que ell assumia la direcció espiritual tant dels homes com de les dones a través de l’exegesi de les Escriptures, l’exposició de les quals tenia un lloc prominent a la vida comunitària regulada per Jeroni. Jeroni assimilava la Bíblia a Crist i va escriure: «Estima les Santes Escriptures i la saviesa t’estimarà, cal que la teva llengua no conegui més que Crist, que no pugui dir sinó el que és sant».
10. A Betlem va aprofundir els seus coneixements d’hebreu seguint els cursos del rabí Bar Anima i estudiant a la biblioteca de Cesarea de Palestina els diferents escrits d’Orígens, així com l’Antic Testament en grec i hebreu. Jeroni va desenvolupar comentaris sobre l’Eclesiastès; per això es va recolzar en diferents interpretacions per tal de poder descobrir el sentit literal i després fer comentaris. A petició de Paula i d’Eustòquia, va traduir l’Epístola als Gàlates i després va fer el mateix treball amb l’Epístola als Efesis i l’Epístola a Titus.
11. El 389 va interrompre el seu treball sobre les Epístoles paulines a fi de començar la traducció del Salteri. Comença la traducció del Llibre de Nahúm. Va desenvolupar llavors el seu mètode d’exegesi, pres en gran part d’Orígens: traduir el llibre en les diferents versions per donar després una explicació històrica, al·legòrica després i per fi espiritual. Va fer servir els seus comentaris sobre la Bíblia per respondre a la teologia de Marció, que havia qüestionat la unitat del Déu de l’Antic Testament i del Nou Testament. Va escriure els comentaris al Llibre de Miquees, al Llibre de Sofonies, al Llibre d’Ageu i al Llibre de Habacuc.
12. Va morir el 30 de setembre de l’any 420, als 80 anys. Les seves restes són a la basílica de Santa Maria la Major a Roma.
    És considerat, juntament amb Ambrosi, Agustí i Gregori un dels quatre grans Pares llatins, i doctor de l’Església. També és reconegut com a sant per les esglésies, ortodoxa, luterana i anglicana.

Jaume González-Agàpito