AVUI ÉS SANT OLEGUER,
BISBE DE BARCELONA
ARQUEBISBE DE TARRAGONA
CANONGE REGULAR I ABAT GENERAL
DE LA CONGREGACIÓ DE SANT RUF
- És la festa de la Casa de Sant Oleguer de Barcelona. Casa que han volgut obstaculitzar i esfondrar els Poncis Pilats de torn que es renten públicament les nans. És aquella casa que durant els anys ‘90 va ajudar, a les clïniques, a les cases i a alguns miserables hostals els terminals de la SIDA.
- És la festa del Menjador Social “El Pa de Sant Oleguer” de la Parròquia de Santa Maria Reina de Barcelona. Fundat, completament costejat econòmicament i sostingut, des de fa 25 anys fins avui, per la Parròquia esmentada.
- Enguany, però, és l’últim any que podrem celebrar aquesta festa. en aquesta casa. Venerarem la vértebra de Sant Oleguer que el Cardenal Ricard Maria Carles Gordó va donar, amb el decret corresponent, a la nostra comunitat. Foren uns temps no fäcils, però bonics i espiritualment eficaços. Vida comunitària, fort i compromès servei diocesà i intensa vida parroquial.
- Després Martínez Sistach ens va voler confondre amb “Germinans Germinabit, mal aconsellat per un insaciable canonge mataroní, i va pretendre negar-nos “l’aigua i la sal”. Però, sempre va guardar les bones fornes, sobre tot quan els Pallejà, hereus dels fundadors de la casa, el portaren, dues vegades, als tribunals.
- Van sofrir una pandemia en la qual no vam desaparèixer, ni vam tancar l’església, ni la casa, com van fer la majoria de les parròquies barcelonines. Després alguns no ens ho han perdonat. Ens van acusar de tot ho pensable, ho impensable i ho repobable. El rector no es va deixar comprar, ni ha respós al fuscal ni als jutges diocesans, que encara res li han juríducanent preguntat.
- Ha estat un any per dir adéu a tantes coses que he construït, he curat, he estimat i algunes he sufragat amb els meus bens personals, durant 30 anys i 6 mesos. És un any de desensizament respecte a una Arxidiòcesi que he estimat no poc i que ara, com un nou fill pròdic, vol que desapareixi de ja casa paterna.
- Nafrat com el samarità de la paràbola evangèlica, no m’he sentit ni acollit, ni estimat ni pels fariseus, ni pels saduceus. Els sacerdots i els levites, com els de la paràbola, han passat de llarg. Em recull Crist Senyor: el bon samarità, que ha pagat, amb la seva sang preciosa, els deutes de la fonda provisional que és l’Església. Allà espero, amb goig, que, pesi als innombrables mercaders que encara hi ha al temple, ell torni gloriós.
- Com diuen a Mararó: “Bon any i barca nova!”. La vella barca ja se la repartiran, a troços, els membres del Senaderí i els Judes de torn.
Mons. Jaune Gonzákez-Agàpito