BUDA 1

1. Siddharta, anomenat Buda (= el Despert) va néixer, segons la tradició[1] escripturística budista, al nord de l’Índia, fill de família reial, al segle VI a. C[2]. De casta noble i pertanyent a la il·lustre estirp dels Gautama, va rebre el sobrenom de Sakyamuni o “asceta silenciós de Sakya” nom del poblet assentat al peu de l’Himàlaia al nord de Benarés, que era el seu lloc natal.

Després d’haver rebut una educació acurada[3], va renunciar, encara en plena joventut, a la vida mundana i als seus plaers i vanitats per portar la vida de pelegrí errant, buscant com molts altres de llavors, la via de l’alliberament de les existències i de les morts encadenades interminablement i de manera vertiginosa, que retenen en ser en el dolor i el sofriment[4].

2. En l’origen mateix del Budisme trobem, doncs, l’experiència espiritual de Siddharta que, als seus trenta anys, deixa el seu palau per buscar una veritat capaç d’alliberar l’home del cicle de les morts i els naixements (samsara).

Aquest savi asceta indi que portava una vida vagabunda a la conca mitjana del Ganges, rep la gràcia de la revelació sota un arbre sagrat[5] i es converteix en Buda (buddha, “el despert”).

“Va despertar” a la realitat profunda, oculta sota les aparences, múltiples i enganyoses dels fenòmens. Va comprendre llavors que els éssers renaixien, després de la seva mort, segons els actes que havien realitzat, de manera que els que havien fet el bé coneixerien la felicitat, mentre que els altres rebrien automàticament el càstig per les seves males accions.

Amb tot això, es va adonar que ell mateix havia aconseguit l’estat d’alliberament, que el seu pensament estava definitivament alliberat de les passions i de totes les seves paranys i que, conseqüentment, ja no tornaria a néixer mai més enlloc.

3. Inicia la seva predicació a prop de Benarés. En aquest, el seu primer missatge, Buda ensenya als seus vells camarades els principis que ha descobert. Un cop guanyats a la seva experiència, ells seran els ‘deixebles’. El seu ensenyament es dirà el ‘dharma’, sovint traduït per la ‘Llei’.

No volent gaudir egoistament del seu descobriment, va reprendre aviat la marxa errant per ensenyar, a tots aquells que volguessin escoltar bonament, la ‘via’ (Mirga) de la salvació. Va convertir a milers d’homes, alguns dels quals el van abandonar tot per seguir-lo i compartir la seva vida frugal, mentre que els altres, romanent en el segle, s’encarregaven de proporcionar als que havien fet l’opció més radical i al mestre el poc aliment del que tenien necessitat.

Així va néixer la comunitat (sangha) dels monjos mendicants, a la qual Buda va donar progressivament, d’acord amb les circumstàncies i paral·lelament a l’ensenyament de la seva doctrina, les seves institucions i les seves lleis pròpies.

Así nació la comunidad (sangha) de los monjes mendicantes, a la que Buda dio progresivamente, de acuerdo con las circunstancias y paralelamente a la enseñanza de su doctrina, sus instituciones y sus leyes propias[6].

4. Los seguidores de Buda se esfuerzan en vivir según el dharma, forman parte de la comunidad de los monjes o Sangha. El Sangha hace resplandecer el mensaje de Buda por todo el mundo. El budismo, pues, está intrínsecamente ligado con la experiencia monástica de la comunidad sanghádica.

Cerca del pueblecito de Kulinagara, a ciento sesenta kilómetros al noroeste de Patna, Buda, viejo y enfermo, murió o, por emplear la fórmula india, alcanzó “la extinción completa” (parinirviva) hacia el año 480 a. C.[7]

Buda, el Dharma y el Sangha constituyen las “Tres Joyas” del Budismo en las cuales las budistas se refugian en el momento de su conversión y a lo largo de toda su vida.

---

[1] Com en totes les religions antigues, les notícies sobre els orígens del budisme ens arriben a través de la llegenda.

[2] S’està d’acord en situar-los en la segona meitat d’aquest segle.

[3] Segons una piadosa tradició, el rei, havent estat advertit per un oracle que el seu fill es convertiria en un religiós després que hagués vist un vell, un malalt, un cadàver i un monjo mendicant, va fer construir palaus aïllats per evitar aquestes trobades. Siddharta, però, va acabar veient-los i, complint, així, l’oracle. Segons l’ensenyament budista, les coses no van haver pogut esdevenir d’una altra manera, donada la qualitat de les seves vides anteriors que el van preparar per arribar a poder comprendre la veritat. Trastornat, en descobrir que l’home envelleix, pateix la malaltia i mor, va abandonar la seva família.

[4] En aquella època, en efecte, la creença en les transmigracions estava molt estesa a l’Índia gangètica els habitants temien constantment renéixer entre els condemnats, els animals o els espectres famèlics, i tenien la vaga esperança de pujar al cel per gaudir-hi llargament de la felicitat divina.

[5] De creure a la tradició, va descobrir sobtadament la solució al problema que el turmentava quan meditava assegut al peu d’un arbre prop de Utuvilvia, situat a un centenar de quilòmetres al sud de Patna, i que després es va convertir en l’important centre de peregrinació de Bodh-Gayà.

[6] Entre els deixebles que van adoptar la rigorosa existència monàstica, uns eren d’origen brahmánico, com Maháka-Oyapa, Sariputra i Maudgalyayana; altres, com el seu cosí Ananda, procedien de famílies nobles, però els havia d’origen més humil, com el barber Upali, a qui té la tradició pel gran mestre de la disciplina. No menys barrejada havia la multitud dels laics, en el si es feien reis poderosos com Bimbisara de Magadha i rics banquers com Ariáthapíndika, amb artesans i camperols.

[7] Les cendres recollides del lloc de la seva cremació van ser repartides entre les diverses tribus dels seus fidels laics que, després d’emportar-se-com preciosos talismans, van erigir túmuls funeraris sobre les urnes que les contenien, segons el costum.