CAL CONTROLAR LA RELIGIÓ? 2/5

EL PROJECTE DE LLEI DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA SOBRE ELS CENTRES DE CULTE 2

1.      El dret fonamental de llibertat religiosa

 La relació entre els àmbits civil i religiós, a l’Estat espanyol, queda definida a partir del principi de la no confessionalitat de l’Estat, enunciat obertament a la Constitució Espanyola en el seu article 16 § 3, i que ha representat un llarg camí en la lluita per assolir les garanties constitucionals de les llibertats fonamentals de l’home i de les diverses agrupacions humanes.

El dret de llibertat religiosa pot ésser abordat des de perspectives diverses. Fem nostra l’accepció de «llibertat religiosa» en el seu més estricte sentit jurídic, sense obviar tenir en compte, però, per a la seva comprensió, la seva evolució històrica.

La llibertat religiosa és un dret humà fonamental i un principi d’organització social i de configuració cívica. Un dret fonamental expressa una exigència de justícia intrínseca a la dignitat de la persona humana. Com a principi d’organització social conté, en ell mateix, una idea o definició del mateix Estat.

El contingut del dret fonamental de llibertat religiosa té avui una curiosa coincidència substancial en les diverses constitucions i declaracions de drets1. Però, en la quasi totalitat d’elles no es declara el seu fonament jurídic, ni es justifica doctrinalment.

També existeix una mena d’acord teòric sobre l’entitat del principi de llibertat religiosa en els sistemes polítics més dispars i en les ideologies més variades. En aquesta mena de coincidència pràctica i, curiosament, en la seva accepció vulgar, la llibertat religiosa és avui concebuda com el dret que garanteix la possibilitat real que qualsevol persona pugui practicar lliurement la seva religió, tant individualment com associada a altres persones2, sense que l’Estat pugui discriminar ningú per raó de les seves opcions religioses.

El «dret de llibertat religiosa» i el «principi de llibertat religiosa» signifiquen, doncs, el dret fonamental de l’individu i de les col·lectivitats legalitzades i el principi d’organització social de l’Estat que garanteixen el professar la religió privada i públicament, mitjançant el culte diví.

A la Constitució Espanyola, en el seu article 16 § 1 es prescriu:

«Es garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i les comunitats sense més limitació, en les seves manifestacions, que la necessària per al manteniment de l’ordre públic protegit per la llei».

El «Dret de llibertat religiosa» no és, doncs, únicament el dret subjectiu de llibertat de consciència i d’opinió3, sinó la garantia que ofereix la Constitució Espanyola per a l’exercici públic de la religió mitjançant la celebració del culte col·lectiu públic.

Aquesta garantia l’exerceix l’ordenament estatal establint una radical separació entre l’administració pública i les confessions religioses4, però permetent que aquestes s’organitzin i despleguin lliurement llur activitat en la societat, mitjançant el reconeixement legal de l’existència de les entitats religioses i una col·laboració activa amb elles5. Es garanteix a les persones físiques i a les persones jurídiques religioses, la manifestació privada i pública de llurs creences i ritus sense cap mena de discriminació.

En la no confessionalitat de l’Estat s’afirma la separació institucional entre l’administració pública i les confessions religioses i no pas l’eliminació del fet religiós de la societat. Les confessions religioses no són pas ignorades per l’ordenament constitucional.

En el estats confessionals en canvi, laics o religiosos, o bé no es permet l’exercici de la llibertat religiosa i ideològica de les confessions religioses diverses de la estatal o bé es permet que puguin exercir-la les confessions religioses i les ideologies discordants amb la confessió estatal, però com una mena d’excepció en un acte de tolerància o com d’acceptació, per a elles, del dret fonamental de llibertat religiosa.

Confondre, però, la no confessionalitat de l’Estat amb la confessionalitat laica és un error quasi sempre present en llavis de molts polítics i en quasi tots els media catalans. L’Estat no confessional no és un Estat de confessió laica, sinó un estat que no admet cap mena confessionalitat estatal, ja sigui religiosa o laica.

2. Els límits del dret de llibertat religiosa

El «Dret de llibertat religiosa» és un dret humà fonamental, però, com qualsevol altre dret, està enquadrat en uns límits que preveu la llei.

En un primer estadi, el límit l’imposa la coordinació mateixa de l’exercici d’aquest dret per part de terceres persones, titulars individuals o col·lectius del mateix dret. Un altre l’imposen els altres drets fonamentals. En una segona dimensió, imposen límits al dret fonamental de llibertat religiosa les exigències d’un ordre públic just, nacional o internacional. Tots aquests són uns límits jurídicament intrínsecs al mateix dret fonamental de llibertat religiosa tal com el contempla el nostre ordenament.

A l’Estat li correspon l’arbitrar els mitjans jurídics i tècnics necessaris per a que aquestes limitacions es puguin exercir, quan sigui necessari, en completa harmonia amb l’ordenament jurídic. Per tant, a manera de garantia prèvia, es prescriu que qualsevol restricció o limitació s’ha d’imposar per llei, és a dir mitjançant un precepte jurídic de la màxima jerarquia jurídica6. El dret de llibertat religiosa, garantit per la Constitució i per la Llei orgànica de Llibertat religiosa, no es podrà, però, limitar per llei ordinària, ni encara menys mitjançant un reglament.

Noti’s que l’ordre públic és contemplat aquí en la seva dimensió plena i en les seves concrecions que diuen raó amb la seguretat, la salut i la moral públiques. Cal no oblidar aquesta específica entitat d’un concepte fonamental a l’hora de limitar el dret fonamental de llibertat religiosa.

3. El concepte «ordre públic»

En el camp del dret, la doctrina ha treballat no poc el concepte d’ordre públic. Les opinions són diverses i molt matisades. Esquematitzant al màxim la coincidència de la doctrina, podríem definir-lo com el conjunt de principis d’ordre ètic, polític, econòmic i social que inspiren un determinat ordenament jurídic i que es consideren fonamentals i irrenunciables per a mantenir, de manera justa i pacífica, la convivència democràtica en una determinada societat.

Vist així, l’ordre públic comporta en ell mateix la raó de ius cogens i diu referència directa a la noció, més filosòfica, de bé comú de la societat i a la garantia dels seus interessos primordials en front l’interès particular. És, en ell mateix, un concepte jurídic indeterminat en abstracte en la normativa positiva, però perfectament determinable en cada cas i que està sotmès, sempre, a una revisió jurisdiccional.

Conseqüentment, en els casos en que l’exercici del dret de llibertat religiosa incideixi conflictivament en l’ordre públic, produint una certa alteració social (cal, però, no confondre aquí l’ordre públic amb el simple ordre al carrer), l’Estat pot limitar-lo, per motius del bé general (que no s’ha de confondre amb el concepte administratiu d’interès públic) i sempre que ho exigeixi l’ordre social, just i democràtic de la comunitat, però d’acord sempre amb la legalitat vigent en la seva màxima expressió que és la llei, especialment quan s’expressa en la seva màxima jerarquia de carta constitucional o en la seva alta qualificació de llei orgànica.

Pesi al seu caràcter un xic eteri per a una concepció uniteralment positivista de l’ordenament jurídic, la noció d’ordre públic és una definició clàssica i comunament acceptada. En canvi els conceptes de moral pública, salut i seguretat presenten qualque dificultat en la seva determinació.

En la doctrina, el concepte de seguretat sembla, en general, que es pot reconduir, en últim terme, a un component del concepte d’ordre públic, encara que el seu àmbit no esgota completament l’extinció i l’amplitud jurídica d’aquest últim concepte.

El concepte de salut com a limitació del dret de llibertat religiosa, sembla que es podria considerar com una part integrant del bé públic expressat en l’ordre públic. A més, donat que el concepte de salut actualment constitueix un dels ‘nous’ drets humans anomenats «de tercera generació» que es recullen en no poques constitucions i en moltes declaracions internacionals de drets, es podrà reconduir a la garantia general dels drets fonamentals.

El concepte de moral pública és, en canvi, un xic difícil de determinar doctrinalment. Evidentment no pot significar la «moral estatal». Essent la moral quelcom tan pròxim a les conviccions ideològiques, filosòfiques i religioses, sembla oportú que l’Estat s’abstingui d’imposar una seva moral pròpia. Tampoc pot identificar-se, en els estats confessionals, amb la moral de la confessió estatal. Ni, en els estats aconfessionals o no confessionals, amb la moral de la confessió dominant. El concepte de moral pública s’ha d’identificar, més aviat, amb el mínim ètic que, per via de costum o acceptació social, forma part integrant del concepte d’ordre públic d’una determinada col·lectivitat social.

4. Garanties constitucionals de la limitació del dret de llibertat religiosa

Totes aquestes possibles limitacions del dret de llibertat religiosa mai han de ser aplicades de forma arbitrària. Per evitar el recurs injustificat a preteses raons d’ordre públic, cal que l’Estat ofereixi suficients garanties, amb mesures de caràcter constitucional i jurisdiccional, per poder controlar qualsevol decisió limitadora dels drets fonamentals i en nom de la salvaguarda de la moral pública, la salut i la seguretat. Totes les administracions inferiors a la de l’Estat, sempre es conformaran en la limitació d’aquest dret fonamental al que prescriu la llei.

D’altra banda, «ordre públic» és un concepte jurídic el fonament del qual cal cercar-lo en el concepte –més filosòfic que jurídic– de bé comú. L’ordre públic entès en el seu sentit més ample, s’identifica, fins i tot, en els «estats de confessió laica», amb el concepte de bé comú i no pas amb el concepte administratiu d’«interès públic». Aquesta confusió o identificació representaria menystenir i minvar les garanties d’un dret fonamental.

És a partir del que hem exposat fins aquí que caldrà examinar el Projecte de Llei sobre centres de culte o de reunió amb fins religiosos de la Generalitat de Catalunya. És únicament emmarcant-lo en aquest context que podrem judicar-lo críticament des d’un punt de vista jurídic.

 Amb tot, la llei que proposa el Projecte adoleix d’un condicionament que caldrà tenir present ab ovo per poder denunciar-lo. Aquesta llei declara explícitament que no vol legislar sobre el dret de llibertat religiosa garantit per la Constitució en el seu article 16 § 1. Proclama que les seves disposicions no incideixen en tot allò que té a veure amb aquest dret fonamental, ni amb el que és competència exclusiva de l’Estat. Això últim no dit explícitament però si pressuposat quan parla de les competències de les administracions inferiors i dels subjectes de la llei. Però, la llei, aparentment valent-se únicament de competències administratives i de la defensa de l’«interès públic», concepte també administratiu, pretén legislar sobre un afer que implica la garantia de drets fonamentals, afirmats i garantits per la Constitució, la Llei orgànica de Llibertat religiosa vigent i els acords amb les confessions religioses, de diversa entitat jurídica.

Anem, doncs, a examinar, críticament i a partir d’aquests pressupostos, el Projecte de llei objecte aquí de la nostra atenció.

Jaume González-Agàpito