CENT ANYS DEL “DOUZE PREUVES DE L’INEXISTENCE DE DIEU” DE SÉBASTIEN FAURE

Sébastien Faure (1852-1942), exseminarista, exsocialista i, després de més de trenta anys, exmaçó i anarquista francès va escriure el 1920 Douze preuves de l’inexistence de Dieu. Farà també, l’any que ve, 40 anys que jo vaig llegir l’obra en la traducció castellana de Gabriel Guijarro.
Aquest gran doctor, també a casa nostra, de l’anarquisme, va presentar en Douze preuves de l’inexistence de Dieu seu ateisme dins d’una crítica més ample a la societat capitalista, a la religió i a tota autoritat. L’originalitat i l’encert de Faure en aquest llibre, que recollia el que diria en dotze conferències donades a París entre el mes de novembre de 1920 i el mes de febrer de 1921, és que no identifica l’ateisme amb la postura científica reconeixent, des el principi i al parlar del cosmos, la limitació de les ciències per resoldre els grans enigmes que s’ha proposat, gairebé sempre, l’ésser humà i que han produït i condicionat la resposta ‘mitològica’ de les religions.
Tampoc Faure combat el Déu de la Teodicea, el “motor immòbil” d’Aristòtil, la “causa de totes les causes” de Cícero, o la transcendència absoluta de Jaspers, sinó el Déu dels seus anys de seminarista, el “Déu viu i veritable” neotestamentari. Aquell Déu que Blaise Pascal anomenava com “Déu d’Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob i Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist. La seva preparació teològica juvenil va fer que ataqués no només l’origen i la funció social de la religió com el mal radical de la humanitat, sinó també la base racional de la creença en Déu que reclamen moltes religions i que el Concili Vaticà I havia definit el 1870.
Les dotze proves de la inexistència de Déu són realment molt curioses:

1. Del no-res no surt res. És per això que des dels antics filòsofs grecs els ‘científics’ de gairebé finals del segle XIX, s’afirmava l’ ‘eternitat’ del món. Faure, amb tot, nega la realitat de la paraula ‘creació, ja que no existeix l’acció, ni humana ni divina. Faure pretén sacsejar la creença en la creació sense acudir a les lleis físiques: no vol extrapolar la ciència. Diu que es pot fins i tot admetre la creació sense cap Déu que crei. El poder creador seria només una facultat de la matèria mateixa.
2. La matèria només pot sortir de la matèria. Llavors Déu és esperit i ha de ser matèria per produir la matèria. Més encara, Déu és, doncs, l’esperit i la matèria de l’univers.
3. El que és només pot produir el que és perfecte i, per tant, no hi ha motiu suficient per a l’existència d’aquest món, tret que fos el “millor dels mons possibles”. Faure, ridiculitza no només Leibniz, sinó tots els que creuen en la creació divina del món.
4. La ‘inactivitat’ de Déu abans de la creació apunta contra la concepció judaica i musulmana de la divinitat. El cristianisme col·loca en la Trinitat una permanent relació i activitat entre les persones.
5. Un ésser immutable que crea, que causa, que intervé, que actua, que es mou en el cosmos mutable. Déu, no és la causa eficient del cosmos, és només la causa final.
6. L’absència de motiu en la producció del cosmos fa que, amb la creació, Déu no es fa a si mateix ni més perfecte, ni més bo, ni més feliç, ni obté més de la seva glòria.
7. Crítica de la utilització religiosa del principi de causalitat. Fins i tot suposant que el principi causal sigui un enunciat empíric, l’experiència no diu res sobre la causalitat en un àmbit no empíric.
8. 8-10. Dins dels arguments contra el Déu provident, l’existència del mal és l’arma més forta del pensament ateu. Són vans tots els intents dels pensadors catòlics per proporcionar explicacions plausibles al problema del mal. No té sentit afirmar que Déu és bo, tret que se sàpiga descriure el que hauria de passar en el món perquè poguéssim dir que Déu no és dolent.
9. 11-12. Contra el concepte de “justícia divina”. No és una solució expurgar dels llibres sagrats l’excessiu antropomorfisme aplicat a Déu. És un Déu que castiga amb terratrèmols, inundacions o sequeres als homes d’avui per la desobediència d’alguna cosa inconcebible per a un ésser racional.

• Després de tots aquests ‘raonaments, algú arribi a la mateixa conclusió que treu Hume en els seus Diàlegs sobre la religió natural: «Seria assenyat, per la nostra banda, limitar les nostres investigacions a aquest món sense mirar més enllà. Mai es pot obtenir cap satisfacció per aquestes especulacions que tan àmpliament sobrepassen els estrets límits de l’enteniment humà». Es vol dir, pot ser, que els científics no facin teologia, ni cosmologia, ni els teòlegs geofísica o paleontologia. Xenòfanes de Colofó (fr. 34 i 36) ho havia dit molt millor més de 2.000 anys abans: “Ningú va conèixer, ni coneixerà mai la veritat sobre els déus i sobre el que jo dic; doncs, tot i que, per atzar, algú digués tota la veritat, no ho sabria. Sobre totes les coses només hi ha opinió “.
  L’ateisme avui no s’ha, doncs, de dedicar només a la seva missió més amprada: la crítica constant, radical i acèrrima de la religió. Avui, en el segle XXI, 100 anys després que l’oracle de l’anarquisme escrivís el seu Douze preuves de l’inexistence de Dieu, caldria que respongués a la gran pregunta: El Tot d’on ve i a on va? Saber en quin camp s’ha de donar la resposta, és el gran repte crític de la ment humana avui.
  Jaume González-Agàpito