DIVENDRES SANT DE 2024: L’Acció Litúrgica de la Passió i Mort del Senyor

Suggestions de Mons. Jaume González-Agàpito per a la pregària i per a la preparació individual
Is 52,13-53,12; Heb 4,14-16; 5, 7-9; Jn 18,1-19,42

1. Les lectures de l’acció litúrgica d’avui giren al voltant del misteri central de la creu, que cap concepte humà no pot captar exhaustivament. Però, els tres fragments tenen alguna cosa en comú: que el miracle inesgotable de l’amor ja ha tingut lloc “per a nosaltres”.
   A la primera lectura, el “servent de Déu” pateix un gran ultratge que se li fa a causa seu poble. A la segona lectura, el Summe Sacerdot es va oferir a Déu, amb angoixa i llàgrimes, per demanar la salvació i el Rei dels jueus, com ho descriu la Passió de l’Evangeli segons Joan, “va complir” tot el que la Escriptura exigia. Tot a canvi de res, evangèlicament i per fonamentar l’Església per a la salvació del món.

l. El servent de Yahweh

2. El fet que els sacerdots, amics de Déu, pregaven en nom dels seus germans i germanes i, en primer lloc, implorant pel poble elegit, és un motiu que s’ha repetit sovint a la història d’Israel, especialment a la Biblia. Abraham havia entrat pregant en nom de la ciutat pecaminosa de Sodoma, Moisès havia fet penitència durant quaranta dies i quaranta nits davant del rostre de Déu intercedint perquè fos perdonada la culpa d’Israel. També els profetes, com Jeremies i Ezequiel, havien patit, no poc, pel poble d’Israel. Però cap d’ells tant com l’anònim i misteriós servent de la primera lectura, el “Home de dolors”, menyspreat i rebutjat per tots, que pensava que havia estat copejat per Déu, i no obstant “va ser maltractat pels nostres pecats” i, a més, “va donar la vida com a sacrifici d’expiació”. I aquesta víctima s’adona del sentit i de la transcendència del sacrifici.
3. És impossible que el servent sigui el poble d’Israel, que, en realitat, no expia el pecat propi. Israel no és el servent perfectament dedicat a Déu, en qui Déu “va trobar plaer”.
   Només Déu? Qui més està “preocupat pel seu destí”? Durant segles, aquest “serveu de Déu” va romandre desconegut, oblidat i abandonat per Israel, fins que va trobar un nom al “servent crucificat” del Pare.
   • El Summe Sacerdot.
4. A l’Antic Pacte, el Summe Sacerdot podia entrar al “Lloc Santíssim” una vegada a l’any i aspergerir-lo amb la sang del sacrifici d’un animal. Però ara, a la segona lectura, el nou i Summe Sacerdot ho farà “amb la seva pròpia sang” (Hb 9, 12).
   Per tant, com a sacerdot i víctima alhora, entra al veritable Lloc Santíssim, al cel davant del Pare; per cap raó ha estat aixecat per la temptació humana, per cap raó ha invocat Déu en la debilitat humana, “amb crits i llàgrimes”, perquè el Fill, eternament consagrat al Pare, va aprendre l’obediència del patiment i així “es va convertir en l’autor de la salvació eterna”. Com a Fill de Déu, va haver d’aconseguir tot això perquè s’adonava efectivament de la profunditat de l’esclavatge obedient i de la transcendejoel del sacrifici ofert.
   • El Rei.
5. A la Passió segons Sant Joan, Jesús camina majestuosament a per l’immens camp del seu dolor. Es deixa portar lliurement, respon, amb dignitat, a Anàs, aque sempre ha parlat en públic. Confessa la seva reialesa a Pilat: una reialesa que consisteix a donar “testimoni de la veritat”, és a dir, a testimoniar amb la seva sang que el Pare va estimar el món fins a l’extrem. Com un rei innocent, Pilat el presenta davant del poble que crida: “Fora!”. “Crucificaré el vostre rei?”, pregunta, i mentre lliura a Jesús per a la seva execució, fa posar la trilingüe inscripció “El Rei dels jueus”: en els tres idiomes del món mediterrani. Però, en això, és irrevocablement.
   
6. La creu és el tron ​​del rei, des del qual Jesús “atreu a tothom cap a si”. Així funda la seva Església, lliurant a la seva mare el deixeble estimat, que la introdueix a la comunitat dels apòstols i, així, es completa el fonament. A ella li lliura el seu Esperit Sant viu, el que inspirarà fortament en el misteri de la Pasqua.
   Apareix, de manera múltiple, el “misteri resplendent de la creu” (fulget crucis mysterium), davant del qual, com a veritat/revelació suprema de l’amor diví, l’home no pot sinó inclinar-se fins a terra en adoració.