EL CLERGAT SECULAR O DIOCESÀ

1. El diaconat, el presbiterat i l’episcopat, observant les seves regulacions canòniques específiques, s’exerceixen a l’Església diocesana, en comunió amb el Papa.
2. Tot i que s’anomeni ‘cura’ el prevere en general, només són ‘curas’ els que tenen al seu càrrec la “cura d’ànimes”, és a dir, els que són rectors o col·laboradors canònics d’ell o del bisbe.
3. El terme ‘sacerdot’ no s’aplica només al prevere sinó també, i sobretot, al bisbe. No obstant això, hi ha altres títols que s’apliquen al clergat (en els seus tres ordres), com a arxiprest, canonge, magistral, capellà, prelat, cardenal, vicari, beneficiari, exorcista, entre molts altres.
4. La vida del clėgrigo serà secular o regular, però no hi ha un exercici regular i un altre secular de les ordres sagrades.
5. El clergue secular viu “al segle”, és a dir, amb el poble, en comunió amb el bisbe, regeix les parròquies, exerceix el magisteri, administra els sagraments, col·labora en molts camps de la pastoral i, dins de l’ordenació canònica, ha d’observar també les “lleis humanes” civils.
6. Al clergue secular es diu diocesà (derivat de ‘diòcesi’). La seva organització jeràrquica, en comunió amb el papa i amb els patriarques a les Esglésies orientals, es respecte al seu bisbe, juntament amb els preveres i amb els diaques.
7. Avui, no formen part del clergat diocesà els que antigament exercien les anomenades ordres menors i el subdiaconat a la Iglesia llatina. Però hi ha, en ella, els serveis de lector, d’acòlit i de catequista.
8. És important, al clergat, la potestat d’ordre, però també la potestat de jurisdicció. Un cardenal, que no és l’ordinari diocesà, pot fer moltes coses, però d’altres no. Les pot fer només amb la delegació del bisbe diocesà o del rector.
9. El celibat eclesiàstic del clergat secular, que no va existir com a obligatori als primers segles del cristianisme i que no s’aplica com a obligatori a l’església oriental catòlica (o a títol individual en alguns casos a l’església catòlica de ritu llatí), no és un vot, sinó un compromís i una obligació canònica per a alguns diaques i per a tots els preveres i els bisbes catòlics de ritu llatí. Avui és un tema molt debatut. És obligatori, a l’Església catòlica de ritu oriental per a tots els bisbes, per a alguns preverse i alguns diaques.
10. Cal no confondre el celibat requerit per a alguns díaques, per als preveres i per als bisbes del clergat secular, amb el vot de castedat del clergat regular.
11. El clergat secular diocesà pot i ha de tenir béns propis per al seu sosteniment, manutenció i per a sostenir-se en la vellesa.
12. El clergat secular diocesà no fa vot d’obediència. Ha de ser fidel a la promesa d’obediència al seu Ordinari, que fan els diaques i els preveres en la seva ordenació.
13. La vida canonical, monàstica, mendicant, regular, “religiosa” o “consagrada” del clergat és molt important, però no és transcendental “ab ovo”, a l’Església. Jesucrist no va ser ni canonge, ni monjo, ni frare, ni clergue regular, ni ‘religiós’, ni canònicament ‘consagrat’. Els primers màrtirs cristians que van precedir i van ser referència per als primers monjos, molts van ser del “clergat secular”, el “clergat regular” encara no s’havia “inventat”.

Mons. Jaume González-Agàpito