EL FONAMENTALISME ISLÀMIC D’ARREL JOMEINISTA

Turquia és, o era, un país laic i, aparentment tolerant, que va crear el geni maçònic de Mustafà Kemal, anomenat Atatük (pare dels turcs), motor principal d’un moviment polític que va cristal·litzar en la Gran Assemblea Nacional de Turquia. El 1922 va abolir el sultanat que des del segle XI havia estat el mal de cap de l’Imperi Bizantí i d’Europa i, el 1923, va ser nomenat president d’una República que va governar dictatorialment fins l’any 1938 en què va morir. La Turquia moderna, tot i l’ambigüitat de les seves aliances durant la Segona Guerra Mundial, va ser vista pels estats democràtics vencedors d’aquell conflicte, com la via d’occidentalització i democratització per als països islàmics.

El mateix camí del nacionalisme modernitzador, amb accentuacions diferents, van seguir, el 1954, Egipte (al-Jumhurya Hisr al-‘Arbya) de Gamal Abdel Nasser i Anuar-el-Sadat a qui vaig tenir el privilegi de conèixer i sopar amb ell, fa 35 anys, el Palau Presidencial (el de Gordon) de Khartum. El 1955, Chukri el-Kuatli, un exiliat d’Egipte i proper a les idees de Nasser, va intentar una cosa semblant a Síria i, el 1958. es va formar la República Àrab Unida que federava Egipte, Síria i Iemen.

A Síria, les reaccions nacionalistes van impedir el somni de panarabisme (no islamisme) i el Partit Bass, el 1963, va ser l’instrument que pretenia, acatant la realitat de l’Islam i intentant superar l’enfrontament confessional, de crear un estat modern i fort.L’experiment es va exportar a l’Iraq per tal que tots coneixem i en altres països (Jordània, Palestina, Iemen) però sense superar les contradiccions i els enfrontaments que creava una legislació civil i laica contraposada a la Llei islàmica.

L’antiga Pèrsia, ara l’Iran, va seguir un camí diferent però que va ser l’origen de tot l’enrenou que ara estem vivint. En 1786, el turcomongol Aga Muhammad va fundar la dinastia de kayar que va estar en el poder fins 1925. La capital es va transferir a Teheran. La història persa del segle XIX va estar, però, marcada per la rivalitat entre Rússia i el Regne Unit per obtenir l’hegemonia en aquest territori. Però el descontentament cap a la sempre creixent influència estrangera va afavorir els moviments nacionalistes i ell ha es va veure forçat a atorgar un nou règim constitucional el 1906. L’acord anglo-rus de 1907 va delimitar les zones d’influència: el Nord en mans de Rússia i el Sud en mans del Regne Unit. Durant el Primera Guerra Mundial, Pèrsia va ser ocupada pels britànics.

El 1921 el cap militar nacionalista Mirza Reza Pahlavi va ser el factor d’un cop d’estat i va assumir el poder. El 1925, va dissoldre el parlament i es va proclamar ha amb plens poders. Va començar una política de reformes i va intentar millorar les condicions d’explotació de les fonts petrolíferes en mans, totes elles, de companyies estrangeres. El 1935, Pèrsia es va cridar l’Iran.
La seva aproximació a l’Alemanya nazi va provocar l’ocupació del país, per part del Regne Unit i de la Unió Soviètica el 1941.Acabada la Segona Guerra Mundial, aquestes potències van obligar el xa en abdicar en el seu fill Mohamed Reza Pahlevi. Durant aquesta guerra la influència dels EUA va ser consioderable. Se’n va anar incrementant més i més a l’Iran: el petroli era una cosa preciós i necessari. El nou s’ha es va comportar com un gran amic dels americans: la garantia americana el salvaguardava de la desconfiança i de la cobdícia petrolera de l’URSS, del Regne Unit i, ara també, de França.

Reza Pahlavi va intentar modernitzar el país i gairebé ho va aconseguir del tot. Però va haver d’emprar mètodes dictatorials i molt severs sobretot per contenir les contínues intrigues del clergat xiïta. Una revolta, el 1951, basada en el baix nivell econòmic de les classes populars, l’enorme dispendi de la corona i el descontentament dels clergues, va portar al poder polñitic Muhammad Mussaq. El Front Nacional, ara al poder, va nacionalitzar el petroli. Les intrigues estrangeres no van cessar i es va produir un cop d’estat de la guàrdia de palau que va fracassar i va obligar el xa a abandonar el país el 1953. Però una intervenció de l’exèrcit inspirada pels qui necessitaven el petroli el va restablir en el tron.

Amb la seva adhesió al Pacte de Bagdad, el 1955, l’Iran es va incorporar plenament a la política occidental. Aquí va començar una època d’esplendor de la monarquia i del país iranià, però també les contínues revoltes i atemptats inspirats pel clergat. El 1964, l’aiatol · là Khomeini va ser condemnat a mort per aquest motiu. Resa Pahlevi no va voler vessar la sang d’un clergue i la va exiliar. França va rebre amb els braços oberts aquest personatge. L’estatut del qual era la d’un simple turista. Amb Khomeini, França creia que podria posar mà al petroli de l’Iran.
Modernitzar el país implicava, per als governants iranians, fer millores estructurals i això reclamava més beneficis. Van intentar que el país es beneficiés una mica més de l’extracció del petroli: de mig dòlar el barril que cobrava l’estat iranià, va intentar juntament amb el seu aliat, Aràbia Saudita, en el qual, després, seria l’OPEP, va pujar el barril a un dòlar i, més trad, a un i mig. Els americans es van negar a acceptar aquestes condicions.

Muhammad Resa Pahlevi va ser coronat ha el 1967, quan la seva tercera mullar li va donar l’hereu. Però, després d’una insurrecció religiosa dirigida pel clergat xiïta, va haver d’abandonar el país, el 1978. Les manifestacions i les vagues van ser programades, afavorides i coordinades per l’aiatol · là Khomeini des de França. Resa Pahlevi, després d’una estada mèdica als EUA, es va escapar de la vigilència i el control nordaamericà. El va acollir Sadar i va morir al Caire.

A Teheran, però, va arribar Khomeini i allà va residir com a cap religiós i com a cap de l’Estat. Mitjançant un referèndum va proclamar la República Islàmica de l’Iran. Amb una altra llei fonamental, també aprovada per referèndum, va institucionalitzar el seu poder. La Xahrïa va ser també la llei de l’estat. Tot el que havia aconseguit amb el xa, vist ara com insídies diabòliques va ser abolit.Es ara que, a partir del xiisme, apareix el radicalisme islàmic que s’implantarà, a tota velocitat per tot arreu. També a Europa. Havia nascut “l’islamisme radical”. Els fets de l’11 de setembre de 2001, van ser la icona d’aquesta nova situació i les seves perill per a occident.

Jaume González-Agàpito