ÉSSER I TEMPS

1. Aquest darrer dia de l’any 2011 llegeixo Martín Heidegger. Tinc a les mans aquella intrigant i interessant conferència, publicada el 1969, Zur Sache des Denkens.

“De tot això ve que no ens ha de sorprendre ni maravellar que aquesta conferència escandalitzi a la majoria dels assistents”, deia, en la introducció, aquell ex-seminarista catòlic fill del boter i sagristà de Messkirch, que el 1927 publicava Sein und Zeit. I concluia: “Mitjançant l’examen crític del temps propiament dit en el que té de propi, des de l’esdeveniment com com apropiació, ha resultat procedent pensar el ser sense referència a la relació del ser al ens”.

Des de la publicació de Sein und Zeit, Heidegger intentà plantejar, en tota la seva enorme dimensió, la qüestió del ser, tema principal de l’ontologia des dels seus primers coreadors grecs. Era anar contracorrent i contra el neokantisme alemany que contianuava subrallant la tendència del pensament modern, des de Descartes, de suplantar la qüestió del ser pel jo i l’ontologia per la teoria del coneixement. Edmund Husserl i la fenomenologia, amb els seus deixebles personals o ideològics com  Edith Stein, ara santa Teresa Benedicta de la Creu patrona d’Europa, i Karol Józef Wojtyła, ara el Beat Joan Pau II, anaven també en aquesta direcció crítica.

Però, amb el seu llibre Sein und Zeit, Heidegger va trencar també amb Husserl i la seva escola. Els separaven precisament dues concepcions diferents de l’home. Heidegger proposava, com a prèvi a l’anàlisi ontològic del ser, l’anàlisi ontològic de l’ens que s’interroga pel ser.

L’home era, doncs, un ens constitutivament mundà i moribunt, anclat en la finitud. Aquesta percepció, que podria ser considerada no molt rellevant, canviava del tot els plantejaments filosòfics.

L’home, per Heidegger, no era únicament el subjecte cognoscent dels idealistes, amb un complicat plantejament epistemològic per al coneixement i la justificació del món exterior. També críticava ferotgement als plantejaments fenomelològics que havien de bastir tota una antropologia ideològica artificial per explicar el Da-sein de l’existència humana. Per Heidegger “l’estar en el món” no era el punt d’arribada sinó el punt de partida. És la dada irrefutable perquè és l’estructura que constitueix a  l’home.

2. Una teologia ‘eternista’, conscientment o inconscient, encara que fos arreglada pels fenomenòlegs catòlics, trobava no pocs impediments per abordar el temps i la temporalitat, precisament pels seus punts de partida filosòfics a l’abordar el ser humà.

L’any abans de la publicació de Zur Sache des Denkens, el 1968, un altre seminarista, publicava, a Roma, un Ensayo sobre la temporalidad como categoría teológica de la revelación cristiana. Prologómenos a toda reflexión sobre la transmisión y el progreso dogmático[1]. En ell, es deia: “La perspectiva escollida per l’estudi de la transmissió de la revelació pot semblar, pot ser, una mica original: la temporalitat. S’intenta reflexionar sobre la transmissió de la revelació i sobre el progrés del dogma des de l’angle de la historicitat i del temps, components essencials de la condició humana[2]”[3].

I encara afegia: “Des que vaig començar a treballar en l’assumpte, vaig tenir present, en el meu esperit, quelcom  que era com una hipòtesi de treball: no era necessari modificar qualitativament el concepte de temps per explicar, des d’un punt de vista  teologic, la revelació i les realitats que li són annexes.”[4].

3. El component temporal i, conseqüentment, caduc i moridor, de l’home, és també avui essencial, no solament per a la filosofia i per a la teologia, sino també per l’afrontament personal d’una existència lliure, compromesa i responsable.

Avui, en un món molt faltat de reflexió, pensament i crítica, ens manca una visió, des de la seva temporalitat, del ser humà. El concepte de temps té avui no pocs tractaments i pot ser estudiat des de perpectives molt diverses. Però, cal afirmar la realitat de la nostra temporalitat per entendre que “estem en el món” i per a coneixer l’univers.

Les concepcions ideològiques mai poden negar que vivim en la temporalitat: en el present fugisser, fruit d’un passat un xic oblidat i promesa d’un futur que encara no és nostre. Hem d’afrontar el fet de que la temporalitat forma part de l’existencia humana.

Tot això és important tenir-ho present en aquest convencional últim dia d’un any que s’acaba. Estem immersos en la temporalitat que, en el seu caràcter contingent i efimer, és la condició en la qual som i ex-istim.

Jaume González-Agàpito