INTRODUCCIÓ AL PENTATEUC: EL DEUTERONOMI

1. A banda de tot el que cal tenir en compte en els quatre ‘primers’ llibres de la ‘Torah’, al Deuteronomi, apareixen, a més, dos problemes independents en molts aspectes: la datació i el resultat d’una anàlisi crítica.

l. Data de composició

2. Abans de res, per fixar cronològicament el Deuteronomi cal tenir present l’anomenat «Llibre de la Llei» atribuit a la reforma de Josies (2Re 22-23). Ja alguns Pares de l’Església i, molt més tard, Hobbes i Lessing, van dir que el “Llibre de la Llei” de Josies era precisament el Deuteronomi, l’escrit atribuit a Moisès.
3. Per aquest assumpte de la datació del Deuteronomi i per al mateix Pentateuco, és fonamental l’aportació de Wilhelm Martin Leberecht de Wette en el seu “Beiträge zur Einleitung in das Alte Testament”, (1806–1807) ressò de la seva “Dissertatio criticoexegetica” del any 1805: “El Deuteronomi és un llibre diferent dels altres del Pentateuco, i va ser l’obra d’un autor més recent”: va ser escrit molt després de Moisès i poc abans de la seva troballa l’any 621 a. C.
   Aquesta afirmació fixava un arc fix i, amb això, quedava fixada també una data fixa i absoluta per al Deuteronomi i, amb ella, també una referència per als restants llibres del Pentateuc.
4. L’aportació de Wette va fer repensar la tradició sinagogal i eclesial, substituint-la per una altra cronologia del Pentateuc i de les seves parts més racional i històrica. De Wette va sostenir que el Deuteronomi era l’obra «d’un autor recent» i que la font P era més antiga que el mateix Deuteronomi.
5. La idea contrària de que la font P pressuposa el Deuteronomi i, per tant, és posterior a ell, es va defensar més tard: Reuss, Graf, Sueñen i Wellhausen,
   La tesi de Wilhelm Martin Leberecht de Wette, però, va obtenir una aprovació gairebé general, sobretot quan Eduard Karl August Riehm va afirmar a “Die Gesetzgebung Moses im Lande Moab”, del 1854, que el Deuteronomi era de la segona meitat del regnat de Manassès.
   Tampoc no importava considerar-lo d’origen ‘jueu’ o acceptar que procedia del Regne del Nord i que va ser trobat a Jerusalem només l’any 621 a.C.
   Però alguns especialistes veterotestamentistes van rebutjar la tesi de Wilhelm Martin Leberecht de Wette i es van oposar a separar el Deuteronomi de la resta del Pentateuc. Sostenien, doncs, la seva antiguitat tradicional. Altres, en canvi, l’atribuïen a l’època postexílica.
   L’argument decisiu de de Wette i dels seus seguidors a favor d’identificar el llibre esmentat a 2Re 22-23 amb el Deuteronomi consisteix que aquest exigeix ​​la centralització del culte i el relat de 2Re 22_23 compta amb la seva realització.
6. Oestreicher va intentar treure força a aquest argument negant-els-hi, tant al relat com al Deuteronomi, la idea de la centralitat del culte a Jerusalem i considerant el «Llibre de la Llei» trobat després o durant la reforma de Josies, un llibre molt antic, més ampli que el Deuteronomi, que contenia, per exemple, també les prescripcions de la «Llei de Santedat» (Lv 17-26).
   D’igual manera, Lôhr, en les seves investigacions sobre el problema de l’Hexateuc, nega que la reforma de Josies fos motivada pel Llibre de la Llei, que es va trobar més tard, i remunta aquest llibre a Moisès o a la seva època. Els arguments que addueix es basen sobretot en l’estudi crític del contingut del Deuteronomi que conté normes antigues, fins i tot antiquíssimes.
7. A l’obra de Wilhelm Martin Leberecht de Welch són essencialment les «raons de contingut» les que el porten a situar la composició del Deuteronomi, lliure d’afegits posteriors, a l’època dels primers reis, o fins i tot dels jutges, i a pensar que procedeix del Regne Nord. Aquí trobem la coneguda ensopegada ‘ideològica’ que vol salvar la tradició contra l’evidència de la crítica. I els esforços van ser molt enintensos: Per a Brinker, el Deuteronomi va ser escrit per Samuel per al santuari de Siquén; D. W. B. Robinson l’atribueix a Moisès i pensa que va ser dipositat al temple de Jerusalem després de la seva construcció i que, després, va caure en l’oblit i no es va redescobrir fins al temps de Josies.
8. Més prudent, Hôlscher i els seus deuxeples, defensen que el Deuteronomi és del període exílic o postexílic: 1) li sembla impensable que les prescripcions del Deuteronomi, tan utòpiques, sorgissin mentre existia l’estat jueu i que és més lògic atribuir aquestes especulacions a un període posterior, quan els jueus no tenien un estat ni eren un poble independent. 2) Una altra raó es basa que alguns passatges de Jeremies i Ezequiel, posteriors a la reforma de Josies, pressuposen seriosos abusos prohibits pel Deuteronomi, que, segons Hôlscher, haurien d’haver-se suprimit en cas que el Deuteronomi hagués existit durant la reforma de Josies.
   Les tesis de Wette, han resistit els atacs que se’ls van fer: cfr. els treballs de Gressmann, Budde, Hans Schmidt, Bewer, Dahl i Patton, Baumgartner, Kõnig, Caussel i Irwin.
   
   Anàlisi crític del Deuteronomi
9. Actualment hi ha l’acord que el Llibre de la Llei que va servir de base a la reforma de Josies, o que, almenys, va ser utilitzat per ella, es troba a l’actual versió del Deuteronomi. Però, es difereix no poc en delimitar el Deuteronomi primitiu (“Urdeuteronomium”), és a dir, aquell «Llibre de Normes» que reconeix que la llei de Josies no coincideix amb la Llei del Deuteronomi actual.
   Segons el relat de 2 Re 22-23, el mateix dia que la Llei la va llegir l’escriba Safà, qui després la va llegir al rei (8-10); fa la impressió que es tracta d’un llibre relativament força més breu que el Deuteronomi (cc. 1-34), i el seu títol, “Llibre de la Llei” curt, (2Re 22,8) sembla excloure les extenses seccions narratives que conté l’actual Deuteronomi al principi (cc. 1-11) i al final (cc. 27-34).
10. Encara que aquests arguments no siguin decisius, són dignes de consideració, sobretot tenint en compte que l’actual Deuteronomi conté nombrosos duplicats i moltes repeticions fins i tot a la part històrica, és a dir, al començament i al final. Hi ha, doncs, avui una tendència generalitzada a suprimir del Deuteronomi primitiu gran part del principi i de la conclusió del llibre del Deuteronomi actual, o, fins i tot, s’arriba a voler eliminar-los completament.
11. Duplicats i incoherències de tota mena es donen no només a les parts narratives del començament i del final (cf. cc. 1-11; 27-34). També s’adverteixen de continu a la secció central que conté les lleis pròpiament dites (cfr. cc. 12-26) del Deuteronomi. El c. 12 advertim també que està molt recarregat; dues vegades almenys es diu que les ofrenes s’han de fer a l’únic lloc elegit per Yahweh (cfr. 12,5-7 i 12,11-12), i també dues vegades (12,15-17 i 12,20-25 ) es concedeix permís per matar animals a qualsevol lloc. També la secció 16,21-17,7, que conté normes cultuals, en el seu context actual, és fora de lloc ja que tracta de qüestions jurídiques.
12. En les legislacions antigues no cal buscar l’ordre i la disposició lògica de les nostres, difícilment poden atribuir-se semblants incoherències a un esbós programàtic de la llei. Així és com cal concebre el ‘primitiu’ Deuteronomi. Per tant, el Deuteronomi primitiu no s’ha conservat en la seva estructura originària, sinó en una forma alterada, complicada i barrejada amb relats i històries.
    Fins aquí hi ha un acord gairebé general.
13. Però no n’hi ha a l’hora de determinar l’entitat del Deuteronomi primitiu i l’origen de la seva estructura actual. Els intents de solució poden resumptar-se en dos grups, encara que les fronteres entre tots dos són molt tènues i cada grup té múltiples presentacions.
    Per a uns, el Deuteronomi es va anar formant amb successius afegits al “Codi de Josies” o. a una versió més antiga del mateix. És una «hipòtesi suplementària».
    D’altres, en canvi, expliquen el llibre actual del Deuteronomi com la fusió i la «reedició» de diverses versions del «Deuteronomi primitiu», aquesta és una «hipòtesi documentària».
14. Al primer grup pertany, Hempel: el Llibre de la Llei de Josies era un antic reglament del temple de Jerusalem, revisat en temps d’Ezequies o Manassès, per obtenir la centralització del culte, completat amb normes socials i amb una introducció històrica. Hempel aplica, fins i tot a l’anàlisi del “Llibre de Josies”, una mena d’hipòtesis documentària. Aquesta idea la va aplicar també a tot el Deuteronomi actual, que considera com una suma i compendi de diverses versions del “Llibre de Josies”.
15. Horst descobreix en una part del Deuteronomi, concretament en 12-18, un substrat més antic, predeuteronòmic, el decàleg dels «privilegis de Yahweh» i intenta demostrar que aquest substrat ha patit tres reelaboracions i afegits, el darrer dels quals va introduir precisament la idea de la centralització.
16. Tenint en compte la totalitat del Deuteronomi, Hõlscher defensa que només està justificada la hipòtesi suplementària; deixant de banda els fragments restants, com a complements. Assigna les seccions següents al Deuteronomi primitiu: el nucli en singular dels cc. 6-11 i després 12,13-31; 13,2-18; 14,22-29; 15,1-23; 16,1-15; 17,2-2024; 18,1-825; 19,1-20.26; 20,1-20; 21,1-23; 22,1-8.13-23,10-26; 24,1-22; 25,1-1227; 26,1-18; 28.
17. D’altra banda, només algunes de les seccions esmentades pertanyen al Deuteronomi primitiu. Però els criteris utilitzats per extreure el nucli bàsic és d’ordre purament literari: «negativament: l’estil» i la manca de contradiccions internes; positivament, el llenguatge.
18. Els del segon grup coincideixen a buscar la solució de l’enigma partint de que el Deuteronomi és la suma de dues o més versions del Deuteronomi primitiu. A l’hora de concretar, les opinions discrepen àmpliament.
    Es discuteix si cal assignar al «Deuteronomi primitiu» una introducció històrica i un final amb l’anunci de premis i càstigs, i en cas afirmatiu, quines seccions cal tenir en compte dins d’aquests capítols tan recarregats (1-11; 27- 34). Cal concebre’l com un simple cos de lleis que només podem cercar dins dels cc. 12-26.
19. Alguns intenten explicar la composició del Deuteronomi mitjançant qualsevol tipus d’hipòtesis documentaria. Steuernage, en diversos intents, vol explicar la forma actual del Deuteronomi considerant-lo com la suma de diverses versions del «Deuteronomi primitiu», que alhora cal entendre com la combinació de diversos elements (lleis de centralització, «sentències sobre abominacions», lleis adreçades als jutges, lleis adreçades als ancians). Steuernage, igual que Staerk, va seguir, almenys durant una època, el criteri que es parli d’Israel en singular o plural; es parla de seccions «en singular» i «en plural».
20. Welhausen havia aplicat la «hipòtesi documentària» al Deuteronomi de manera més senzilla. El Deuteronomi seria el resultat de la suma de dues edicions del «Deuteronomi pritnitiu»: la pritnera abasta, el «Deuteronomi primitiu» i no tenia ni introducció ni conclusió. Aquestes les repartia limitant-se a insinuar la divisiió del cos A, en l’optimisme de les generacions anteriors amb la investigació actual amb certa resignació quant a la possibilitat d’una anàlisi literària veritablement aclaridora del Deuteronomi.
21. Els especialistes s’acontenten, com NothJl, a afirmar que el «Deuteronomi primitiu» va anar creixent de mica en mica fins a convertir-se en el Deuteronomi actual i renuncien a concretar la naturalesa, etapes i motius d’aquesta evolució.
22. Von Rad es va proposar superar aquesta situació d’estancament en la investigació del Deuteronomi, completant l’anàlisi literària amb el mètode de la història de les formes, com havia fet amb el conjunt del Pentateuco. Els seus estudis sobre el Deuteronomi defensen la relació del Deuteronomi amb l’època de Josies i consideren que allò típic del Deuteronomi consisteix a interpretar de forma homilètica i presentar en estil parenètic materials més antics sobre normes cultuals.
23. Tot i això, la curiosa successió d’exhortacions, lleis, obligacions derivades de l’aliança i malediccions, tal com apareixen al Deuteronomi, procedeix d’una antiga celebració litúrgica, la festa de la renovació de l’aliança, que segons von Rad se celebrava a Siquem . Amb això s’obre la possibilitat de comprendre de manera sintètica les peculiaritats del Deuteronomi, o algunes, que abans s’intentaven explicar exclusivament amb l’anàlisi crític de les seccions en qüestió. Potser un estudi atent de l’evolució de la festa al·ludida, juntament amb un aprofundiment i una investigació sobre el Llibre d’Ester en el text hebreu i en les dues redaccions en grec, ajudaran a entendre el moviment deuteronomista i el Deuteronomi en la seva relació amb el Pentateuc.
24. No obstant això, tornem a la concepció mítica dels orígens modIcs del Deuteronomi. Ara, els ‘jueus’ que es troben davant de Moisès, escoltant-lo no són els mateixos que es trobaven al peu de la muntanya del Sinaí. Han passat per moltes tribulacions; coneixen les temptacions de la idolatria, els falsos profetes i també els veritables. Coneixen també els reis traïdors.
    Però, Moisès lliura a aquesta “nova gent” la “Segona Llei” com a prolongació i epítom de la primera: la veu de la reforma religiosa serà l’herència dels hebreus complementant al lliurament de la terra per part de Yahweh.

Mons. Jaume Gonzâlez-Agàpito