LA CAPELLA DELS DOLORS DE MATARÓ

1. Dimecres passat, 20 de juliol, la meva estimada germana, socialista, primera tinent d’alcalde emèrita i, ara, amb 5 llibres publicats, una mena de cronista del Mataró que estimem els mataronins, em deia per Whatsap: “El Sr. Arquebisbe prenent orxata a la granja Caralt”. “A mi també m’agrada molt l’orxata… però no tinc la granja Caralt”. Vaig respondre.
Però, jo devia estar de guàrdia a un Padralbes estiuenc desert i quasi únicament acompanyat per les vacances d’un cap d’estat africà que passa aquest més davant de la nostra entrada pel carrer Miret i Sans. També tenia que rebre al pastor luterà de Barcelona i una seva feligresa amb els quals preparem la celebració a Barcelona dels 500 anys de la Reforma Protestant.
2. Mons. Joan Josep Omella havia anat a Mataró pet inaugurar, amb la presència de la consellera d’Ensenyament, Meritxell Ruiz i de l’alcalde de Mataró, David Bote, la darrera restauració de la Capella dels Dolors de la basílica de Santa Maria de Mataró,.
La restauració ha estat possible gràcies a la col·laboració de l’Arquebisbat, Generalitat i Ajuntament de Mataró que han fet possible escometre las importants obres que requeria. Les pintures murals d’Antoni Viladomat que llueixen, ara, en ella constitueixen un llegat únic que podem admirar.
3. Quants records té aquella capella per un mataroní, batejat, confirmat, ordenat de diaca i de prevere a Santa Maria de Mataró i que, ja de molt jove, apreciava i visitava assíduament la Capella dels Dolors, el seu cor, la sagristia, la seva cripta i la magnífica sala capitular.
En aquesta darrera, un quants mataronins, quatre ara preveres i un altre que es feu monjo de Montserrat però que no va professar, férem el nostre compromís d’una vida clerical en comunitat.
Aquell cor on els seminaristes cantàvem les completes, junt amb la comunitat de Santa Maria que constava llavors de 12 preveres, quan hi havia les Quaranta Hores.
La Congregació dels Dolors, ara ressuscitada, però de la que crec quasi no romanen vius només un o dos membres, portava la talla que presideix la capella pels carrers de Mataró a la processó del Divendres Sant.
4. Ara la ‘cultura’ ha donat als servites instauradors de la devoció a Santa Maria dels Dolors a Mataró, a la Congregació mataronina i a Antoni Viladomat el que es mereixien. També als rectors i als seglars que han curat, durant més de 60 anys, d’un llegat molt important per a la història de l’art a Catalunya.
Però, ara, ens manca aquell poble cristià capaç de fer coses com la Capella dels Dolors de la Basílica de Santa Maria de Mataró. Ara es dediquen els cristians a la ‘cultura’ i a altres entreteniments sapiencialment més productius, però l’Església camina per una societat que repugna de la filosofia, de la teologia, del pensament i de la reflexió. La situació político-social catalana i espanyola són un repte constant per proposar una gran utopia humana de ‘convivència’, però també de ‘transcendència’.
Els cristians són conscients de la seva responsabilitat en aquestes hores transcendents per a l’occident?
Jaume González-Agàpito