LA CONTRADICCIÓ CATÒLICA A BARCELONA
- Estem vivint, a l’Església Catòlica, moments molt intensos de renovació i de voluntat de reforma. L’estimat Papa Francesc és, en això, bon guía. Això és molt bó.
- Estem vivint també moments de crítica extrema a la jerarquía, a la institució i a persones i a institucions canòniques. Això és molt arriscat quan no hi ha també una severa autocrítica personal.
- Fins ara, molts hem callat per sana humilitat, per respecte a les persones i per raons d’ofici. Peró, ja estem farts de ser considerats els imbècils de l’Arxidiocesi. Hi han moltes coses que no van bé i que no ens han agradat ni ens agraden.
- Els ‘disbarats’ eclesiàstics de Jubany, la por i la incoherència de Carles, el gens presentable pontificat de Sistach i algunes coses de l’actual, no m’han agradat, ni m’agraden. He callat, tot preferín ser tingut per l’ase de l’equip, abans de poder fer mal a l’Església i a les seves persones. Els ‘líders’ indiscutibles de sempre, em diuen que he estat massa callat.
- La tràgica situació del catolicisme a Catalunya demana veritat i claretat. Jo no soc ningú per judicar ningú. Però, l’oblit, la pobresa, la desconsideració i les limitacions en les quals visc, taparan la boca al Sanaderí dels ‘perfectes’ sempre disposats a condemnar.
- Prou doble vida de molts clergues. Prou imposar criteris eclesiològics errats i erríbols. Prou d’ignorar l’absentisme eclesial de la major part de la poblaciö. Prou d’oblidar els més pobres i els famulecs. Prou d’aquesta mena de fariseisme clerical, pelagià i autobombista, que condemna permanentment i que tants pocs respecten.
Jaume González-Agàpito