LA MISSA DOMINICAL

Suggestions de Mons. Jaume González-Agàpito per a la pregària i per a la preparació individual
Any A, diumenge 32, 12 de novembre de 2023
Sab 6,12-16 (13-17); ITes 4,13-18; 4,13-18; Mt 25,1-13.

El destí de la comunitat cristiana.

1. L’any litúrgic arriba al final. La nostra mirada se centra en la consumació de la història i el retorn de Crist. Un cristianisme reduccionista va ocultar, escamotejant-la, la veritat del retorn gloriós de Jesucrist. Tot quedava reduït a les darreries individuals de l’home i al “Juici Final”.
2. Res d’allò, que diem al Credo, que el Senyor vindrà amb glòria. Cal mantenir aquesta esperança, fruit de la fe. Pau la reivindica davant els que ploren els morts “igual que els que no tenen cap esperança”. Pobre Pau, què no sentiria avui en boca dels cristians en aquesta indústria de la mort que són els tanatoris?
   En el primer escrit, cronològicament parlant del Nou Testament, afirma no l’aniquilació o la transmissió de les ànimes, sinó la participació dels cristians en la resurrecció de Crist. És el Senyor que ha derrotat l’aparent victòria definitiva de la mort. La seva fe i la seva esperança és tan definitiva que espera poder-la veure ell mateix.
3. Però allò important no és saber el quan, sinó la certesa que tots els que pertanyen a Crist estaran “per sempre” cap Déu. L’actitud de ‘vigilia’ (vetlla en guàrdia) és la recomanada, una vegada i una altra en el Nou Testament. L’oblidada pel cristianisme paganitzant i per alguns neopelagians.
   • La ‘vigilància’ del savi.
4. En aquesta perenne vigilància consisteix, per al cristià, la saviesa de la qual ens parla la primera lectura. La ‘saviesa’ no és una cosa llunyana i inabastable: està esperant davant la seva porta. Només cal deixar-la entrar.
5. L’home no necessita buscar gaire lluny aquesta saviesa i prudència: ella està davant de la seva porta, necessita només deixar-la entrar. Però ha de fer vigília. Ha de ‘vigilar’, darrere del seu ideal. Ha de “deixar el somni” (Sab 6, 15). Durant aquesta sàvia vigília es veu lliure de l’angoixa per saber què li espera després de la mort.
6. El Llibre de la Saviesa, l’últim de l’Antic Testament, proposa la saviesa i la prudència com a elements que transmeten la bondat de Déu i que són consolació per a l’home. En aquest llibre es llegeix: “la justícia viurà eternament” (5, 15); la “incorruptibilitat a prop de Déu” obtindrà en ell mateix un “domini etern” (7, 18. 21); “l’esperança és plena d’immortalitat” (3,4).
   • Si el nuvi s’endarrereix.
7. De tot això en parla la paràbola de les verges prudents i de les nècies. Vigilar i esperar a l’esperança, encara que sigui de nit, és saviesa. No estar a punt al´hora precisa és neciesa. A l’hora de la mort, l’home ha de tenir l’oli de l’“estar a punt”. No es pot, en aquell moment, tornar enrere per recuperar aquest “estar a punt”.
8. Les hores de la nit i de la incertesa poden ser llargues. Fins i tot, es dóna per possible que el just quedi adormit al sopor de l’espera. Però, al Cantar dels Cantars es llegeix: “Jo dormo però el meu cor vigila” (5, 2). Aquest ha estat l’anhel, la passió, dels autèntics cristians de tots els temps. Est va ser l’ideal dels eremites, dels monjos i dels canonges regulars. És per això que s’aixecaven, una vegada i una altra, durant la nit, per tenir el cor despert. Però també, enmig dels assumptes mundans, es pot i cal mantenir aquesta “vigilància” del cor.
9. Quan apareix el clam, “la trompeta de Déu” a la lectura apostòlica, “Ha arribat l’espòs!”, la porta es tanca.
   Aquest oli de la vigilància, que és la santedat, no és repartible distributivament. L’espòs que s’espera no vol saber res amb la santedat a mitges. Contra la indiscutible misericòrdia de Déu, contra la participació en la comunió dels sants, es pot donar un arribar “massa tard”: és la nostra tebiesa i indiferència quan a l’Espòs triga i li diem “quin llarg m’ho fieu” i seguim dormint, sense la necessària provisió de l’oli de la vigilància del cor: “Vetlleu, doncs no sabeu ni el dia ni l’hora”.