LA MISSA DOMINICAL

Suggestions de Mons. Jaume González-Agàpito per a la pregària i per a la preparació individual

Any B, Diumenge segon de Pasqua, 7 d’abril del 2024.
Fets 4, 32-35; 1 Jn 5, 1-6; Jn 20,19-31

1.

1. “Qui estima Déu que l’ha engendrat, també estima els qui Déu ha engendrat”. És un nou naixement: naixement de Déu mateix, en la fe de Jesús el Messies. Aquest és el misteri d’aquesta Pasqua beneïda que avui celebrem.
2. Els qui han nascut de Déu vencen el món. Vet aquí la victòria: la nostra fe. Victòria de l’amor sobre un món traspassat per l’odi, l’interès, les passions, l’orgull, la supèrbia i l’avarícia.
3. Victòria que no es dóna sense un nou naixement. Naixement que ens porta la vinguda de Crist amb l’aigua i amb la sang. Estimant Déu i complint els seus manaments coneixem que estimem el proïsme. No al revés que com diuen els moderns pelagians.
4. És l’amor de Déu i de Déu, com ens va explicar Benet XVI a la seva encíclica Deus Caritas Est, el motor del nostre amor al proïsme com a nosaltres mateixos: en la gratuïtat de l’amor veritable.
5. Crist ressuscitat és la prova i la garantia de la nostra fe que venç el món, la mort i el mal. Tot en la veritat que és el mateix Esperit de Déu.

2.

6. “No siguis incrèdul, siguis creient”. Però com sé jo que tot això és una realitat i no pas l’al·lucinació d’un grup d’exaltats? Un cristianisme separat de la realitat corporal ha estat la temptació omnipresent a la història de l’Església. És el que proposa l’autor gnòstic d’aquell escrit anomenat “Evangelil segons Judes”.
7. La ‘Gran Església’, així es va anomenar l’Església de Crist davant les heretgies, va afirmar sempre que Jesús,el Messies, és “Déu i home veritable” (Unió Hipostàtica) ho va afirmar a Nicea, a Efes, a Calcedònia i a Constantinoble .
8. La realitat corporal del Salvador, fins i tot després de la seva resurrecció, que Tomàs i molts volen tocar, és la garantia de la pervivència del Senyor Jesús. Avui també molts Tomasos la volen tocar a la realitat visible de l’Església de Crist, per poder creure.
9. És una fe paticurta i vacil·lant la que encara vol tocar, però és la de molts avui dia. “Senyor meu i Déu meu” és la confessió final. És la fe en Jesús el Messies que demana Joan a la seva carta.

3.

10. “Mireu com s’estimen” El text dels Fets dels Apòstols és antològic. Ha estat, durant vint segles, la referència de les comunitats cristianes.
11. A un món que vol tocar el cos de Crist (avui la seva Església) i fins i tot ficar el dit i la mà a les seves nafres, els cristians responen amb un existencial de comportament que trenca tots els esquemes mundans. El “viure com a germans” és la proposta de Crist.
12. Una comunitat cristiana que no faci realitat la comunitat de béns serà sempre una caricatura del cristianisme. Dic ‘comunitat de béns’, no simplement ‘solidaritat’. Només afirmant la total senyoria de Crist sobre tot allò creat, podrem ser “un sol cor i una sola ànima”.
13. La fraternitat és el gran tema pendent, des de la Revolució Francesa, a totes les revolucions socials i utopies. Només el cristianisme ofereix, malgrat les seves nafres, la visibilitat del veritable amor: el gratuït perquè ve de Déu.