LA MISSA FESTIVA DE L’ASCENCIÓ

Suggestions de Mons. Jaume González-Agàpito per a la pregària i per a la preparació individual

Any B, L’Ascensió de N. S. Jesucrist, 9 o 12 de maig de 2024
Fet. 10, 25-26; 34-35; 44-48; 1 Jn. 4, 7-10; Jn 15, 9-1

I. La vida de Jesús a la seva carn i la vida gloriosa.

1. La vida intramundana del Senyor i, consegüentment, els relats dels seus “dits” i de les seves “obres”, en una paraula, la seva “experiència terrenal”, no acaben amb la seva mort, sinó amb l’esdeveniment que relaten els “Fets dels Apòstols”, consignat al començament del primer capítol. Amb aquest relat curiós, que no és merament anecdòtic, sinó indicador del misteri que avui celebrem, acaba la vida temporal del Senyor, però no la seva vida que avui encara comptem, aproximadament, en els anys de l’era comuna: Annus Domini.
2. Els quatre Evangelis canònics us mostren sotmès a les condicions contingents de la nostra existència terrenal. Lligat al canemàs de les condicions espai-temporals. Reduït a l’horitzó dels límits. És aquí i no en una altra banda. El que està fent ara és divers, cronològicament en un abans i un després, del que ja ha fet o del que farà més tard.
3. El relat respira uniformitat, és com diuen avui els joves, la pel·lícula de la seva existència, però tal com correspon al caràcter dels Evangelis, que reprodueixen abans que res un missatge, una successió d’incidents concrets.
4. Després segueix l’esdeveniment pasqual. Jesús que era mort, “s’aixeca” a una nova vida. No es tracta aquí només de la “pervivència de la part del seu ésser en si indestructible”, sinó de la perpetuació d’una humanitat completa. Ell, Jesús, el Fill de Déu fet home per nosaltres i per a la nostra salvació, torna a ser-hi, però en un estat transfigurat, gloriós. No és Jesús ‘rediviu’, sinó Jesús a la seva humanitat gloriós.
5. Després segueixen aquells “quaranta dies” misteriosos durant els quals encara està amb els seus companys, però ja no del tot (🥎Hech., 1, 3). El mateix relat evangèlic canvia de forma i de tempo: els esdeveniments, sorprenentment, oscil·len de banda a banda. Com en un relat fantàstic, lespai i el temps no són coordenades infranquejables.
6. El Senyor sorgeix de sobte i desapareix de nou. Camina amb els seus deixebles, que no el reconeixen. Seuen a taula, la fracció del pa obre els seus ulls i Ell desapareix. (Lc., 24, 13-31). El Senyor es troba al llindar del temps i de l’eternitat. Això es reflecteix en una nova forma del relat que va desconcertar els racionalistes vuitcentistes.

II. L’Ascensió

7. Després hi ha un altre esdeveniment misteriós, difícil de comprendre racional i ‘naturalment’. És el que relata el text dels “Fets dels Apòstols” que abans he esmentat: l’Ascensió de Jesús.
8. Ell ho havia predit: “Vaig sortir del Pare i vaig venir al món; de nou deixo el món i me’n vaig al Pare” (Jn 16, 28). Al text joànic: sortir, venir, deixar i anar-se’n, no tenen malbaratament. ‘Deixar’ indica una fi, una ruptura. Surt del temps, el de la història, i entra al domini de la consumació definitiva, on no hi ha ni esdevenir ni destí, sinó únicament ser eternament actuat i actuant: antològicament ‘vivent’. Els ‘deixa’ i, tanmateix, hi torna a ser d’una manera nova, tal com ho va dir també ell mateix: “Me’n vaig i vinc a vosaltres” (Jn 14, 28).
9. Pau declara que el Messies ha tornat: està assegut a la dreta del Pare, però que està també en nosaltres, i nosaltres en É1. Està en l’eternitat, però, alhora, encara que d’una manera nova, en el temps, en el si de l’esdevenir: a la vora de la història cristiana hi ha l’esdeveniment resolutiu i transcendent que donarà fi i plenitud a tot l’esdevenir humà i còsmic: la vinguda gloriosa del Crist-Messies per al Judici: “I vindrà, de nou, amb glòria a jutjar els vius i els morts: el seu regne no tindrà fi”.
10. Després d’aquest “tornada” de Crist, ell torna, doncs, a ser intramundanament present de nou, però d’una manera diferent. És a dir: a la manera de l’eternitat. D’això se n’ocupa, a part de la recapitulació precipitada de Pau a què he al·ludit, el Llibre de la Revelació de Joan, l’Apocalipsi. Darrere d’aquests esdeveniments, el cel ho és tot.

III. Què és el cel?

11. Però, què és aquest cel que rep Jesús el dia de l’Ascensió i que, el dia definitiu i resolutiu, ho serà tot per a nosaltres? Com s’atreveix aquest bon senyor, se’n preguntarà algun, a parlar del cel?
12. El relat neotestamentari parla descaradament d’un moviment ascensional i sembla indicar clarament que Jesús es va elevar de la terra: “καὶ ταῦτα εἰπὼν βλεπόντων αὐτῶν ἐπήρθη”, diu el text del text.
13. S’ha d’entendre, per tant, que fa referència a l’alçada de l’espai? Cert, que no. “El que és alt” espacialment és una convenció subjectiva que existeix només en la nostra imaginació. Barruntem, més aviat, que la direcció indicada és només el símbol d’una altra realitat. Pujant al Sol oa qualsevol constel·lació estel·lar, no estaríem més a prop del cel evangèlic que romanent aquí, a la terra. El cel no es troba ni a la immensitat dels espais ni als límits terrestres.
14. El cel no és tampoc el que designem en parlar d’“una pau celestial” o d’“una bellesa celestial”, quan diem, en un moment eufòric de plenitud i de benestar: “estic al cel”. En aquests casos es parla des de l’experimentació de sentiments delicats del nostre esperit o d’indicar coses molt valuoses per a nosaltres, alienes a l’existència comuna.
15. Però la Sagrada Escriptura vol expressar una altra cosa. Per captar el sentit, ens hem d’apartar de totes les aproximacions i dirigir-nos a allò essencial: el cel és la intimitat sagrada del Déu sant; la manera de ser de Déu amb si mateix, tot sol, la qual és, per tant, inaccessible a tota criatura. Sant Pau en diu “llum inaccessible” habitada per É1 ia la qual no es pot acostar res creat (1 Tim., 6, 16).
16. Quan un home, en la circumstància que sigui, se’ns mostra; podem mirar-lo, fotografiar-lo, descriure’l; podem endevinar gran part del que hi viu. Tot plegat és més o menys ‘públic’. No obstant això, encara hi ha un espai recòndit, que és la seva veritat: l’actitud respecte a si mateix, la manera de considerar-se responsable de si mateix i dels seus actes.
17. En general, l’home està absorbit, si no atordit, per les realitats corporals, psicològiques, sociològiques, és a dir, les realitats públiques. Però en certs moments es replega sobre ell mateix i entra al seu domini propi: aquest és el domini recòndit interior del seu ésser. No hi ha ningú que pugui irrompre aquesta intimitat. Perquè es manifesti, ha de prendre ella mateixa la iniciativa i ser ella mateixa la que s’obri.
18. Això passa quan l’home no es limita a deixar-se observar, ni parlar només de si mateix. Si l’altre ho accepta, es revela a si mateix, abandona l’actitud de l’observació i de l’apreciació circumspecta per entrar-hi, oblidant-se a si mateix, no volent més que l’altre, el de la pura contemplació i l’intercanvi amorós.
    És aleshores quan les dues intimitats s’uneixen en una de sola i constitueixen la comunitat. Aquesta està oberta en ella mateixa, però tancada respecte a tercers. Aquest espai interior serà més inaccessible com més gran i profund sigui l’home i com més transcendentals siguin les decisions de la seva vida.
19. Però què passa quan ja no és un home, sinó de Déu, incommensurable, infinit, simple; quan es tracta de la veritat i santedat substancials? Aquesta intimitat és absoluta. No hi ha res que hi pugui penetrar. Déu, per ser la veritat mateixa, és completament translúcid, és la pura llum perquè no hi ha res que l’enfosqueixi. És el Senyor, sobiranament lliure, el que és en si i que posseeix tot el domini de l’ésser. Tot i això, és inaccessible en aquesta mateixa llum, misteriós malgrat aquesta veritat, incomprensible en la seva sobirania (Tim., 6, 16).
20. Aquesta intimitat de Déu és el cel. Hi ha estat acollit el Senyor ressuscitat, no únicament el seu esperit, sinó el Senyor ressuscitat en la seva realitat vivent. Però com és possible això? Déu és pur esperit (Jn, 4 24). Com pot penetrar en Déu una realitat corporal? Aquest és l?escàndol del racionalisme humà. Aquest és el misteri que avui celebrem.

IV. Són compatibles el cel, l’esperit, l’ànima i el cos?

21. És cert que Déu és esperit. Joan ho afirma al capítol 4, vers 24 del seu Evangeli: “Per això, Déu no és digne d’adoració καὶ ἀληθείᾳ δεῖ προσκυνεῖν”. Però no prenguem aquestes paraules en un sentit massa simple. Si Déu és esperit, la nostra ànima ja no ho és. Però si la meva ànima és esperit, he de donar un altre nom a Déu perquè no és de la mateixa qualitat que la meva ànima.
22. Aquesta és també la idea de Joan, perquè quan diu «esperit» pensa, com ho fa Pau, en l’esperit absolut, no en el de Hegel, sinó en el de la santedat. En comparació amb aquest esperit, cos i ànima, matèria i esperit, la persona humana i la cosa material, són tots “carn”. Entre el Déu viu i tot allò que media no només la distància de l’infinit, que separa el Creador de les criatures, la de la gràcia que separa la vida divina de la natura pura, sinó també l’oposició que hi ha entre el sant i el pecador. És un abisme que només l’amor de Déu és capaç de salvar.
23. Abans d’això, la diferència entre l’esperit humà i el cos s’atenua fins a esdevenir insignificant. El nou i extraordinari és que Déu perdona el pecat i admet la criatura a la seva intimitat divina. Si això és cert i ho podem confirmar, ja ens sembla que no és tan gran la dificultat de Déu per acomodar el cos al mateix temps que l’esperit creat.
24. L’amor redemptor de Déu s’adreça no tant a l’«ànima», sinó a tota la realitat humana. Ara bé, redimit, l’home nou descansa sobre la humanitat divina de Jesús. Aquesta, iniciada a l’Encarnació, roman. coronat i consumat en l’Ascensió: Crist només és l’home-Déu perfecte després d’haver penetrat, també amb la seva humanitat, en la vida íntima de Déu.
25. Així doncs, Jesús s’ha “anat”, però, al mateix instant, ha tornat a nosaltres d’una altra manera. Quan un home, unit a un altre per l’amor, es veu obligat a abandonar-lo, es produeix precisament el que anomenem separació. La seva ment i el seu cor romandran l’un al costat de l’altre, però ell estarà absent. Si li fos possible entrar en un estat en què no existissin ni la separació de l’espai, ni el temps, ni les barreres de les coses, ni els límits de l’amor propi, i en el qual tot fos amor pur, estaria molt a prop de ser estimat sense cap mediació.
26. La unió amb l’esperit i el cor seria la veritable realitat. És precisament això el que ha passat en Jesucrist. Ha entrat en l’eternitat, en “el present pur i immutable”, en la realitat absoluta. Ha penetrat en un ésser que és tot amor, perquè «Déu és amor» (Jn 4, 16), La manera de ser de Crist és ara la de l’amor. Si Ell ens estima, i aquest és l’objecte del seu missatge, la seva sortida al regne de l’amor perfecte és, de fet, una presència poderosa entre nosaltres.