“LA NOCHE DE LOS LÁPICES”

1. El cop d’Estat de 1976 -anomenat “Operació Àries” pels seus perpetradors – va ser la rebel·lió cívic-militar que va deposar a la presidenta de l’Argentina, María Estela Martínez de Perón, el 24 de març de l’aquell mateix any.
Es va establir una junta militar, liderada pel tinent general Jorge Rafael Videla, l’almirall Emilio Eduardo Massera i el brigadier general Orlando Ramón Agosti. La junta va prendre el nom oficial de “Proceso de Reorganitzación Nacional” i va romandre en el poder fins al mes de desembre de 1983.
Es coneix com “La Nit dels Llapis” (“La Noche de los Lápices”) al fet de deu segrestos i assassinats d’estudiants de secundària, ocorreguts durant la nit del 16 de setembre de 1976 i dies posteriors, a la ciutat de La Plata (capital de la província de Buenos Aires). Els desapareguts eren estudiants, majoritàriament adolescents amb edats de 15, 16 i 17 anys, molts dels quals reclamaven una “butlleta estudiantil”, és a dir, una reducció en el preu dels bitllets del transport públic per als alumnes.
Aquest desgraciat succés fou el punt senyer de partida dels actes de repressió comesos per la dictadura cívic-militar argentina entre 1976 i 1983.

2. El 16 de setembre de 1976 no feia encara 7 anys que Jorge María Bergoglio havia estat ordenat prevere. Però, feia ja 3 anys que ell era el provincial dels jesuïtes de l’Argentina i de Xile. Ho fou fins a l’any 1979
Mons. Pio Laghi, a qui jo vaig conèixer l’any 1975 a Roma, era el Nunci Apostòlic d’Argentina. Ho fou fins al mes de desembre de 1980.
El Papa Joan Pau II, el 22 de gener de 1981, va nomenar Nunci Apostòlic a Argentina a Mons. Ubaldo Calabresi amb qui jo vaig conviure, fora del llargísssim temps en que va estar malalt pel seu alcoholisme, els anys 1974 i 1975, a Khartum a la Nunciatura en el Sudan i Delegació Apostòlica per els Països del Mar Roig. Aquest personatge que citava a Mussolini en les seves homilies, va ser Nunci a Argentina, després d’uns pocs anys a Veneçuela. Era ja el temps de Joan Pau II i les coordenades a la Santa Seu havien canviat no poc.
A Xile era el Nunci l’espanyol Mons. Sotero Sanz Villalba. Ho fou des de 1970 a 1977. Després, ho fou Mons. Angelo Sodano, durant la dictadura d’Augusto Pinochet, entre 1978 y 1988. Va tornar a Roma l’any 1988 com Secretari del Consell per els Assumptes Públics de l’Església (equivalent a Ministre d’Afers Exteriors). El 1 de desembre de 1990 fou nomenat Pro-Secretari d’Estat, i al ser cardenal, en 1991, fou, fins a l’any 2006, el Secretari d’Estat de Joan Pau II.

3. Jorge Maria Bergoglio va renunciar a ser provincial dels jesuïtes a l’Argentina i a Xile 6 anys més tard de “La Noche de los Lápices”.
Entre 1980 i 1986 va ser rector del Col·legi Màxim i de la “Facultad de Filosofía y Teologa de San Miguel”. Després d’una breu estada a Alemanya y a Buenos Aires, el van destinar a la regió de Córdoba dels jesuïtes. Hi va restar 6 anys.
La seva espiritualitat i el seu caràcter, indicats pel Nunci Ubaldo Calabresi, van cridar l’atenció del cardenal Antonio Quarracino, Arquebisbe de Buenos Aires. El va proposar com Bisbe Auxiliar seu. El 20 de maig de 1992, Joan Pau II el va designar Bisbe titular d’Oca i un dels quatre bisbes auxiliars de l’arxidiòcesi de Buenos Aires.
Quasi 5 anys després, el 3 de juny de 1997, va ser designat Arquebisbe Coadjutor de Buenos Aires amb dret a successió. Després de la seva mort del cardenal Quarracino, el 28 de febrer de 1998, Bargoglio era l’Arquebisbe Metropolità de Buenos Aires i el Primat de l’Argentina.
Es en el mes de març d’aquest any 1998, que jo el vaig conèixer i vaig esmorzar amb ell a Roma. Vaig quedar meravellat per aquell home que representava un canvi radical en els paràmetres wojtylians en que es movia l’Església llavors. Abans d’assitir, aquell mateix dia, a un encontre sobre la familia a l'”Aula Antica del Sinodo” del Vaticà, vaig fer arribar per un acensorista, una breu nota al Substitut de Secretaria d’Estat, Mons. Leonardo Sandri, company meu d’estudis i de servei diplomàtic. Li deia que havia conegut a J. M. Bergoglio i que podria ser un magnífic Papa, afegia però, i que Déu em perdoni: “És una lástima que a los argentinos nunca os eligen Papas”.

4. Ara, als quaranta anys de “La Noche de los Lápices”, quan Bergoglio era el provincial dels jesuïtes de l’Argentina i del Xile, sabem que el Papa Francesc va rebre, el passat 8 de setembre al Vaticà, a més de 100 delegats de 18 països americans.
Va ser l’audiència conclusiva d’una trobada de dos dies realitzada en una sala situada molt a prop de la plaça de Sant Pere. Els participants (jueus, musulmans i catòlics) van ser convocats per tres vells amics del Papa: el rabí Daniel Goldman, el ‘referent’ islàmic Omar Abboud i el prevere catòlic Guillermo Marcó. Ells eren, fa més d’una dècada, els fundadors, sota el guiatge de Bergoglio, de l’ “Instituto de Diálego Interreligiso” a Buenos Aires.
En l’esmentada audiència el Papa va instar a «prendre distàncies de tot el que cerca enverinar els ànims, dividir i destruir la convivència», i va instar a «mostrar els valors positius» inherents a cadascuna de les tradicions religioses per aconseguir «una sòlida aportació d’esperança». I va apuntar: «És fonamental la cooperació interreligiosa, basada en la promoció d’un diàleg sincer i respectuós. Si no hi ha respecte recíproc no existirà diàleg interreligiós; és la base per poder caminar junts i afrontar reptes».

5. En aquella acció de diàleg a Buenos Aires va aparèixer el record de “La Noche de los Lápices”. Van preparar una jura de la bandera col·lectiva amb estudiants d’escoles catòliques, jueves, islàmiques i estatals. Fou un moment de coneixement recíproc, aprofitant la data anual en què estudiants del 4art any de Primària prometen lleialtat als colors de la pàtria. «Els nois l’últim que pregunten és de quina religió ets, es pregunten quin programa de televisió veus o quin és el teu equip favorit. Per a ells no hi ha diferència», deia a Roma, enguany en occasió de la trobada esmentada, Mn. Guillermo Marcó.

Jaume González-Agàpito