LA QUARESMA: Breu apunt històric
La Quaresma fruit d’una evolució
- La quaresma, tal com avui la coneixem, és el fruit d’una evolució històrica llarga i complexa[1]. Alguns aspectes d’aquest procés evolutiu encara no han estat aclarits del tot, ni degudament estudiats tot i que, alguns d’ells, són importants. Aquí únicament ens és donat de fer un breu esquema del que avui és clar per als estudiosos.
El dejuni pre-pasqual
2. Sembla avui pacífic que, vers la meitat del segle II, l’Església coneixia únicament un dejuni molt breu que precedia i preparava l’anyal celebració de la Pasqua. Aquest dejuni, però, no era observat arreu de la mateixa manera.
3. A propòsit de la controvèrsia pasqual, sant Ireneu de Lyon escriu que “la discussió no és pas únicament sobre el dia, sinó també sobre la manera mateixa de dejunar. Car alguns creuen que han de dejunar un sol dia; d’altres dos, d’altres més; alguns compten les hores del dia i de la nit per al seu dia. Una tal diversitat d’observances no s’ha produït ara, en el nostre temps; sinó que ve de temps enrera, ve dels nostres avantpassats els quals sembla que sense atenir-se a l’exactitud, han conservat aquest costum en la simplicitat i en la diversitat dels seus costums particulars”[2].
4. Un segle més tard, el dejuni pre-pasqual és evident que s’ha estès, almenys en certes regions, a tota la setmana (l’actual “Setmana Santa”).
A la Didascalia Apostolorum llegim: “[…] conseqüentment, dejunareu durant els dies de Pasqua, a partir del segon dia de la setmana[3], i us nutrireu únicament de pa, sal i aigua a l’hora de nona[4], fins al cinquè dia[5] […] Però el divendres i el dissabte dejunareu completament i no tastareu res”[6].
La “Quadragesima”
5. Ens trobem, després, amb una llacuna de quasi tres quarts de segle, abans de trobar les primeres informacions sobre la quaresma de quaranta dies[7].
6. Però a partir de la informació que ens forneix el cinquè cànon del Concili I de Nicea, tenim la impressió que la Quaresma no és pas una innovació recent, sinó més aviat quelcom ja adquirit i familiar[8].
7. Però, quan, a on i de quina manera el primitiu dejuni pre-pasqual que durava de dos a sis dies, s’ha desenvolupat fins a la Quaresma de quaranta dies, els liturgistes donen respostes diverses.
Per a uns, la actual Quaresma seria el resultat de la fusió del dejuni pre-pasqual, del qual ja hem parlat, amb un altre dejuni que, en el seu primitiu plantejament res tenia a veure amb el temps de Pasqua i que commemorava el dejuni de Crist en el desert, després del seu baptisme. Aquest dejuni deia relació, no amb la Pasqua, sinó més aviat amb l’Epifania, i deuria comença el 7 de gener. La fusió s’hauria fet sota la influència de la institució del catacumenat i de la pràctica de la preparació pre-pasqual per al baptisme[9].
8. Altres especialistes en la història litúrgica són de l’opinió que la Quaresma de quaranta dies, no és altra cosa que l’extensió progressiva del dejuni pre-pasqual i que el seu origen està lligat a la institució del catacumenat[10].
9. Altres pensen que cap solució s’imposa per la seva evidència[11].
Dr. Jaume González-Agàpito
[1] Dissentim aquí de l’opinió de P. Guéranger, “L’année Liturgique. Le Carême”, Paris, 1895, p. 1: “…l’institution de ce jeûne solennel remonte aux premiers temps du Christianisme”, però, comprenem bé la seva possició, car sant Jeroni (Epist. 27 ad Marcellam), sant Lleó el Gran (Serm. 2, 5, 9, De quadragesima), Sant Ciril d’Alexandria (Homil. Paschal., 5) i sant Isidor de Sevilla ( De ecclesiasticis officiis, l. 6, 19) creien que era d’origen apostòlic.
[2] Citat per Eusebi de Cesarea, Historia Ecclesiastica, 5, 24, 12-13. Vegi’s també Hipòlit de Roma, Traditio Apostolica, 2, 20, 2-9; 21, 1-5; Tertulià, De Baptismate, 19; i encara L. Duchesne, “Origines du culte chrétien”, Paris, (2) 1898, p. 230: “ Du temps de saint Irenée, le jeûne pascal était fort court; les unes jeûnaient un jour seulement, d’autres deux, d’autres un plus grand nombre; quelques-uns restaient quarante heures sans manger. Tous ces intervalles doivent s’entendre, je crois, d’un jeûne unique et non interrompu”. Rufí, preocupat per la disciplina del seu temps, ha desnaturalitzat, en la seva traducció, la finalitat del text. Escriu: “[…] aliis vero pluribus (diebus), nonnulli etiem quadraginta ita ut horas diurnas nocturnasque computantes, diem statuant”.
[3] El dilluns.
[4] Vers les tres de la tarda.
[5] El dijous.
[6] Cfr. capítol 21.
[7] Cfr. A. Allan Mc Arthur, “The Evolution of the Christian Year”, London, 1953, p. 115.
[8] Cfr. ibid, p. 125.
[9] Cfr. A. Baumstark, “Litugie comparée”, Chevetogne, 1953, p. 216; i J. Daniélou, “Le symbolisme des quarante jours”, a “La Maison-Dieu”, 31 (1952) pp. 19-33.
[10] Cfr. A. Allan Mc Arthur, o. c., p. 114ss.; G. Dix, The Shape of the , Westminster-London, 1945, p. 354.
[11] Cfr. A. Schememann, Great Lent. Journey to Pascha, Crestwood-New York, 1969, p. 118-119.