LA «TEOLOGIA APOFÀTICA» ÉS EL GRAN CAMÍ PER A LA TEODICEA DEL SEGLE XXI?

1. El monoteisme avui està en plena crisi i, filosòficament, en fallida. Únicament es pot autorrelativitzar davant d’altres religions, negant-se a si mateix i al preu de renunciar a si mateix. Se n’han exclòs els monoteismes del discurs filosòfic. El que jo vaig estudiar, a la Universitat de Barcelona, ​​la Teodicea, avui ia no és “filosofia”, és “Religions comparades”.
2. El monoteisme, sigui de la classe que sigui, avui, únicament es pot autorrelativitzar davant d’altres religions al preu de la renúncia a si mateix. Però excloure les religions monoteistes del discurs filosòfic, a més d’insensat, és perillós, perquè aquesta exclusió, lluny de dominar el potencial de violència que l’allibera de manera incontrolada i fa que perdi el potencial positiu. Això és insensat i perillós. Aquesta exclusió l’allibera de manera incontrolada i fa que se’n perdi el potencial positiu.
3. El cardenal Walter Kasper, home de referència per al gran Papa Francesc, deia, en un dels seus llibres: «El pluralisme postmodern es pot caracteritzar com una nova forma de politeisme. No existeix ja el Déu u, sinó múltiples déus. Com que cap religió posseeix ja una posició de monopoli ni és donada per endavant de manera vinculant, existeix l’«imperatiu herètic», és a dir, la necessitat de l’hairesi, d’escollir i de fer una opció personal».
4. La tradició cristiana, avui, és només uneix més entre les nombroses tradicions religioses. Max Weber va afirmar: «Els múltiples déus antics, desencantats i en figura de poders impersonals, surten de les tombes, s’afanyen per conquerir poder sobre les nostres vides i reinicien la seva eterna lluita entre ells».
5. La teologia pluralista moderna de les religions reacciona a aquesta situació proposant la renúncia a totes les pretensions d’absoltesa. Aquesta és una solució que avui a molts els sembla viable. Tanmateix, cal ser conscients que només és possible sota un supòsit, és a dir, el suïcidi de les religions monoteistes, és a dir, no només del cristianisme, sinó també del judaisme i l’islam.
6. Per això, jo ja vaig proposar un altre camí, el 1965, al meu professor de Teodicea a la Universitat de Barcelona, ​​el 1964, la Teologia negativa o ‘apofàtica per pensar la tradició cristiana. És el mateix que vaig intentar explicar i explicitar el Dr. Josep M. Rovira Belliso, al primer curs que va impartir sobre De Deo al Seminari Conciluar de Barcelona, ​​el curs 1964-1965.
7. Jo preguntava i pregunto si el pensament postmodern no es podria entendre en el marc de la tradició antiga, medieval i moderna de teologia negativa. Aquesta la trobem ja a Sòcrates i Plató i, més tard, a Filó d’Alexandria i plenament al neoplatonisme de Plotí i Proclo, a Gregorio de Nisa, a Gregorio Nacianceno, al pseudo Dionisio Areopagita), a Gregorio Palamás, al Mestre Eckhart, Nicolau de Cusa i en el moviment hesicasta.
8. Aquesta tradició de pensament no pot ni vol fer cap mena d’afirmació positiva sobre l’U, allò diví o Déu, sinó que es limita a dir allò que Déu o allò diví no és. Acaba en allò que, en darrer terme, és inefable i en el silenci, en una —tal com ho va formular Nicolau de Cusa— docta ignorantia, un «no saber sapient».
9. Aquesta és una fórmula que es troba ja a Plató, els Pares Capadocis, Agustí, Buenaventura i Gregorio Palamás. També Tomàs d’Aquino era conscient de la incomprensibilitat de Déu: «D’essèntia divina, quomodo sit, vel potius, quomodo non sit».

Mons. Jaume González-Agàpito