L’ESPORT UN ÍDOL AMB PEUS DE FANG?

1. Fa un parell d’anys vaig assistir a una reunió amb els meus antics companys de curs del Col·legi Valldemia de Mataró.
Alguns em va costar reconèixer-los. El més impactant, però, fou que fora de tres, la majoria ja havia entrat en aquella compromesa situació de supervivents de guerra amb disminució física. El més curiós era que això estava en relació directa amb els més esportistes.
Avui de bon matí TV24h ha dedicat un interessant programa a la ‘jubilació’ dels esportistes. Jubilació no fàcil quan una o un ha estat ‘esportista’ i res més. Jubilació no fàcil que demana la intervenció dels psicòlegs i dels psiquiatres. Jubilació tràgica que porta a alguns al suïcidi.
2. L’esport avui és realment una força important que permet als infants, als adolescents, als joves i als no tan joves, trobar un equilibri somàtic, una teràpia eficaç contra la follia d’una civilització mercantilista i l’educació d’una persona en certs valors que ja va cantar PÍNDAR, en el segle V a. C., per als antics grecs i FIERRE DE FREDY, BARÓ COUBERTIN, a principis del segle XX.
També l’esport avui és el ‘mite’, en el sentit acadèmic del mot, que fa que molts i moltes dels humans trobin una direcció i un sentit en la seva existència en una societat en la qual quasi tot es compra i es ven.
Aquest mite fa ens els practicants i en una munió de seguidors que ell mateix es transformi en un veritable ‘mite’ religiós amb els seus ídols, sacerdots, pontífexs, celebracions, relíquies i estampes.
En un estat amb llibertat de cultes no hi ha, per a molts, res a dir.
3. Però aquest doble mite comporta tota una organització econòmica i financera que reclama grans inversions. Requereix grans instal·lacions, algunes privades, però la majoria d’inversió pública.
Aquest fet quan ofereix la possibilitat de fer esport a gent que va des dels infants als que quasi ja han fet mig segle d’edat, és important socialment. Quan fa possible el reciclatge i l’entreteniment dels més grans també és encomiable.
Però, la immensa inversió econòmica que es fa avui en l’esport, el muntatge financer per sostenir-lo i tota la complicada intervenció dels negocis, els media, la publicitat i la política en l’afer, proposen certes preguntes a la societat d’ordre social i ètic que pocs gosen proposar i menys encara respondre.
En una societat en la qual els desocupats són una legió, els mil-euristes la majoria i els pobres un tant per cent notable, ningú és capaç de fer en veu alta la pregunta: és justa i està ben regulada la inversió i la despesa, tant pública com privada, en l’esport?
Jaume González-Agàpito