MITRAISME

A Roma, i concretament a la Basílica de Sant Climent, interessa sempre a no pocs el segon nivell subterrani, el que conté l’antiga insula romana i, en ella, el Mitreon. Allà hom es pregunta què era el culte a Mitra. A petició d’un amic, aquí avanço un petit apunt.

1. Del Mitra vèdic al avèstic

El déu Mitra pertany al panteó indo-irànic. Segurament el seu origen és indi: el Mitra vèdic està vinculat amb Varuna. És una divinitat celestial i lluminosa emparentada amb el sol, protectora dels ramats, als quals procura bones pastures, i dels homes justos, enemiga dels malvats i venjadora de les seves culpes. De l’Índia, segurament va passar a l’Iran (Pèrsia). Mitra és celebrat en l’himne 10 del Avesta com a protector de la justícia i dels convenis[1]. En la religió irània, reformada en sentit monoteista per Zoroastre, Mitra va ser integrat en la categoria dels éssers sobrehumans benèfics (yazada) que pertanyen a l’esfera de Ahura Mazda.

El culte de Mitra es va difondre per moltes regions sotmeses a l’imperi arquemènida, sobretot a Àsia Menor, per obra dels sacerdots del culte zoroastrià, anomenats Mags o Magusei que conreaven les doctrines astrològiques caldees. En aquest ambient imprecnat de hel·lenisme cal situar, amb tota probabilitat, una etapa important de la transformació de l’antic culte iranià de Mitra al mitraísmo occidental que és essencialment una religió mistèrica.

2. El mitraisme religió mistèrica a occident

En efecte, a finals del segle I o principis del II, comença a difondre’s per l’Imperi Romà un culte esotèric i d’iniciació que gravita al voltant de Mitra, el qual conserva algunes característiques de la seva personalitat d’origen (vinculació amb el cel i el sol , i amb la noció de justícia) però assumeix també noves funcions d’índole cosmogònica i soteriològica. Alguns pensem que el cristianisme va ser aquí un punt de referència en l’intent de convertir en soteriològic un culte pagà. Mitra seria, en aquests primers segles de la nostra era, una mena de Crist pagà.

El culte mistèric de Mitra va aconseguir una notable difusió a l’Imperi Romà, sobretot entre la classe militar i entre els funcionaris de l’administració pública i, encara que mai va arribar a ser culte oficial de l’estat, va gaudir d’un cert favor dels poders públics.

3. Contingut doctrinal i cultual

El culte oferia als seus adeptes promeses de benestar en aquesta vida i, amb tota probabilitat, també garanties concretes per a la vida futura.

La documentació, que ens informa sobre el Mitra romà i els seus misteris, és sobretot arqueològica, epigràfica i artístic-monumental[2], les escasses fonts literàries són en general d’autors cristians que, per raó d’alguns aspectes rituals, el consideraven una imitació diabòlica dels ritus i concepcions cristians.

La gesta fonamental del déu, representada en nombrosos monuments que adornaven la paret del fons del lloc de culte o mitreon (generalment una mena d’antre subterrani decorat de tal manera que semblés una caverna, i per això es deia també spelaeum), és la tauroctonía o matança d’un toro, que assumeix un caràcter cosmològic o almenys se li reconeix la capacitat de fomentar la vida i fecunditat del cosmos. La tauroctonía és per tant un acte positiu, enquadrat en general en un ampli escenari còsmic (el sol, la lluna, els set planetes, els dotze signes del zodíac assisteixen a l’acte) i en el qual hi figuren també altres divinitats relacionades amb Mitra (el Sol , el Cel, Tellus, Saturn). A l’horitzó religiós del mitraisme, ocupa un lloc molt important el Leontocèfal, personatge humà amb cap de lleó, sovint amb set serps enroscades en espiral, que té certes insígnies (ceptre, claus, el globus celeste) que el caracteritzen com una potència còsmica, no negativa però sí temible, que ha de ser superada per accedir a l’esfera celestial superior. Aquesta interpretació sembla suggerir l’esquema de la «escala» amb set portes, esmentat per Celso-Orígens[3], que correspon als set cels planetaris, representat en diversos monuments, i el sistema dels set graus d’iniciació. A aquesta concepció cosmològica s’adequarà organització jeràrquica de mitraísmo.

4. Estructuració de la comunitat mitraica

La comunitat mitràica, reservada als homes, comprenia set ordres progressius (corax «corb», nymphus «espòs», miles «soldat», leo «lleó», perses «persa», heliodromus «correu del sol») que culminaven en el grau suprem o pater, amb funcions sacerdotals i estretament vinculat amb Mitra. Cadascun dels graus d’iniciació corresponia a un dels cels planetaris i a la seva deïtat tutelar, de manera que el pas d’un grau a un altre corresponia en certa manera a una nova etapa del ascensus al cel.

5. Ritual d’iniciació

El ritual d’iniciació comprenia nombroses purificacions i proves de suportació, de vegades cruels, i la litúrgia comuna consistia en un banquet al qual el pater i el heliodromus, representant a Mitra i al Sol, assistien com a convidats i els altres com a servidors. Justí[4] refereix que a l’iniciat li oferien pa i aigua. Tertulià descriu el ritu de la corona durant la iniciació del miles[5].

6. Doctrina ètica

L’adscripció al mitraisme comportava una conducta ètica molt rigorosa en defensa de la justícia i de la veritat, a imitació del déu que va saber complir la missió que les potències superiors li van encomanar per garantir la vida i l’ordre còsmic[6]. El vessament de la sang del toro tenia una funció soteriològica.

Jaume González-Agàpito