PODEM CREURE ENCARA EN LA IMMORTALITAT? RESPON AGUSTÍ

1. El mot “immortalitat” vol dir no ésser subjecte a la mort, com a cessament de l’existència o com a dissolució en parts. En el món mediterrani antic, era privilegi exclusiu dels déus. Tot ésser humà era mortal en el sentit de que el seu principi vital (“ànima”) i el seu cos, finalment es separaven i de que la persona es dissolia i deixava d’existir (encara que la seva ombra desgraciada vagués per l’hades que els hebreus anomenaven ‘sheol’).
2. En els cercles relativament sofisticats de les escoles filosòfiques, alguns – molt especialment els seguidors de la tradició platònica – sostenien que l’ànima humana, per ser una derivació de l’Ànima del Món, era un membre, encara que de rang molt baix, de l’àmbit diví. Això volia dir que l’ànima, no solament no podia deixar d’existir, sinó que sempre havia existit.
3. La tradició platònica – i no pas ella sola – definia a més l’ànima, amb la seva capacitat per a la deliberació i l’elecció racional, com l’essencial identitat de l’home. Ell era ell mateix en la seva ànima. I comunament s’acceptava que ser “anthropos” (home) volia dir ésser un compost d’ànima i cos i, a més, que era funció de l’ànima el formar, animar i governar el cos. Aquesta tradició, però, ensenyava també que el benestar de l’ànima exigia que es mantingués deslligada del cos. El cos (soma) era la presó (sema) de l’ànima.
4. Aquest antic conjunt de suposicions passaren, un xic acríticament a la tradició cristiana. Ambrós i “els llibres dels platònics” (Conf. 7.9.13; cfr. 7.20.26) condicionaren la comprensió que San Agustí va tenir de la immortalitat en els seus primers dies del cristià. Els seus primers escrits, després de la seva conversió i abans del seu baptisme en l’any 387, compostos a Casíciacum, s’ocupen, parlant en general, de la capacitat de l’ànima de cercar i captar aquella veritat que ens omple de satisfacció: la veritat que és la Saviesa divina o el Verb diví.
5. En la darrera d’aquestes obres, els dos llibres del Soliloquia, que continuen en una obra un xic posterior, De immortalitate Animae, s’ocupen de la immortalitat de l’ànima com conseqüència del seu caràcter d’ésser el “lloc” on resideixen les veritats immutables i eternes. De tal manera que la capacitat de l’ànima per aprehendre la veritat eterna (que es pot dir també la realitat eterna, es a dir, la realitat divina) es la clau essencial per a la seva immortalitat, i la que fa l’ànima partícip de l’àmbit diví.
6. Aquest argument essencial ment platònic i, més encara, plotinià, es completat amb un altre argument que recorre al fet de que l’ànima, més que posseir la vida, és vida ella mateixa i, conseqüentment, no pot morir perquè no pot estar sense vida (Imm. an. 9.16; cfr. Plató, Fedó 105C-107A).
7. Aquesta immortalitat pressuposa que l’ànima és incorpòria, es a dir, que existeix sense dimensions espacials (Ep. 166.2.4) i, conseqüentment, no “es mou” ni “canvia” respecte al temps. D’aquesta manera concep Agustí que l’ànima rau entre el cos (que s’estén en el temps i l’espai) i el que és veritablement diví (que és immutable i, per tant, no és ni temporal ni espacial). Aquesta conclusió no era pas incongruent amb la perspectiva neoplatònica, ni posava en dubte la creença de que l’ànima mateixa és divina, encara que ho sigui en un sentit derivat o secundaria.
8. Agustí veié, però, que la mera persistència de l’ànima en l’ésser no implicava la seva excepció del mal (perquè l’ànima no podia no canviar). I veié també que, en un esquema cristià de les coses, no podia haver graus diversos de divinitat. Conclogué, doncs, que la immortalitat, en sentit propi pertany a Déu, tal com ja havia dit l’apòstol amb cert enfasi (1 Tim 6,16), i als homes els hi pertany únicament per gràcia, és a dir, en quant poden assolir i disfrutar de la comunió amb Déu.
9. Agustí mai va posar en dubte que l’ànima és immortal per naturalesa, però va començar a pensar i creure que aquesta circumstància era menys interessant del que li havia semblat en els seus primers dies de cristià, del que opinava la tradició pagana i part de la catòlica i que avui és la clau del deisme imperant en cercles que encara no han caigut en l’agnosticisme. La “immortalitat” va anant significant, per a ell, cada vegada més una elevació o transformació de la naturalesa humana, del cos i de l’ànima per igual: era una creació restaurada o redimida, era la “recreació” de l’home.
10. En tot això es veu, clarament, d’antuvi, que l’interès cristià és per a la “immortalitat” de tota la persona, del cos i de l’ànima, i no pas únicament per la immortalitat de l’ànima. En segon lloc, la immortalitat escatològica per a les persones humanes no era una mera incapacitat – ni d’ànima ni de cos – de finir i cessar en l’existència ordinària, sinó que era el disfrutar d’una veritable participació en l’eternitat de Déu, en la qual el cos mateix arriba a ésser “immortal, espiritual i incorruptible” (Civ. Dei 20.21).

Mons. Jaume González-Agàpito