SOLEMNITAT DE TOTS ELS SANTS DE 2023

Sant

1. Celebrem els catòlics llatins, la solemnítat de Totsants. La festa en la qual commemorem tots els sants. Sabem què és un sant? Anem, guiats per la paraula de Déu, a esbrinar-ho.
   La litúrgia aclama al Déu tres vegades Sant. Proclama, ho fem al Glòria, a Crist “l’únic sant”. Celebra i festeja els sants. També acostumem a parlar dels “sants evangelis”, de la “setmana santa”. Estem cridats a ser sants.
2. La santedat, doncs, sembla ser una realitat complexa que té que veure amb el mateix Déu, però també amb el culte y amb la moral. Engloba les nocions de “sagrat” i de “pur”, però, les desborda. Sembla reservada a Déu, l’inaccessible, però, constantment es atribuïda a les criatures.
3. El mot semític ‘qàdesh’, cosa santa, santedat, derivat de una arrel que significa “tallar, separar”, ens orienta cap a una idea de separació del que és profà. Ens ho va explicar, l’any 1917, Rudolf Otto, en el llibre “Das Heilige” Les coses santes son les que no es toquen, o les no que poden ésser abordades sense unes determinades condicions de puresa ritual. Estan carregades d’un dinamisme, d’un misteri i de una majestat en les que podem percebre quelcom del sobrenatural. Provoquen una barrijabarreja de basarda i de fascinació, que fa que l’home prengui consciència de la seva petitesa davant aquestes manifestacions del que es vist com a “numisós”.
   • Déu Sant
4. La noció bíblica de santedat és, però, molt més rica. La Bíblia no s’acontenta en palesar les reaccions de l’home davant al que és diví i en definir la santedat com a negació del que és profà. Ella mateixa conté la revelació del mateix Déu. Defineix la santedat en la seva mateixa font. En Déu mateix, d’on prové tota mena de santedat.
5. D’aquesta manera, la Sagrada Escriptura planteja el problema de la natura de la santedat, que, al cap de vall, és plantejar el problema del misteri de Déu i de la seva comunicació als homes.
   Aquesta santedat és, perô, “derivada”. Primerament, exterior a les persones, en els llocs i en els objectes de culte que fa “sagrats”. No resulta real i interior sinó pel do del mateix Esperit Sant.
   Llavors l’amor, que com ens diu Sant Joan en la seva primera carta canònica (4, 16), és Déu mateix, i és comunicat com triomfant del pecat que impedia la irradiació de la seva santedat.
6. A l’Antic Testament, Déu es sant i es manifesta sant. La santedat de Déu es inaccessible a l’home. Perquè l’home el reconegui, cal que Déu “es santifiqui”, es a dir que “es demostri sant”, manifestant la seva glòria. La Creació, les teofanies, les proves, els càstigs i les calamitats (cfr. Nom 10, 1-13; Ez 38, 21 ss), però, també la protecció miraculosa i els alliberaments inesperats, revelen en quin sentit Déu és sant (Ez 28, 25).
7. La santedat de Yahweh, manifestada primer en les majestuoses teofanies del Sinaí (Ex 19, 3-20), apareix com un poder, al mateix temps esglaiant i mistéric, capaç d’aniquilar qualsevol cosa que se li acosti (ISa., 6, 19s), però també capaç de beneir als qui reben l’arca on resideix (II Sa 6, 7-11). No es confon, doncs, amb la transcendència o amb l’ira divina, car es manifesta tant en l’amor com en el perdó, tal com llegim en el profeta Osees (11, 9): “No desencadenaré tot el furor de la meva ira […] perquè jo sóc Déu, no pas un home: en mig teu hi ha el Sant”.
   • El Déu Sant es manifests
8. En el temple, Yahweh apareix a Isaïes com un rei de majestat infinita, com el creador, la glòria del qual omple tota la terra, com l’objecte d’un culte que únicament els serafins poden tributar-li. D’altra banda, ni encara aquests són prou sants per contemplar els seu rostre, i l’home no pot veure’l sense morir (Is., 6, 1-5; Ex., 33, 18-23).
   Aquest Déu infinitament inaccessible, ell mateix combla la distancia que el separa de les criatures: és “el sant d’Israel”, goig, força, sosteniment, salvació i redempció d’aquest poble que ell mateix s’ha vinculat mitjançant l’Aliança (Is 10, 20; 17, 7; 41, 14-20).
9. Així la santedat divina, lluny de reduir-se a la separació o a la transcendència, inclou tot el que Déu posseeix pel que fa a riquesa i vida, poder i bondat. No és un de tants atributs divins, sinó que caracteritza a Déu mateix. Conseqüentment, el seu nom és sant (Salm 33, 21); Am 2,7; cfr. Ex 3,14). Yahweh jura per la seva santedat (Am 4,2). La mateixa llengua hebrea es fa reflexe d’aquesta convicció quan, ignorant l’adjectiu “diví”, considera com a sinònims els noms de Yahweh i de sant (Salm 71, 22; Is 5,24; Ha 3,3).
   • “Santificar” Déu
10. Déu, però, no es contenta d’ésser ell mateix sant. Vol ser “santificat”. Zelós del seu dret exclusiu al culte i a la obediència, vol ser reconegut com a sant, tractat com a únic Déu veritable, i manifestar això és per als homes participsr de la santedat. Això és precisament la sabtedat humana.
11. Si Déu reglamenta minuciosament els detalls dels sacrificis ( Lev 1, 7) i les condicions de puresa necessàries per al culte (Lev 12-15), si exigeix que no sigui profanat el seu sant nom (Lev., 22,32), es perquè el culte ben celebrat fa que resplendeixi la seva glòria (Lev., 9, 6-23; 1 Re 8, 10; cfr. Lev., 10, 1ss; I Sa 2,17; 3,11ss) i manifesta la seva majestat. Però, aquest culte no té cap valor sinó expressa l’obediència a la llei (Lev 22,31ss), la fe profunda (Dt., 20,12), la lloança personal (Salm 99, 3-9): témer a Déu, santificar-lo (Is 8,13).
    • Déu santifica

12.. Déu, santifica, comunica la santedat. Santificant i consagrant persones, llocs i objectes, en graus diversos. Dedicats amb ritus precisos i determinats, estan vedats per a usos profanats.
Té també un poble sant. Elegit i triat entre totes les nacions. és la propietat particular de Yahweh. Un poble de sacerdots. Un poble sant. En mig del qual ell es manifesta sant, promulga la llei i es manifesta en el culte. Es per això “el Sant d’Israel”.

13. Cal que Israel sigui santificar, amb la seva resposta a la lliure elecció de Déu. Cal que es purifiqui, que es renti de tota impuresa incompatible amb la santedat de Déu, abans d’assistir a les teofanies o de participar en el culte (Ex 19, 10-15).
14. Però, al cap de vall, és únicament Déu qui li dona la puresa, per la sang del sacrifici (Lev 17,11) o purificant el seu cor (Salm., 51). Els profetes no es cansaren d’insistir que els sacrificis pels pecats no bastaven per agradar a Déu. Calia també la justícia, l’obediència i l’amor (ISam 1, 4-20; Dt 6, 4-9). D’aquí el conegut manament: “Sigueu sants, car jo, Yahweh, sóc sant”. Santedat que va més enllà de la puresa cultual i abraça tots els aspectes de la vida.
    • Els homes I les dines sants I santes
15. La santificació dels homes és susceptible de progrés a l’Antic Testament. Únicament podran anomenar-se “sants” els qui hagin passat per la prova i tinguin part en el regne escatològic de Déu (Dan 7, 18-22). Seran els savis que hagin temut a Yahweh (Salm 34, 10) la “petita resta” dels salvats de Sió als qui Déu hagi “inscrit per sobre-viure” (1Sam 4,3).
16. En el Nou Testament, la comunitat apostòlica va assimilar les doctrines i el vocabulari de l’Antic Testament. Així Déu, és el Pare Sant (Jn 17,11) el Pantocrator transcendent i el jutge escatològic (Ap 4, 8; 6, 10). El seu nom és Sant (Lc 1, 49) així com la seva llei (Rom 7, 12) i la seva aliança (Lc 1, 72). Sants son també els àngels (Mc 8, 38), els profetes i els hagiògrafs (Lc 1, 70, Mc 6, 20, Rom 1, 2). Sant és el seu temple, així com la Jerusalem celestial ( 1Cor., 3, 17; Ap., 21,2).
17. Ja que Déu és sant, els qui ell ha elegit cal que també siguin sants (1Pe 1, 15 = Lev 19, 2), y la santedat del seu nom cal que es manifesti en l’adveniment del seu regne , tal com diem en el parenostre (Mt 6, 9). Encara que sembla que fou l’experiència de la Pentecosta, manifestació de l’Esperit de Déu la que va originar pròpiament la concepció específicament neotestamentària de la santedat.
    • Jesús, el Sant.
18. La santedat de Crist està íntimament lligada a la seva filiació divina i amb la presència de l’Esperit de Déu en ell: “concebut de l’Esperit Sant, serà sant” i anomenat fill de Déu (Lc 1, 35; Mt 1, 18). En el baptisme de Joan el “Fill molt estimat” rep la unció de l’Esperit Sant (Act 10, 38; Lc 3, 22). Expulsa els esperits impurs i aquests el proclamen “el sant de Déu” o el “Fill de Déu” (Mc 1, 14; 3,11), dues expressions que ara ja són equivalents (Jo., 6,69; cf. Mt., 16,16).
19. Crist, “ple de l’Esperit Sant” (Lc 4, 1), es manifesta per les seves obres; miracles i ensenyaments. No volen ser únicament signes de poder, que portin a l’admiració, com signes de la seva santedat; davant d’ell, un se sent pecador, com davant del mateix Déu (Lc 5, 8, cfr. 6, 5). Crist, “sant servent” de Déu”(Act 4, 27.30), tot i ésser l’autor de la vida, va sofrir la mort, és per excel·lència el “sant” (Act 3, 14).
20. És per aquest camí que els cristians experimentem la santedat de Déu en el seguiment de Crist Jesús. “Facis la vostra voluntat. Doneu-nos el veritable pa de la vostra paraula. Perdoneu-nos com nosaltres perdonem. No ens desampareu en la prova i deslliureu-nos del Maligne”: Heus ací el programa de la santificació del cristià.
    En això hi ha el veritable culte al Déu viu que no necessita de “bocs ni vadells. Aquest és el culte espiritual i veritable que ofereixen el sacerdots de la Nova Aliança.
    Els sants i les santes de Déu, són les “pedres vives” de la edificació espiritual que és el veritable Temple de Déu: “Sigueu sants com jo sóc sant”. Heus aquí el repte!

Mons. Jaume González-Agàpito