SOLEMNITAT DEL CORPUS CHRISTI

Any B: 2 de juny del 2024.
Suggeriments de Mons. J. González-Agàpito per a la preparació i la pregària.

1. Pels anys ’60, el bisbe Robinson, de l’Església Anglicana, al seu “Honest to God”, va proclamar la mort de Déu. Els apologetes de la societat laica i aquests membres de societats secretees infiltrats en alguns partits de la dreta i de l’esquerra, treballen incansablement per bandejar Déu de la consciència social del nostre temps. Ajudats per aquells calvinistes catòlics que, sota capa de fidelitat a l’Església, intriguen en el món dels diners, de les finances, del poder polític i mediàtic però que mai no volen mostrar la seva adscripció cristiana i que es comporten, quan els convé, com perfectes agnòstics quan no ateus. Déu sembla que ha mort realment.
2. Però, pregunto jo, si ha mort, què els impacienta tant a aquests senyors? Si som els fidels d’un Déu mort, per què destorbem tant? Si aquest “no és el seu problema, per què sembla un gran problema social?
3. La “llibertat” ha estat, durant dos segles, la tornada de totes les revolucions, l’espantall de les ideologies conservadores i la gran incògnita per als cristians. “Llibertat” és el que Luther, Hobbes, Spinoza, Locke, Voltaire, Rousseau i Diderot, van postular. Però aquesta llibertat va ser trencar la norma establerta perquè imperés la raó, la igualtat, el poble, o el proletariat: pura quimera. Potser per això, avui “llibertat” és sinònim de transgressió i res més.
4. Per a nosaltres, els cristians, llibertat és el do diví creacional donat a l’home per separar-lo dels animals no racionals. Lliure és “ser com Déu”, però no com diu la Bíblia o s’espera que sigui al cel. Avui dia, és més aviat, ser algú contra Déu.
5. Només en la llibertat de la vida santa l’home és realment feliç, quan experimenta la grandesa del seu destí: Déu mateix. En la llibertat de la transgressió trobem la gran contradicció: allà, fora, hi ha tot el que busquem i trobem?
6. Però, realment, qui dóna aquesta “felicitat que és la santedat, en la riquesa i en la pobresa, en la salut i en la malaltia, a la glòria i a la persecució”? L’Esperit Sant.
7. Fixa’t com l’ordinador del cosmos, el creador de la humanitat del Verb encarnat, l’inspirador dels Llibres Sants, el constructor de l’Església, no ens revela la seva iidentitat. El coneixem només pels seus efectes: la santedat. Per això, l’anomenem amb un nom misteriós: “Hagíon Pneuma”, Sant Esperit.
8. En l’Esperit Sant, participem en la vida divina, vida eterna, precisament, en els Sagraments. Això és, i no una altra cosa, la santedat: la participació, per la gràcia de Crist, en l’Esperit Sant, en la santedat de Déu. Tomàs d’Aquino ens ho diu, respecte a l’Eucaristia, avui a l’himne de Laudes: “O salutaris Hostia quae caeli pandis ostium!”.
9. L’Eucaristia, obra epiclètica del Sant Esperit, és l’ofrena de salvació que ens obre la porta del cel, per viure la vida divina ja en aquesta terra: “Panis angelicus fit panis hominum; dat panis caelicus figuris terminum!” diu el de matines. En aquesta vida angèlica, ja a la terra, no acudim a la “lletra”, sinó a l’“Esperit”. No acudim a la norma, a allò establert, a allò que ens venen “allà fora”, sinó a l’Esperit de Déu i als seus fruits en els sants: “Ad firmandum cor sincerum sola fides sufficit”. El “cor sincerum” és el cor que cerca Déu lleialment: el dels “nets de cor”.
10. Aquesta és la llibertat cristiana: ser una consciència de la santedat del Pare, pel Fill encarnat i en l’Esperit Sant. Aquesta és la llibertat del cristià directament instruït per l’Esperit de Déu. Per descobrir-ho i descobrir la seva veu, potser us serviran els mestres de santedat, els guies de l’esperit. Però mai no necessitareu “directors espirituals” que substitueixin a la vostra pròpia consciència i a qui s’hagi de preguntar constantment perquè us aconsellin fins a quina camisa us heu de posar. És pecat, no és pecat? Fins on puc arribar sense pecar? Fins on puc viure com un pagà sense condemnar-me?
11. Són preguntes diabòliques, més pròpies de Judes que no pas d’un veritable deixeble de Crist. Cristià és qui té set de santedat i fam de Déu. Cristià és qui viu en la llibertat de Crist amb una consciència ben formada. Cristià és qui té l’Esperit que li dóna la filiació divina. Cristià és qui, “servus, pauper et humilis […] manducat Dominum”. Només amb aquest esperit de les benaurances es pot combregar.
12. En combregar, fas una de les opcions fonamentals de la teva vida: o menges i beus la teva salvació o la teva condemna. Com t’atreveixes a participar de l’ofrena del cos de Crist, únic sacrifici vàlid al Nou Testament, si ets carn de pecat, ment de pagà i cor d’iniquitat? No pots reduir el seguiment de Crist a una mera ètica, a una moral o a una ascètica.
13. Precisament, “Crist-menjar” et guiarà a la “llibertat dels fills de Déu. No saps quina és? És molt simple. És tenir, per Crist, la llibertat, en l’Esperit Sant, d’anomensr Déu “Pare” i dir-li “fagi’s la vostra voluntat així a la terra com al cel”.
14. Has entès? Ell, l’Esperit Sant, ha convertit el caos primordial en cosmos, Babel en Pentecosta, el pa i el vi en el Cos i la Sang de Crist i, a tu pecador, en el Baptisme, la Confirmació i l’Eucaristia, en un home just, sant, ple de l’Esperit Sant.
15. On és això? On ho veig? En tu i aquí: a l’Eucaristia / Comunió, amb la fe, com a do, com a pressupost i com a clau per percebre allò que no veuen els sentits: “Praestet fides supplementum”!