SOTTO IL MONTE 2018: RECORD I LLEGAT DE SANT JOAN XXIII

1. Nostre Senyor ens fa, a voltes, regals inesperats. El 11 de novembre de 2004, mentre anava a l’aeroport de Bergamo per l’autopista Milà – Venècia, vaig veure una indicació de sortida que portava a Sotto il Monte.
Vaig preferir no dinar i retornar a aquell lloc on, la nit abans del meu ingrés a l’Acadèmia Diplomàtica del Vaticà, el 14 d’octubre de 1972, hi vaig fer estada. És el poble on va néixer, créixer, viure els anys d’infantesa i joventut el, ara sant, Angelo Giuseppe Roncalli, el Papa Joan XXIII.

2. En la meva segona i breu visita, vaig constatar que el poblet havia crescut i canviat un xic. No massa, però. Vaig estar-me una estona a l’antiga església parroquial, a uns cent metres de la casa natal de Joan XXIII. Era un ambient càlid i recollit. Un pre¬vere resava l’Ofici Diví. La pica baptismal, en un nínxol a la paret, estava oberta i amb un ram de flors. Davant mateix, a l’altre costat de l’església hi havien col·locat l’antic sepulcre del Papa Roncalli a les Grotte Vaticane.
La casa pairal, que, l’any 1972, vaig trobar encara habitada per la família, estava llavors, per voluntat de Joan XXIII, dedicada a l’obra missionera del PIME.
Allí mateix , el vespre del 14 d’octubre de 1972, vaig conèixer i saludar Sr. Zaverio Roncalli (1886 – 1976), llavors l’únic germà viu del Papa Roncalli. Vam parlar amb ell una bona estona. La casa, que ara es pot visitar quasi en la seva totalitat, està plena dels records familiars. Les fotografies dels pares, Giovanni Battista Roncalli (1854-1935) i Marianna Giulia Mazzola (1854-1939). Les d’Angello Giuseppe quan era seminarista a Bergamo i a Roma. La del dia de la ordenació presbiteral i el recordatori de la Primera Missa. La del prevere Roncalli fent de secretari de Mons. Radini Tedeschi, Bisbe de Bergamo i la de sergent de sanitat i capellà militar de l’hospital de Bergamo (1915-1918), durant la Primera Guerra Mundial. La de Mons. Roncalli, president de la Pontificia Obra per la Propagació de la Fe a Itàlia (1921-1925). La de la seva Consagració Episcopal (19 de març de 1925), a la Basílica de San Carlo al Corso de Roma. Els nomenaments de Visitador Apostòlic de Bulgària i el de Delegat Apostòlic a Turquia.

3. En aquesta activitat ‘diplomàtica’ d’un que no era de “l’ofici”, es descobreix, encara avui, una curiosa manera d’actuar. Un interès inaudit per les Esglésies orientals i els seus ritus, una preocupació per a que el poble entengui la Paraula de Déu i els textos de la litúrgia en la seva pròpia llengua. També apareix la seva preocupació pels marginats en aquells pobles i per totes les víctimes de la terrible Segona Guerra Mundial que el portà a intervenir, a Grècia i durant l’ocupació italiana, prop de les autoritats militars i diplomàtiques, italianes i alemanyes, amb una decisió i una valentia que no pas tothom, llavors, va entendre.
Mons. Roncalli salvà molts jueus, va ajudar els ortodoxos, va protegir a tothom que li va demanar ajut. S’esmerçà també en ajudar els desvalguts, sobre tot els infants afamats i llurs famílies. Deixà un record inesborrable i ple d’agraïment en totes aquelles terres, llavors, tan llunyanes de l’òrbita catòlica.

4. El general De Gaulle, després de la seva tornada a França, va fer entendre a la Santa Seu que Mons. Valerio Valeri, fins llavors Nunci Apostòlic a França, no era persona grata perquè havia anat, amb tot el cos diplomàtic, a Vichy seguint el govern del mariscal Petain. A Pius XII no li agradà aquella sortida de to i, va cridar al Nunci a Roma per fer-lo cardenal de Cúria. Es cercà per substituir-lo una persona de “segona categoria”: Mons. Roncalli.
S’acostava la festa d’Any Nou, quan el cos diplomàtic acreditat a França, felicitava al president de la República, per boca del seu degà, el Nunci Apostòlic. Roncalli, però, no apareixia i, sense ell, pertocava a l’ambaixador més antic intervenir, era, en aquell moment, el de la Unió Soviètica.
De Gaulle estava molt nerviós per això. La Secretaria d’Estat de la Santa Seu envià, per segona vegada el telegrama xifrat amb el nomenament a Roncalli, ja que l’inresessat, pensant que s’havein equivocat, no havia respost. Mons. Roncalli, ara, respongué d’una forma desconcertant: “Si no és, doncs, un error. vaig cap a Paris”. La primera vegada no havia contestat creient que es trac-tava d’un error de l’encarregat de la xifra de Secretaria d’Estat: no volia comprometre’l.

5. En la fotografia de la presentació de les credencials apareix el nou Nunci Apostòlic, Mons. Angelo Giuseppe Roncalli, seguit d’un jove prelat, era Mons. Carmine Rocco, amb qui jo vaig col·laborar a la Nunci-atura del Brasil i que m’informà del que acabo de escriure.
El Nunci a França es guanyà ben aviat, però, la simpatia i l’amistat de tots els diplomàtics i fins i tot del govern francès. En uns temps difícils per a França, ell va saber estar a l’alçada de les circumstàncies amb un tarannà obert i cordial. Es va fer present, com una anticipació del Papa Francesc, al costat del poble, sobre tot amb els més desemparats i això donà una nova imatge del representant del Papa en un país d’arrels gal.licanes i d’un laïcisme combatent. De tot això, un bon amic meu francès, el Cardenal L. M. Tauran, mort fa poc, en tenia un record emocionat.

6. L’any 1953, el Papa feu Mons. Roncalli Cardenal i Patriarca de Venècia. Ciiutat a pocs centenars de quilòmetres de la seva terra natal. Els venecians van estimar molt el seu nou Patriarca. El seu breu pontificat hi deixà un record inesborra-ble.
Des de Venècia, anava sovint a Sotto il Monte. Era el seu lloc de descans. Reposava a la Torre San Giovanni. Prop d’allí hi havia un santuari de Santa Maria per el qual ell sentia una especial devoció.
Allà, a la seva arxidiòcesi, el vaig veure jo, molt jove, l’any 1957, per pura casualitat. Arribava en una gòndola molt remarcable a la catedral de Sant Marc per una feta. M’impressionà la seva figura i la seva afabilitat. Era un cardenal que somreia i que semblava estar molt a prop de la gent.

7. Quasi un any després, era el 28 d’octubre de 1958, aquell home bo, cordial i pròxim, nascut a una petita vila, anomenada Sotto il Monte, prop de Bergamo, que parlava i parla un ‘dialecte’ italià molt semblant al català, va aparèixer a la loggia de Sant Pefre. Era, ara, Joan XXIII.
D’això ara fa exactament 60 anys. El Papa l’ha canonitzat, a ell i a Sant Pau VI. Avui, en el segle XXI, el Papa Francesc és com la rencarnació d’allò que molts vam veure i intuir en el fill de Sotto il Monte.

Jaume González-Agàpito