YAHWEHISMO HISTÓRICO Y PROFETISMO MERIDIONAL

1. El “Reino del Norte”, llamado por la literatura bíblica ‘Israel’ o el “Reino de Israel” (ממלכת יִשְׂרָאֵל, Mamlejet Isra’el ), va ser un reino de la Palestina Antigua, cuya ‘historia’ contada, segons la  Biblia , se divide en dos períodos: el primer, anomenat “Reino Unido” y gobernado por Saúl, David y Salomón (1030-930 a. C.) i el segon disseny només la part nord de l’anterior, en els anys 930-720 a. C. Pero, es para nosotros históricamente casi un desconocido, precisamente en los siglos X-VIII a. C. Las escasas noticias que tenemos están en los Libros de los Reyes y pertenecen a los ciclos proféticos de Elías y Eliseo o están mencionadas en el Libro de Amós . Luego de 210 años de existencia, el Reino del Norte fue conquistado por el Imperio asirio .
2. La parte sur, llamada el “Reino de Judá”, és per a nosaltres, històricament, encara més desconocida. Inclou les notícies ‘històriques’ dels Llibres dels Reis sobre el Regne de Judà son tan modestes que son quasi nules, quan no interfereixen amb els seus successos ocurrits al Regne del Nord (Israel). Ciertamente el Segundo Libro de las Crónicasafegeix molts detalls i moltes notícies completament diferents al poc històric que ja hem mencionat. Casi tots, son continguts d’interès religiós, però, el caràcter tardà del text i l’apologetisme descarregat present en gairebé tots els seus versicles, desaconsejan, pesa a alguna revisió recient, la veracitat històrica del cronista i la seva utilització acadèmica. A su lado, es más seguro el carácter histórico de los escuetos datos que nos da la historiografía deuteronomista.
3. ¿En aquest concret i històricament poc accessible el període, apareix la monolatria o el monoteisme a l’Israel històric? Pues és molt difícil responder. Las dos opciones son posibles. Pot decidir-se que és el moment en què apareix el “ Yahweh només”. Cronològicament correspon a la primera mitat del segle IX a. C. És el momentde les activitats profètiques d’Elías, en els reinats d’Asà i Josafat. Monarcas evaluados positivamente por la historiografía deuteronomista por sus intenciones de eliminar los cultos idólatras.
4. El primer nombre yahwehista d’un rei de Judà és el de Josafat, una generació abans de que es produeixi un fenòmen analògic en Israel. En Judá, a més, a partir de Josafat, l’ocupació de noms nombres yahwehistas en la dinastia real és pràcticament constant. Yahweh tenia un tema de gran valor i amb un poder d’atracció en Jerusalén que, la tradició posterior, querrà que data de l’època de Salomó, probablement basant-se en alguna inscripció a la vista. Aquest serà “el Primer Templo”, a la ausència gairebé absoluta de testimonis arqueològics respecte a això.
5. Pero, el yahwehísmo de la casa reinante no implicaba la existencia d’una sola religió estatal: gran part de la població professional i celebraba els cultes agraris de la fertilitat, amb bāmôt en els santuaris a l’aire lliure en llocs elevats, amb maquinària i les seves estelles de piedra y con ‘äšērot /’ ăšërîm y sus troncos decorados. Quan els redactors, el deuteronomista del Llibre dels Reis o el cronista d’època posterior, apunten a la necessitat de destruir éss llocs de culte idolàtric per part dels reis de Judà, confirmen, en ello, també la ineficàcia de semejants accions per extirpar una religiositat profundament arraigada el poble ‘judío’.
6. És probable que “ Yahweh només”, en la gestió de la cosa pública, signifiqui, a més d’un acicat monolàtric o monoteísta, una exigència d’unitat. Indudablemente los pocos profetas activos en Judá: Ajías de Silo y Semeyas en tiempos del rey Roboam, Azarías en tiempos del rey Asá, y Miqueas en tiempos del rey Josafat, abans del gran desenvolupament del profetisme yahwehista i que, curiosament, tindran lloc en temps. de la influencia asiria, son ya todos yahwehistas e intervienen en particular para poner fin al enfrentamiento entre el Reino de Judá y el Reino de Israel (1Re 12, 24 = 2Cron 11, 4).
7. Per tot ello, el desenvolupament sociopolític del profetisme, es nutre de l’ambient cortesà amb els seus debats, estratègies i opcions. Així es comprèn que el profetisme dels segles IX-VII sigui més viu al nord que en el sur. En el Regne de Judà, el judaísmo apareix en solitari en intervencions personals, com a recomanació o censura. No es presenta ja com l’òrgan a acudir en les consultes sistemàtiques abans de prendre decisions polítiques, administratives o judicials com a l’època ‘ideal’ dels reis David i Salomón.
8. Amb bastant anterioritat, el yahwehisme estava més arraigat al sud que al nord, per dos motius:
   1. La marginalitat de Judà, menys exposada a influències externes, i centrat a la capital, en el qual el templo de Yahweh va ser un pol d’atracció monopolístic.
   2. El presumible origen meridional de la deidad Yahweh , hipòtesi que es basa en diversos indicis:
      1. – Su primera teofanía se sitúa en zona madianita (Ex 3).
      2. La peregrinació al Sinaí, on es va trobar exactament aquesta muntanya sagrada, es va orientar també cap al “profund sur” (Ex 19).
      3. La menció més antiga de Yahweh és el Càntic de Débora , en el qual es diu que prové de Seir / Edom (Jue 5, 4).
      4. Es probable la existència d’una primera menció de Yahweh entre els shasu, ja en el segle XIV a. C.
      5. Segons la historiografia posterior, Yahweh va ser adoptat com a “dios guia” en les lluites de les tribus, no només en el sur, sinó també en les mesetes centrals. És possible que la seva primera forma fora de de Yahweh Sebaoth, el “dios de los ejércitos” que, després, és el “dios de las legiones celestes” en l’època de la cautivitat. Ese dios es levado al campo de batalla dentro de un ‘arca’ portátil (1Sam 4, 4).
      6. Su parentesco originario con RÅ¡p-ÅŸb ‘ , “Reshef el combatiente”, provisto de arco y flechas, mitjançant les quals propaga la peste ( cfr. 1Sam 5, 6-12) és significatiu.
9. En època plenament històrica, mitjans del segle VIII, hi ha un important testimoni extrabíblic en les inscripcions hallades en Kuntillet Ajrud, una fortalesa situada en el desierto del Sinaí. Algunes inscripcions, sobre l’estuc de les paredes, son invocacions del tipus “Te bendigo por Yahweh de Samaria y por su [compañera] Asherah”. También en Hirbet el-Qom ha aparecido un texto que contiene la invocación “Bendito sea Uriyahu por Yahweh y su [compañera] Asherah , de cuyos enemigos lo ha salvado”.
10. Resulta, pues, que existeix un culte que associa a Yahweh ya Asherah , al culte sincer. El culte originari a Yahweh se pregunta que fora ajeno a semejante tipo de asociaciones, que aparecerán, clar y duramente, censurados en la reforma deuteronomista de Josías.

Jaume González-Agàpito