EL PRESBITERIANISME CATÃ’LIC

• 

• 

1. Qualsevol qui es submergeixi en el Codex Iuris Canonici autoritate Ioannis Pauli PP. II promulgatus, a l’obrir el llibre I, trobi en el cànon 1, que “Canones huius Codicis unam Ecclesiam latinam respiciunt (Els cànons d’aquest Codi són únicament per a l’Església llatina)”, entendrà que aquest invent que Joan XXIII va anunciar, l’any 1959 a Sant Pau Extramurs, que volia promulgar i que va trigar fins que el mateix dia, 25 de gener, però de 1983, ho va fer el seu tercer successor, Joan Pau II, amb la constitució apostòlica Sacrae disciplinae leges. Aquest codi difereix toto coelo del Codex canonum Ecclesiarum Orientalium que també Joan Pau II va promulgar amb la constitució apostòlica Sacri Canones del 18 d’octubre de 1990. Codi amb una eclesiologia i una metodologia diferents.
2. El CIC llatí té un vocabulari intrincat i no coherent i amb una estructuració fidel en la lletra i llunyana en l’esperit del Concili Vaticà II, és la personificació d’un ‘presbiterianisme’ molt endèmic a l’Església llatina amb la correcció vaticanosegonina, ara, del “Col·legi Episcopal”. Per al pare jesuïta Karl Rahner, quan era jove, el Col.legi Cardenalici era el successor del Col.legi Apostòlic i no pas el Col.legi Episcopal consagrat magisterialment, després, per la Constitució Dogmàtica Lumen Gentium del Concili General Vaticà II. Per a no pocs dels teòlegs “de nota” del segle XIX que ensenyaven a Roma, eren els Bisbes una mena de simples preveres amb les facultats ‘desplegades’ que no tenien el capellans rasos, encara que quedaven molt mediatitzats per totes les disposicions que preveien el coneixement, la llicència, la dispensa, el privilegi, el nomenament i moltes altres coses de la Santa Seu. Els Bisbes quedaren realment ‘revaloritzats’ pel Concili Vaticà II amb l’aplaudiment de quasi tots els eclesiòlegs, menys per algun com el P. Sullivan de la Universitat Gregoriana.
3. Però, els preveres van patir un doble agrabi: El primer. Fou subratllada fortament la importància de la potestat d’ordre i molt desvaloritzada la de jurisdicció: els preveres quedaren reduïts a una mena de “clero inferior” en mans i a l’albir del “membre del Col.legi Episcopal” que governava la diòcesi o el seu equivalent de forma itinerant en una carrera, sempre ascendent, per les seus episcopals. Segon. El Bisbe o l’Ordinari equivalent quedà com a única autoritat i única referència que, en una mica més de mig segle, ha tendit a unificar, centralitzar i assumir quasi totes les competències, especialment les econòmiques de la seva diòcesi o de l’equivalent.
4. Això a fet que el ‘presbiterianisme’ catòlic creixés, s’enfortís i prengués un tarannà molt especial i particular:

• Que tendís al menor esforç possible en el ministeri presbiteral: “primum vivere, deinde philosophare”
• Que cerqués aquelles institucions i aquells nous invents catòlics que li asseguressin viure en pau i en concòrdia, en un entorn privilegiat i distingit i amb la seguretat de la salvació eterna, gracies a una santedat comprada a pams i a quilos en quelcom que ara es diu “la pròpia santificació” en una visió, com ha advertit el Papa Francesc, molt pelagiana.
• Que proposés un estil de vida exterior molt clerical, però, ‘modern’ i una vida personal còmoda i feliç inter humanas varietates.

5. Una gran pregunta es planteja a qui cerca la fidelitat evangèlica en l’Església Catòlica: Aquest nou presbiterianisme, amb el Col.legi Episcopal regnante et imperante, però afirmant el semper idem, és el ‘camí’?

Jaume González-Agàpito