PODEM CREURE ENCARA EN LA IMMORTALITAT?
1. El mot “immortalitat” vol dir no ésser subjecte a la mort, com a cessament de l’existència o com a dissolució en parts. En el món mediterrani antic, era privilegi exclusiu dels déus. Tot ésser humà era mortal en el sentit de que el seu principi vital (“ànima”) i el seu cos finalment es separaven i de que la persona es dissolia i deixava d’existir (encara que la seva ombra desgraciada vagués per l’Hades que els hebreus anomenaven Sheol).
En els cercles relativament sofisticats de les escoles filosòfiques, alguns – molt especialment els seguidors de la tradició platònica – sostenien que l’ànima humana, per ser una derivació de l’Ànima del Món, era un membre, encara que de rang molt baix, de l’àmbit diví. Això volia dir que l’ànima, no solament no podia deixar d’existir, sinó que sempre havia existit. La tradició platònica – i no pas ella sola – definia a més l’ànima, amb la seva capacitat per a la deliberació i l’elecció racional, com l’essencial identitat de l’home. “Ell era ell mateix” en la seva ànima. I comunament s’acceptava que ser “anthropos” (home) volia dir ésser un compost d’ànima i cos i, a més, que era funció de l’ànima el formar, animar i governar el cos. Aquesta tradició, però, ensenyava també que el benestar de l’ànima exigia que es mantingués deslligada del cos. El cos (soma) era la presó (sema) de l’ànima.
2. Aquest antic conjunt de suposicions passaren, un xic acríticament a la tradició cristiana. Ambrós i “els llibres dels platònics” (Conf. 7.9.13; cfr.7.20.26) condicionaren la comprensió que San Agustí va tenir de la immortalitat en els primers dies de cristià. Els seus primers escrits, després de la seva conversió i abans del seu baptisme en l’any 387, compostos a Casíciacum, s’ocupen, parlant en general, de la capacitat de l’ànima de cercar i captar aquella veritat que ens omple de satisfacció: la veritat que és la Saviesa divina o el Verb diví. En la darrera d’aquestes obres, els dos llibres del Soliloquia, que continuen en una obra un xic posterior, De immortalitate Animae, s’ocupen de la immortalitat de l’ànima com conseqüència del seu caràcter d’ésser el “lloc” on resideixen les veritats immutables i eternes. De tal manera que la capacitat de l’ànima per aprehendre la veritat eterna (que es pot dir també la realitat eterna, es a dir, la realitat divina) es la clau essencial per a la seva immortalitat, i la que fa l’ànima partícip de l’àmbit diví. Aquest argument essencialment platònic i, més encara, plotinià, es completat amb un altre argument que recorre al fet de que l’ànima, més que posseir la vida, és vida ella mateixa i, conseqüentment, no pot morir perquè no pot estar sense vida (Imm. an. 9.16; cfr. Plató, Fedó 105C-107A).
Aquesta immortalitat pressuposa que l’ànima és incorpòria, es a dir, que existeix sense dimensions espacials (Ep. 166.2.4) i, conseqüentment, no “es mou” ni “canvia” respecte al temps. D’aquesta manera concep Agustí que l’ànima rau entre el cos (que s’estén en el temps i l’espai) i el que és veritablement diví (que és immutable i, per tant, no és ni temporal ni espacial). Aquesta conclusió no era pas incongruent amb la perspectiva neoplatònica, ni posava en dubte la creença de que l’ànima mateixa és divina, encara que o sia en un sentit derivat o secundari.
3. Agustí veié, però, que la mera persistència de l’ànima en l’ésser no implicava la seva excepció del mal (perquè l’ànima no podia no canviar). I veié també que, en un esquema cristià de les coses, no podia haver graus diversos de divinitat. Conclogué, doncs, que la immortalitat, en sentit propi pertany a Déu, tal com ja havia dit l’apòstol amb cert enfasi (1Tim 6,16), i als homes els hi pertany únicament per gràcia, és a dir, en quant poden assolir i disfrutar de la comunió amb Déu. Agustí mai va posar en dubte de que l’ànima és immortal per naturalesa, però va començar a pensar i creure que aquesta circumstància era menys interessant del que li havia semblat en els seus primers dies de cristià, del que opinava la tradició pagana i part de la catòlica i que avui és la clau del deisme imperant en cercles que encara no han caigut en l’agnosticisme. La “immortalitat” va anant significant, per a ell, cada vegada més una elevació o transformació de la naturalesa humana, del cos i de l’ànima per igual: era una creació restaurada o redimida, era la “recreació” de l’home.
4. En tot això es veu, clarament, d’antuvi, que l’interès cristià és per a la “immortalitat” de tota la persona, del cos i de l’ànima, i no pas únicament per la immortalitat de l’ànima. En segon lloc, la immortalitat escatològica per a les persones humanes no era una mera incapacitat – ni d’ànima ni de cos – de finir i cessar en l’existència ordinària, sinó que era el disfrutar d’una veritable participació en l’eternitat de Déu, en la qual el cos mateix arriba a ésser “immortal, espiritual i incorruptible” (Civ. Dei 20.21).
És en aquest context que es col·loca la commemoració, que avui celebrem, de “Tots els Fidels Difunts”. El dia després de la Solemnitat de Tots els Sants, festa de la Comunió dels Sants, és a dir, dels qui han assolit la plena realització per a tota l’eternitat, celebrem la memòria d’aquells que estimem i que germans nostres aquí en el món esperen assolir, per la misericòrdia divina aquella plenitud de l’ésser humà, ànima i cos, que és la contemplació eterna del misteri insondable de Déu. Afirmem avui, doncs, la nostra fe en la immortalitat personal de l’home, la nostra fe en la misericòrdia divina, la nostra fe en el judici de Déu, mitjançant el Crist, sobre tota la nostra vida per escatir el seu més pregon significat en ordre al nostre destí, implícit en la nostra naturalesa d’arribar a fruir de Déu.
Exhortació matinal a Laudes de Mons. Jaume González-Agàpito, 2 de novembre de 2022