EXISTEIX AVUI EL PROMETATGE?

1. El prometatge, respecte al passat, ha canviat no poc

1. Actualment certs condicionaments socials i culturals han modificat fortament la relació prematimonial. Tradicionalment, unia dues persones, home i dona, considerades idònies per al matrimoni.

Actualment la crisi de valors que colpeix la família i el matrimoni, i la possibilitat, per part dels nois i noies, d’instaurar relacions afectives des de la primera adolescència, han transformat la manera de concebre i de viure el prometatge.

Una banalització i mercantilizació de la sexualitat, una falsa interpretació del “sentir-se lliures”, una immaduresa personal molt perllongada, la por de prendre la responsabilitat i el compromís de viure una relació definitiva amb l’altre, són avui els enemics acèrrims del ‘compromís’ per a començar una relació amorosa estable i posicionada socialment.

En els darrers anys són moltes les parelles que viuen sense les formalitats dels lligams matrimoinials. Cada vegada són menys les parelles que es casen religiosament o civilment.

A aquestes dificultats s’hi afegeixen altres elements de tipus econòmic i social: la dificultat de trobar feina i habitatge. La modificació té una conseqüència de perllongament temporal: són nombroses les parelles que arriben al matrimoni després de 7 o 8 anys d’haver començar llur camí d’amor. L’actual crisi econòmica ha portat això a uns límits impensables anteriorment.

2. Hi ha també una diferència de tipus qualitatiu: la tendència a privilegiar l’experiència de l’amor respecte a l’exclusiva finalització del matrimoni en els seus fins tradicionals.

El prometatge s’ha transformat profundament en dependència a la transformació, també profunda, de les relacions home-dona. En una societat essencialment rural o de tipus artesanal, com la de fa mig segle, no estava ben vista la relació home-dona, i encara menys la de noi-noia sinó era de cara o com a preparació del matrimoni.

Els retrobaments restaven regularitzats en funció de les relacions familiars, primordials llavors, per al mateix projecte social i cívic. L’estructura familiar era primordial i central, en quant era l’àmbit on aquella societat transmetia el propi sistema ètic i comportamental. Aquest era el motiu perquè, en aquells paràmetres, eren inconcebibles relacions de pura amistat entre l’home i la dona.

La situació actual, per contra, en un context urbà, secularitzat, industrial o post-industrial, en els paràmetres de l’anomenat post-modernisme, permet unes més amplies possibilitats de relació amb els demés i d’encontres no orientats exclusivament a l’amor.

Avui una relació afectiva entre dos joves, per més que en molts casos arribi al matrimoni, no s’encamina necessàriament cap a ell. Això únicament passa si arriben a la maduresa les condicions d’afinitat psicològica i espiritual, a part de les condicions materials necessàries per tal que una relació sentimental esdevingui unió institucionalitzada i definitiva.

S’entrelluca, però, en els joves, novament l’exigència de nuar més fortament aquesta realitat afectiva més enllà de la seva finalització o no en el matrimoni, per tal que ella sigui en tot cas, un element de creixement per a les dues persones que hi estan implicades.

3. L’establiment del ‘matrimoni’ entre persones del mateix sexe a l’Estat espanyol ha pertorbat molt uns esquemes formalitzats anteriorment en la institució matrimonial com una relació únicament entre home i dona. Les relacions ‘pre-matrimonials’ dels gays i lesbianes, la celebració del ‘matrimoni’, l’estabilitat de la parella i els conflictes en ella, han marcat també aquest tipus de relació i han influit taambé, curiosament, en el tractament de les mateixes situacions en les parelles formades per un home i una dona.

2. La relació de parella és avui una realitat ambivalent?

Amb aquests termes intentem posar en evidència una situació lligada a la mateixa estructura de la relació d’amor, no pas una condició lligada a la seva present situació.

Quan hom s’enamora es presenten dues posicions de fons, a la llum de les quals és possible llegir els principals aspectes que caracteritzen aquesta experiència: la lògica del desig i la lògica de la paraula.

La lògica del desig és la recerca de la satisfacció d’una necessitat personal. És el descobriment de les necessitats de cada ú de la parella, unida a la constatació que precisament en la relació amb l’altra persona podem trobar allò que desitgem.

La lògica de la paraula ve expressada, en català, amb el mot ‘en-raonar’: la comunicació amb l’altre; i la recerca de l’altre, és a dir, d’aquell que està fora de nosaltres mateixos. És mitjançant el diàleg – ‘en-raonar’ – que adduïm les ‘raons’ que manifesten les experiències i patentitzen suposats valors.

Avui aquesta ambivalència està condicionana per uns pretesos nous valors. Cada un dels quals, és clar, comporta el seu contra-valor:

• Els joves tenen avui més facilitat de relacionar-se. També en l’àmbit de l’experiència afectiva. Però, aquesta possibilitat és gestionada d’una forma completament autònoma, sense l’ajut d’institucions vàlides que afavoreixin l’educació de l’afectivitat i la constitució d’una parella estable.
• Es vol viure quelcom semblant al prometatge en l’àmbit de l’experiència personal, no tant lligada a conviccions familiars o socials, sinó més aviat a depenent de la lliure opció  de dues persones que decideixen començar el seu camí de forma autònoma. Però, és evident la tendència a un refús de l’estabilitat d’aquesta relació i, a causa d’això, és viscuda, des del principi, amb les característiques típiques de la provisionalitat.
• Avui una mena de ‘prometatge’ és l’àmbit significatiu en el qual és possible realitzar-se plenament com a persones. L’encontre amb l’altre fa créixer, diferentment del prometatge tradicional que unia dues persones considerades ja madures i amb la immediata perspectiva del matrimoni. Però moltes vegades aquesta experiència de parella esdevé el lloc en el qual conflueixen les insegu­retats, caracterís­tiques de la persona que està creixent, amb la tendència adolescent de tancar-se als altres per protegir-se a ella mateixa i, així, es cerca el sosteniment mutu.
• Hi ha, actualment, una valoració més forta dels aspectes corporals en totes llurs dimensions. Constatem la impor­tàn­cia de les expressions gestuals, la manera de vestir, de parlar, de presentar-se, entesos com a possibilitats de comu­ni­car-se amb l’altra persona. En aquest aspecte, és molt rellevant tota la problemàtica lligada al tema de l’emancipació de la dona, també com a valoració de la corporeïtat i de la feminitat. Però s’arriba molt sovint a la banalització de la sexualitat, que esdevé, moltes vegades, una funció rutinària i repeti­tiva, una experiència privada sense referència a un projecte de vida. Paradoxalment és especialment la dona, pesi a les se­ves reivindicacions, la qui sofreix més les conseqüències de tot això.

3. Hi han valors que cal viure als nous ‘promesos’?

En un context de grans canvis socials, es cerquen pilars ferms per reduir la precarietat i la fragilitat d’una experiència similar al prometatge i per fressar el camí compartit per la parella que es vol fonamentar sobre valors estables.

• El primer és el diàleg, forma insubstituïble de comunicació en qualsevol relació. No es tracta del simple ‘xerrar‘ sinó de ‘l’enraonar’: amb ‘raons’ intentar transmetre un missatge a l’altre, que cal, però, que tingui l’actitud d’escoltar.
• Els hi cal la ‘capacitat de recuperació’ o més ben dit: la voluntat mútua de resta­blir promptament l’entesa, a partir de la ‘raó’ (en-raonar).
• La por de fer una opció definitiva (un matrimoni que dura per sempre) i de lligar-se amb una altra persona (“ja no soc lliure de … “) determina el caràcter de fragilitat de nombroses experiències afectives. Es per això que considero molt important educar-se per a viure la fidelitat, un valor tant depreciat, ridiculitzat, discutit i penalitzat.
• La dinamicitat de la parella. L’amor veritable fa sempre emergir les qualitats de cada persona i la valoritza. La re­alitat ‘parella’ no ha de sufocar l’individu, sinó ajudar-lo a desenvolupar les pròpies capacitats, els hàbits positius, sa­bent fer-los patrimoni comú.
• L’originalitat. En la parella cal aprendre a acceptar els diversos tipus d’educació transmesos per les respectives fa­mí­lies d’origen. Això exigeix una capacitat objectiva de discerniment sobre cada un dels “patrimonis familiars” per cons­truir la pròpia originalitat de la parella.
• El compartir. És molt important educar-se a compartir problemes, opcions, experiències, moments de joia, situaci­ons d’angoixa o de tristesa, etc.
• La gratuïtat és un element primordial en la relació interpersonal: l’amor veritable no passa mai factura.
• Quan dos joves viuen una experiència semblant al prometatge que els enriqueix, neix en ells la necessitat de fer participants els altres de llur amor. A fi de poder mantenir constantment aquesta actitud, és necessari educar-se per a fer gestos d’obertura en graus diversos- Cal testificar l’amor amb gestos de caritat, amb opcions anticonsumístiques, amb el compromís social, etc.
• El darrer, però no en importància, és el valor de la sexualitat, entès com la trobada de dues persones en tots els seus components (físics, psíquics, afectius, racionals, espirituals, etc.) i com a signe ‘concret’ de la unió que existeix entre tots dos.

Avui no hi ha “prometatge’ a la manera antiga. El prometatge, avui,  és un període que permet educar-se de cara a certes opcions que són molt significatives per a tota la vida. És evident que la identitat de la família que s’ha de formar tindrà aquells fonaments que s’hauran posat en aquest periode de ‘prometatge’.

Aquesta experiència modi­fica profundament les persones. Passat un temps, tots dos es trobaran diferents de com eren al principi de la rela­ció. Cal doncs, parar-se un xic a reflexionar sobre la pròpia experiència de parella per tal de ser-ne els protagonistes i aprendre a descobrir aquells trets que la fan única, original, i irrepetible.

Jaume González-Agàpito