“LA PREGÀRIA DEL COR” BON CAMÍ PER A LA CONTEMPLACIÓ

1. L’Orient cristià, especialment el monàstic, té formes pròpies i específiques de pregària. Formes amb àmplies arrels als Pares de l’Església. Formes que van aparèixer i desenvolupar-se en moments molt específics i decisius de la història de l’església. Els segles XIV, XIX i XX van ser algunes d’aquelles èpoques privilegiades.
   També al segle XXI, aquest tipus de pregària ha arrelat en amplis mitjans de seglars ortodoxos i d’altres confessions cristianes. Es tracta específicament del que s’ha anomenat la “oració de Jesús” o “pregària del cor”.
2. Aquesta “oració de Jesús”, però, només és un aspecte d’un gran cabal de tradició orant que es pot trobar als testimonis compilats a “La Filocalia de la Pregària de Jesús”. Col·lecció de textos extrets de la “Filocalia dels Sants Nèptics”.
3. A Occident; hi ha tendència a criticar aquesta oració, a assimilar-la als mètodes presos d’algunes religions orientals no cristianes com el dhikr musulmà, el ioga hindú, el nembutsu japonès. A aïllar-la del context eclesial i ascètic cristià: l’hesicasme.
   Paraula derivada del terme ‘hésychia’ que, per als monjos bizantins designava el silenci, la pau interior, condicions per a la unió amb Déu. ‘Hésychia’ és un sinònim de la ‘quies’, la pau del cor, molt important a la tradició benedictina.
4. També significa, a l’Orient cristià, una col·lecció d’escrits ascètics i místics recollida a finals del segle XVIII pel metropolità de Corint, Macari, i presentada pel monjo de l’Athos, Sant Nicodem l’Hagiorita.
   Aquesta impertant “Filocalia Grega” va ser publicada el 1782 a Venècia i, després, traduïda a l’eslau, al rus, al romanès i a altres llengües.
   Aquesta obra va reestructurar la important renovació de l’Església ortodoxa al segle XIX, tant a l’àmbit grec com al rus i al romanès.
   Tanmateix, els textos compilats a “La Filocalia de l’Oració de Jesús” tenen l’inconvenient d’aïllar el mètode psicosomàtic de la “oració de Jesús” mètode sobre el qual es concentren, en el context eclesial, teològic i ascètic.
5. Amb tot, és important el fet que aviat es començaren a publicar diverses traduccions integrals de la Filocalia.
   “Philo-Kalia” vol dir “amor de la bellesa”. Bellesa alhora ontològica i personal que iradia el rostre de Crist i que atrau l’amor del cristià i de la cristiana. “L’ànima és atreta per la bellesa de Crist” , diu Teolepte de Filadèlfia. Bellesa de la glòria del Senyor ressuscitat que comunica la “gràcia increada” (San Gregorio Palamás) i que transforma l’home i la dona que la reben juntament amb el seu món existencial, davant de l’“esbarzer ardent”.
6. L’Església ortodoxa és profundament “philokálica”, el seu culte, la Divina Litúrgia (Misa) i l’Ofici Diví, és precisament “el cel sobre la terra” i a l’existència ‘transfigurada’ del cristià a la Vida en Crist (Juan Cabasikas) . La bellesa és precisament el Nom diví, fet, o millor dit, en Crist Jesús, Fill de Déu.
7. Amb aquests texts filocàlics, “coneixeràs el fruit del silenci”. També entendràs que són “Benaventurats aquells el pensament dels quals es confon amb la invocació del Nom de Jesús, i que el repeteixen contínuament en el seu cor, com l’aire s’uneix al cos i la flamma a la llum”. Textos que estan lligats, en aquesta forma de pregària, a la respiració i al cor. “Persevera en el Nom del Senyor Jesús perquè el teu cor begui el Senyor i el Senyor begui el teu cor, perquè de tots dos se’n faci un”, diu una pregària sobre l’Eucaristia ja rebuda.
8. La “oració de Jesús” ha de ser una sola cosa amb la respiració. Aquest mètode no és una cosa semblant al ioga, ni una cosa esotèrica, ni una curiositat exòtica. És l’eix discret, però no pas secret, de tota la vida eclesial de l’Orient cristià. Alguns monjos, portats a un semieremitisme i, de vegades, a una reclusió total, són moguts per una gràcia especial de la pregària, a “consagrar-se a l’obra del silenci”. L’oració de Jesús se situa, per a ells, a l’interior d’una ascesi metòdica i rigorosa (“fer-se violència en totes les coses” per convertir-se en un d’aquells violents que s’apoderen del Regne de Déu!).
9. Aquests homes es transformen, de mica en mica, en columnes d’intercessió, en pares espirituals, a qui la seva mateixa reclusió, submergint-los com a éssers atrets a l’oceà de la vida trinitària, els fa capaços d’una prodigiosa “clarividència”. Aïllats del món, estan, veritablement, units a tothom (Evagri Pòntic). Tancats en un lloc estret i tancat, transcendeixen al gran espai de la glòria divina. L’”oració de Jesús” pot ser practicada d’una manera molt humil, no sistemàtica, i ha estat moltes vegades readaptada amb aquesta finalitat per a qui pretén “no tenir temps de pregar”. Si la practiqués, per poc que fos, ell descobriria que té molt més temps per pregar del que suposava. Quan un s’enfila per una escala, quan es camina pel carrer, durant un treball manual mecànic, quan es pren un respir en el curs d’una conversa, quan ens recollim un instant durant un treball intel·lectual, a la nit quan ens dirigim a consolar un nen que plora. “A vosaltres també, us passa haver de vetllar -deia als seus interlocutors laics un dels grans mestres espirituals contemporanis de l’Athos, el Pare Paissios, i afegia, per exemple, quan us aixequeu per cuidar o consolar un dels vostres fills. Nosaltres , els monjos, vetllem per consolar tots els homes, angoixats durant la nit”.

Mons. Jaume González-Agàpito