AQUESTA ESGLÉSIA CATALANA, A ON VA?

Són hores difícils per al nostre poble. L’economia privada és difícil per a molts. No hi ha un futur clar per a la societat en que vivim. La política està molt desprestigiada. Els economistes programen la societat dels homes com si fos una mena de prolongació de la natura, amb unes lleis que ells contradictòriament expliquen. Més de la mitat del nostre jovent està a l’atur. Molts dels nostres vells viuen quasi a la penúria. Molts infants no poden menjar convenientment a casa. Moltes famílies no tenen el que necessiten per a la llar o per a l’alimentació.
Veig, avui, el Papa Francesc clamant per una Església on Crist sigui realment el seu centre i no ho sigui pas ella mateixa. El gran desig de la Reforma i de molts de la ‘Contrarreforma’ ha arribat a la Seu de Pere. Per damunt de les ideologies, de les filosofies i de les teologies es fa realitat allò que reclamava el gran cristià Blaise Pascal. Però es fa, o meravella de la història, more iesuitico! Allò que diu el Llibre de l’Apocalipsi és una realitat: Crist, el Senyor, és qui realment la governa.
Miro ara la ‘meva’ Església a Catalunya. Quan entendrem que no són les idees, ni la política, ni la filosofia, ni la teologia, ni el poder, ni les nostres tradicions humanes la pedra capital de la vida cristiana? Quan arribarà allò que Crist sigui realment, per als cristians, el sobirà de la nostra existència? Quan acabarà aquest carnaval que, sota formes externes i molt diverses, perpetua, a dreta i a esquerra, una ‘Església’ que, mantes vegades no és precisament aquella que Jesús de Natzaret digué a Pere que edificaria sobre la ‘Pedra’ que era ell mateix?
Jaume González-Agàpito