Köhler: “la banca és un monstre”

El President de la República Federal d’Alemanya, Horst Köhler va fer el novembre de 2008 una severa critica dels banquers en general i del banquers alemanys particularment. Els va exigir que deixessin d’apuntar amb el dit a d’altres en senyal d’acusació i que assumissin la seva responsabilitat en la crisi financera. Els va demanar també que fessin alguna cosa per a recuperar la confiança del públic després d’haver-la perdut per culpa de la seva ceguesa davant el risc i la seva desvinculació de l’economia real i productiva. I, realment, el president té raó: mentre s’anava inflant la bombolla, els inversors perseguien els beneficis i ho feien gràcies a la Reserva Federal que mantenia el preu del diner artificialment baix. Els banquers ignoraven tots els indicadors d’alerta i seguien la cursa inconscient de l’ afany de lucre tot menyspreant el “Mittelstand”, és a dir, el cor de l’economia alemanya format pel sector de les pimes i principalment les empreses industrials de caràcter familiar.

 

Dos anys després d’aquella esbojarrada pràctica de jugar amb el risc, els mateixos banquers que llavors actuaven tan irreflexivament, han tancat l’aixeta del crèdit i no donen préstecs ni amb els diners que el govern ha posat a la seva disposició per a restablir la líquidesa del sistema. Òbviament, si perseveren ara en l’error de signe contrari, els poders públics hauran d’intervenir. No es pot permetre que ningú es guardi les municions fins que s’hagi perdut la batalla. Tot això ho sap molt bé el president Köhler que, no en debades, havia estat abans Director General del Fons Monetari Internacional i havia definit la banca com un autèntic “monstre”. Es una de les veus de tots els sectors de l’espectre intel·lectual i polític d’Alemanya que s’alcen a favor de reconduir els banquers a unes pràctiques més simples, més clares i més intel·ligibles. Que ja és hora de tornar al model del capitalisme renà, és a dir, a la tradicional economia social de mercat basada en sòlids lligams de solidaritat. Amb un bagatge com aquest, no té sentit el descobrir la mediterrània o l’inventar la roda. En nom del col·lectiu, el director del Commerzbank, Martin Blessing, va entonar el “missatge rebut”, va reconèixer molts errors i va acceptar la necessitat de fixar un punt d’equilibri entre el funcionament dels mercats i la regulació.

 

L’aforisme “no siguis mai una persona que demana o concedeix un crèdit”, evidentment, no era d’aplicació als banquers. Es per això que els esforços estatals de recapitalització de les entitats financeres tenien com a objectiu mantenir l’activitat prestamista. Es precisament aquesta funció la que justifica l’existència dels bancs en tant que serveis públics de primera necessitat atès que una economia moderna no pot funcionar sense crèdit. Per tant, si els banquers no compleixen la bàsica obligació que tenen encomanada, serà necessari obligar-los a fer-ho. Amb els ajuts de diner públic es pretenia que els sol·licitants de crèdit solvents trobessin uns prestadors capaços de sentir confiança. Però les coses no han funcionat així. Potser perquè els bancs encara estan traumatitzats pel fet d’haver sentit la mort molt a prop i per la decapitació dels seus màxims executius, ara són totalment contraris al risc. Saben que els governs poden seguir injectant líquidesa al sistema i que els bancs centrals poden actuar com a prestamistes d’última instància. I saben també que si segueixen tresorejant els fons públics sense fer-los arribar als destinataris, l’única opció possible serà el control estatal, i si els banquers es neguen a col·laborar, no hi haurà cap més opció que nacionalitzar la banca encara que sigui amb el pas previ de renacionalitzar l’Estat, avui posat en mans de la banca i dels poders fàctics privats que fan i desfan a voluntat i ni tan sols es prenen la molèstia de dissimular la genuflexió dels governs pretesament democràtics:

 

A Alemanya, segons opina Wolfgang Gerke, president del Centre de Finances de Baviera, cada vegada són més els ciutadans que miren amb nostàlgia retrospectiva a “l’era gloriosa” de la propietat estatal dels bancs i les industries. El contrast entre la política antiinflacionista del Banc Central Europeu i les facilitats que la Reserva Federal d’ Alan Greenspan donava als desitjos de Wall Street va representar una penalització en forma de robatori als estalviadors que rebien interessos inferiors a la inflació i favorable als creadors de deute. Després en van impulsar els tipus d’inflació a fi de devaluar el dòlar i traslladar els costos de la guerra de l’Iraq als inversors xinesos, àrabs i alemanys. De passada, aquesta política monetària feia possible la transformació del mercat immobiliari en una piràmide especulativa. Lògicament, això va desencadenar una reacció política d’exigència de transparència, intervenció i limitació de retribucions a la banca. Concretament a Alemanya el màxim sou pels executius bancaris que ha fixat el ministre Peer Steinbrück és de 500.000 € anuals. En realitat, degut a la crisi econòmica, s’ha fet palès el valor del triple sistema financer del país basat en banca comercial, banca cooperativa i banc del sector públic regional dels “länder” que aquí en dirien autonomies. A la banca comercial global s’hi poden fer beneficis del 25 p.c. o més, però allò que convé a la societat és el model regional que reté el personal i els clients per sentit de responsabilitat amb la comunitat local.

 

De tota aquesta autocrítica i acusació externa, tanmateix, sembla que en queden exemptes les entitats financeres espanyoles que encara no han dit ni “perdonin les molèsties”. Son gent que no han protegit els seus propis accionistes o que s’han ventilat volums enormes d’obra social en operacions especulatives, en el cas de les caixes. Però no han presentat ni les mínimes disculpes que Greenspan va formular pels excessos comesos sota la seva permissivitat de “l’exuberància irracional”. Ells van “impasible el ademàn e inasequibles al desaliento” traient pit i marcant paquet con si aquí no hagués passat res. Els directius de la Caixa no practiquen cap mena de transparència ni limiten les seves retribucions i bonificacions. Caldrà que els convoqui el Parlament per saber el que han cobrat en els darrers 30 anys directament de la casa mare i de les participades o filials estrangeres? Sabrem mai, com passa als EUA, quant han pagat d’impostos aquests professionals de la beneficència i de l’ONG d’obra social ben entesa que naturalment comença per un mateix? Ailas, no sembla que ningú els vulgui exigir la informació que palesi la hipocresia de la seva disfressa solidaria. Tal com ho demostra l’operació Lukoil – Repsol que potser tindrem, ocasió de comentar ben aviat.

 

 

Francesc Sanuy.