HISPANIARVM REX

1. Fins a Isabel II de Castella (I d’Aragó), cap monarca havia usat el títol de Rei/na d’Espanya.
L’any 1924, era el segon any del cop d’estat de Miguel Primo de Rivera y Orbaneja amb l‘aquiescència del rei, i que va deixar en suspens la Constitució de 1876. Alfons XIII, aquell any, a Barcelona i davant de quasi un miler d’alcaldes, va dir “No olvideis que soy descendiente de Felipe V”.
Tot plegat, però, era ja, quasi per a tothom, història ja passada i quasi oblidada.
Amb tot… El dimarts, dia 3 d’octubre, a alguns que hem estat ‘monàrquics’ per coherència constitucional, ens va semblar que érem, realment, 93 anys enrere: la corona del Regne d’Espanya és, ara, en un cap que vol la unitat d’Espanya, però que fa pensar en allò de “Quod natura non dat Salamantica non praestat”?
Felip VI sap parlar en català. Però, fa avui fa16 dies, en el seu “Comunicat Oficial” a propòsit del que s’escau a Catalunya, no únicament no va dir res “en la lengua española que es la catalana”, sinó que no digué ni una paraula amable, en castellà, per a les víctimes d’un diumenge tràgic. Més aviat, ens va repetir tot allò que diuen els d’un partit que ara mana i d’un altre que vol manar.

2. “Hispaniarum Rex” fou una expressió feliç que volia fer digestiva la unió en un sol cap de les tres corones que va rebre, per herència materna i paterna, Joana I. El “Rei de les Espanyes” podria haver estat també la clau de volta constitucional d’una sèrie de pobles que, l’any 1978, van donar-se una Constitució i que van intentar començar de nou per un camí de reconciliació i de llibertat.
La història ha estat la que ha estat. Però, avui el que passa a Catalunya no és la bogeria d’uns quants exaltats, sinó un conflicte provocat pel sentiment cada cop més comú i més acceptat de que els catalans som una nació. Això no agrada a totes les Espanyes, ni a tots els “ciutadans de Catalunya”.
Però, la història ha estat també mestre en això. Un avui meu, que no vaig conèixer, era castellà i la meva avia basca i parlava basc. L’altre avi, que tampoc vaig conèixer, era de Castelló i la seva esposa, l’avia Maria, de Segorbe. Els meus pares es van conèixer, es van casar i van viure a Catalunya. Sempre i arreu, vull dir també a casa i entre ells, van parlar en català. El meu germà és membre, i força temps ha estat cap d’un departament, de l’Institut d’Estudis Catalans. La meva germana, durant molts anys, ha estat la primera Tinent-Alcaldessa de Mataró del PSC. Així, i perdoneu la immodèstia familiar, es fa un poble i un país.

3. Jo no soc ningú per donar lliçons al Rei, però si per a dir-li que cal trobar el desllorigador d’una situació cada vegada més inquietant a la nostra terra. Certament, es por acudir a l’Abat de Montserrat, a l’Arquebisbe de Barcelona, al Nunci Apostòlic, al Papa Francesc o al sursum corda. Un és català de socorre’l. L’altre és un aragonès sui generis i que parla en català. El tercer és un italià per a qui Catalunya és una ‘regió’ que parla el seu dialecte com moltes de les que hi ha a Italià. El Papa és un argentí, descendent d’italians, que pesi a que diu a l’ambaixador espanyol, el dia de la presentació de les Cartes Credencials, que ell està per “la indivisible unitat d’Espanya”, ell és d’una antiga ‘província’ espanyola que, al segle XIX, va voler deixar de ser una de les ‘Índies’ hispàniques.

4. Aquests dies estem vivint uns moments molt importants i compromesos. Per a Catalunya i per a les Espanyes. Caldria serenor i clarividència en els ciutadans de “les Espanyes” per trobar el camí que faci realitat allò que cercava la Constitució de 1978. Seria bo trobar aquella reconciliació i aquelles bones disposicions que quan, alguns encara no teníem 40 anys, es demanaven, després de no pocs anys de dictadura.
Enguany ha fet 55 que, el 11 d’abril de 1963, Joan XXIII, signava l’encíclica Pacem in terris, 50 anys que Pau VI firmava, el 26 de març de 1967, l’encíclica Populorum Progressio. Jo tenia 21 i 25 anys. Als 37 vaig votar la Constitució.
Tot allò tan meravellós que vam somniar fa 55, 50 i 39 anys, tot allò pel que vam lluitar i a causa del que alguns vam perdre alguna plaça, alguna promoció i algun diner, ha mort realment en mans dels qui tornen a defensar el que nosaltres, llavors, vam combatre?

Jaume González-Agàpito