“Homo Davos Sapiens”.

Ara fa 150 anys que Darwin va publicar l’Origen de les Espècies i l’efemèride és escaient per a recordar l’evolució dels homínids des del pitecantrop, l’homo erectus i l’homo faber fins a l’homo sapiens. De la primera, amb “animus iocandi”, diuen en castellà allò de “el hombre otrora cuadrumano alcanzó la erección con el trabajo incesante de la mano”. I del ja dotat d’intel·ligència humana, que no assoleix la plenitud de la seva dimensió fins que no arriba a la sublim categoria de “Homo Davos Sapiens”, un espècimen que necessitava una cura de humilitat. Davos és una petita localitat alpina de Suïssa amb estació d’esquí on cada any s’hi celebra el World Economic Forum, un festival de la globalització que congrega grans financers, grans empresaris i politics per a dir-nos a tots nosaltres, pobres ignorants, quin és el canvi cap a la pau i la prosperitat que ells tenen dissenyat de manera dogmàtica. Enguany, però, el circ ha quedat una mica deslluït per la crisi econòmica i per algunes absències significatives: la dels artistes de cinema (Angelina Jolie), cantants (Bono), els financers que s’han suïcidat o han fet fallida, els banquers d’entitats nacionalitzades o rescatades amb diners del contribuent i una sèrie de piròmans que han practicat el mercantilisme financer fins a uns extrems que ham provocat la reacció de reclamar que els bancs i les caixes es vagin retirant del negoci internacional per a concentrar-se en els mercats nacionals. Els banquers han perdut confiança i capital i lògicament se’ls reclama que, si els han rescatat amb diners dels contribuents nacionals, donin els crèdits i el finançament a les petites i mitjanes empreses i a les famílies del país i no a l’estranger.

 

Tanmateix, els homes Davos segueixen impassibles en el gest i inassequibles al desànim com si no haguessin trencat mai cap plat i com si aquí no hagués passat res. I alguns invitats els han recolzat en aquesta actitud. Per exemple, Putin, el primer ministre de Rússia, deia que no es pot creure a cegues en el poder excessiu de l’estat i, per si això fos poc, el primer ministre xinès, Wen, afirmava que estava llegint Adam Smith per a trobar inspiració. Des del cims dels Alps, segurament no s’adonaven ni ells ni klaus Schwab, l’alemany que, des del 1971, organitza la Kermesse, que allà a baix al món real es parlava de neoproteccionisme i es sentia amb violència l’emprenyament d’uns ciutadans que ja no s’empassen les invocacions d’uns principis abstractes que els han conduït a la present catàstrofe. En realitat, els plutòcrates, els titans de les finances i els amos de l’univers no han estat capaços de canviar de to i d’actitud. No volen adonar-se que l’opinió pública ha aixecat la veda que els tenia protegits. Fins i tot, el líder conservador britànic, David Cameron, s’ha vist obligat a dir que és insultant i vergonyós que els banquers utilitzin diner públic per a pagar-se bonus ells mateixos. En un banc que, després del rescat, havia caigut en capitalització borsària a 140 m. de dòlars, els executius s’han adjudicat unes gratificacions de 120 m., és a dir, gairebé el valor total de l’entitat a costa dels accionistes i dels contribuents. I tot això ho fan persones a les quals els governs han concedit unes fitxes de llicència bancària atribuïdes “intuitu personae” com a requisit per a exercir en exclusiva la patent de cors de banquer. Atès que a nosaltres, el comú dels mortals no se’ns permet l’exercici d’aquesta lucrativa activitat, sembla que els beneficiats haurien de ser persones austeres, discretes, gens aventureres, allunyades del protagonisme personal i que no fessin ostentació del seu poder fàctic tot perseguint la llibertat d’expressió i exhibint el seu domini sobre els governs. Que, finalment, la reputació no es guanya en el compte de resultats ni amb la cotització borsària.

 

Quan encara no ens hem refet dels escàndols del Long Term Credit Management, de WorldCom, de Parmalat o d’Enron que va forçar la desaparició dels auditors desaprensius d’Arthur Andersen, serià bo de canviar la partitura. No de fer-ho veure que és allò que proposava Isidre Fainé, en l’acte del seu relleu a la presidència del “Foro de Reputación Corporativa” a favor de Rafael del Pino (Ferrovial), quan va invitar les empreses a invertir en la millora de la pròpia imatge. En resum, a fer despeses publicitàries i cosmètiques que condicionin els mitjans de comunicació ja suficientment domesticats per a la via del crèdit. De fet, la reputació no es pot comprar ni vendre, a part que, en temps de crisi i de misèria, resulta particularment odiosa l’ostentació suntuària en forma d’anuncis o de patrocinis vinculats al luxe i les coses supèrflues. En temps d’adversitat, toca practicar la responsabilitat social mútua i el sacrifici compartit per part dels executius que fa més de 30 anys que cobren retribucions astronòmiques i obscenes i, a més a més, en el cas de les caixes, són obscurantistes, opaques i ocultades. No seria hora d’exigir per llei la informació relativa als ingressos per tots els conceptes també el detall dels impostos pagats, amb declaració retroactiva de tot el període democràtic. Al Senat dels EUA, hem vist renyar Soros i d’altres “investment bankers” per fer trampes fiscals, amb llum i taquígrafs. I, d’altra banda, la doctrina del cas Suñer de protegir les dades dels rics ja no té cap sentit quan els interessats mateixos viuen en una opulència de iots, mansions i avions privats que són els millors signes externs o bé quan estan encantats de sortir a las llistes del Forbes entre els més rics del món.

 

 

Francesc Sanuy.