A FLAGELLO TERRAE MUTUS, LIBERA NOS, DOMINE

1. Això cantaven els capellans quan encara resaven les Lletanies dels Sants, a les Témpores i a les regotives lligades a les quatre estacions de l´any i a les necessitats climatològiques de l’agricultura i de la ramaderia.
Les Témpores van néixer a Roma i es van difondre a altres llocs gràcies a la imposició, quasi manu militari, dels llibres litúrgics romans. En un primer moment se celebraven durant les estacions de tardor, d´hivern i d´estiu, concretament en els mesos de setembre, desembre i juny. Però, aviat, s´afegí a aquestes tres Témpores, la celebració corresponent a l´estació de la primavera, que coincidia amb el temps de Quaresma.
Com que el temps de Quaresma, regit pel calendari pasqual, col·locava les Témpores en dates molt variables entre els mesos d’abril i de maig, el seny popular feu de la festa de Sant Marc (25 d’abril) i dels tres dies anteriors a l’Ascensió (festa celebrada en la quarantena de la solemnitat de la Pasqua) un ritual que coincidia més amb els ritmes agrícoles. Es feien tres processons de rogatives per a la protecció i preservació dels sembrats. Es pregava al sant evangelista protector contra les llagostes. Sembla que aquesta rogativa fou proposada per Gregori el Magne, l’any 590, contra una plaga de llagostes i d’altres alimanyes. Eren anomenades les Lletanies Majors de Sant Marc.
En un clima de dejuni i de penitencia es reunia antigament la comunitat cristiana per donar gràcies a Déu per les collites i els fruits de la terra i per invocar la seva benedicció sobre el treball humà i la seva protecció contra les adversitats.
A Catalunya hi havia a les esglésies parroquials, especialment rurals, el ‘communidor’, hi han encara exemples a Santa Maria de Porqueres, Sant Esteve de la Doma a La Garriga, Santa Agnès de Malanyanes, etc. Era un espai cobert, normalment quadrat, amb obertures als quatre punts cardinals, on el rector, amb la Veracreu a les mans, comminava les tempestats.
Les Lletanies dels Sants també es cantaven i es canten a la celebració de la Nit de Pasqua, del Baptisme, de la Confirmació, de els Ordres Sagrats, dels vots monàstics o religiosos, de la benedicció dels abats i abadesses i a l’hora de la mort.
2. En les Lletanies dels Sants en la seva versió pre-conciliar es deia: A flagello terraemus, libera nos Domine.
El racionalisme, d’arrel francesa, que impregnà la reforma litúrgica del Concili Vaticà II, es va suprimir aquesta invocació anti-sísmica.
Avui, a l’Equador, amb més de 500 morts i més de 4.000 ferits, fruit de les repetides escomeses d’un terratrèmol repetitiu, sembla que aquella supressió, de fa més 50 anys, fou inoportuna.
Els equatorians, com els europeus romans i pagans, com els europeus cristians regits pel Papa Gregori I, com els homes i dones dels 14 segles posteriors, no saben que dir, ni a qui acudir ‘racionalment’ per defugir el flagellus terrae motus. Saben quines són les causes ‘geològiques’, però no saben quan, a on i quina intensitat real tindran els terratrèmols que els amenacen.
3. Això es pot oblidar, en la pregunta filosòfica més punyent sobre la seva causalitat primària i secundària, en un món ‘divertit’ d’una societat constreta en els seus propis problemes socials, polítics, econòmics i vivencials.
Però, resta en la dona i l’home d’avui un gran interrogant sobre l’origen, el sentit i la incidència del “mal natural”.
Es pot ser ateu i dir que, com que som fruit d’una probabilitat cega, estem en mans d’un destí cec i sense sentit.
Es pot ser ‘filòsof’ i es pot acceptar una visió causal de l’univers per arribar a la Causa Primera que no sempre es pot abastar i conèixer: “Causa causarum miserere mei!”, va dir Cícero abans de morir. O negar la causalitat originària en l’univers tot això com feu Lucreci en el seu De rerum natura.
Es pot ser ‘teodiceu’ i muntar una mena de Deus ex machina que crea i després vetlla o no vetlla per un univers que no sempre es previsible en els seus moviments.
Es pot ser ‘teòleg’ i es pot a antropomorfitzar tant a Déu que, realment, sigui difícilment comprensible en la seva creació, la seva pre-ciència, la seva predestinació i la seva providència. O per les cinc vies que a la Summa proposa Tomàs d’Aquino ‘provar’ la seva realitat i la seva acció en l’univers.
Es pot ser ‘apofàtic’ i afirmar que podem afirmar el que no és Déu i, com ensenya Pau en la seva Epístola als romans, escatir, mitjançant el mateix coneixement natural les espurnes per al coneixement de Déu i, amb la fe, com diu en l’Epístola als colossencs, assolir la seva icona en Jesús el Crist.
4. A l’Equador sofreixen el terratrèmol i l’home i la dona d’occident pateixen i tenen, pot ser, compassió. Però, es fan alguna pregunta més que intenti, a més de pregar A flagello terae matus, libera nos Domine, explicar què significa ell o ella en un univers que no acaba de entendre en la seva causalitat activa i passiva? O, com els romans en te prou amb tenir panem et circenses i el futbol és ja el seu opi religiós que l’allibera d’altres preocupacions més transcendents?
Jaume González-Agàpito