A PESTE, FAME ET BELLO, LIBERA NOS DOMINE

1. Algun savi de torn, en aquesta Catalunya mancada d’herois, va dir que “Grup Aribau” no era res, perquè només era jo. Vam començar Francesc Sanuy, Joan Guitart i jo mateix. Un va morir el 2 de maig de 2017, l’altre no va escriure: només ha quedat l’ase!
   És dur ésser i fer l’ase en un món de savis, de potents i de triomfadors! Però, és molt més dur ser i haver de fer l’ase en un món fracassat, malmès, fracturat, espantat i ensopit: el món blasmat pel coronavirus en l’any de gràcia de 2020.
2. L’ase s’està a casa. A la cort. Allà hi han les menjadores, les abeuradores i els jaços. L’ase suposa que els caps del bestiar estan lluitant i treballant perquè els malalts siguin ben atesos, els pobres puguin menjar, els infants i els joves estiguin entretinguts, els adults ocupats i els vells curats i estimats.
   Però, a la cort de l’ase, hi ha una església. L’ase, amb dos companys, prega, celebra l’Eucaristia i, cada dia, dona la benedicció amb el Santíssim Sagrament vers els quatre punts cardinals. Era el que es feia als comminadors. Sí, allò que hi ha a Santa Maria de Porqueres i a Santa Agnès de Malanyanes. El Rector amb la Vera Creu o amb l’Eucaristia a les mans, ‘comminava’ la pesta, la fam o la guerra a no passar o allunyar-se. Ara no es fa, perquè pensem ser i estar molt segurs.
3. La grip coronavirus, però, ha colpit fortament la pretesa seguretat. Tot vacil·la, tothom tem, alguns moren, altres són colpits.
   L’ase és vell. Està en mans del seu Déu. A la seva cort està segur? ‘Segurament’ no. Ell, cada dia, amb l’Eucaristia a les mans, beneeix vers els quatre punts cardinals i canta: A peste, fame et bello, libera nos, Domine!

Jaume González-Agàpito