AVUI ÉS UN SANT QUE JO VAIG CONEIXER: SANT PAU VI

1. Estem ja cansats d’aquell cop de timó que el 6 d’agost de 1978, al morir Sant Pau VI, alguns deien que feia falta a l’Església Catòlica. Cop de timó que van repetir que feia falta al morir, el 28 de setembre de 1978, el Venerable Joan Pau I.

2. Cop de timó que es donà, diuen, en el llarg pontificat de Sant Joan Pau II. Com Pius V amb el Concili de Trento, feu una relectura interpretativa del Concili General Vaticà II i de la seva normativa. Publicà, degudament ‘perfeccionats’, molts dels llibres litúrgics. Promulgà el Còdex de Dret Canònic per als llatins i el Còdex de Canons de les Esglésies Orientals. Va publicar autoritativament el Catecisme de l’Església Catòlica, amb diversos retocs. Va escriure multitud de documents que són una referencia vàlida per als catòlics. Tota una sèrie de “nous moviments” i altres troballes s’afermaren a l’Església. I va variar no poc la significació de la Santa Seu, que va assolir, també amb la tasca d’un bon amic i company meu, dic això ara que malauradament és mort, Jean-Louis cardenal Tuaran, un paper fonamental en moments molt importants i crítics de la situació mundial. Dissortadament, però, la pedofília, el carrerisme, la voluntat de triomfar i de obtenir recursos econòmics personals del clergat, dels religiosos i d’alguna gent “d’Església” no van minvar, sinó que van augmentar.

3. Algú que, poc després, seria el Papa Benet XVI, a la Casa del Clero de Via della Scroffa número 70 de Roma, a mi tot sol, em deia: “Io adesso devo obbedire”. Realment a la cambra de mort de Joan Pau II, al seu discurs com a Degà del Col·legi de Cardenals, al funeral del seu predecessor i, a l’inici del seu pontificat, les normes que publicà tot seguit sobre això darrer que tampoc ell tolerava, van palesar que ara si que ell manava i que volia anar per viam rectam. La seva renuncia i el seu comiat discret, però, ferm que vaig presenciar personalment, van demostrar als sostenidors del “cop de timó” que tot no estava perdut.

4. El 13 de març de 2013, va aparèixer el Papa Francesc al balcó de Sant Pere. Els qui, una mica coneixien la casa, quedaren colpits. Anava vestit únicament amb la sotana blanca, el faixí i el solideu també blancs. Amb un pectoral més que senzill. Quasi totes les ‘regles’ de l’anunci i la aparició del nou pontífex foren conculcades. Allí teníem un jesuïta amb la sotana blanca! Però, la impressió general fou forta i contundent: Prou de tinglados i de coses encarcarades! Directe i curt es va presentar com a Bisbe de Roma i el que li escau, però ens va fer pregar amb ell. Tot ho que feia molts anys, plagiant el francesos, tots dèiem: “L’Església pobre i serventa” ara tenia nom i figura: era el Papa ‘Francesc’.

5. Fa 7 anys, dos mesos i setze dies de tot això. La realitat és, però, encara molt dura. L’Església és governada more jesuitico, amb molta fermesa i eficàcia, però, li manca l’ideal que va voler proposar Benet XVI i que no va aconseguir fer-se entendre del tot:  És Jesús el Crist la Revelació de Déu i l’origen, la continuïtat i la finalitat de l’Església. Tot ho demés és ‘provisional’.

La pandèmia actual ha estat un bon jou de prova. Un enfrontament de cadascú amb la seva pròpia realitat i ben cenyit de les seves circumstancies. Però, quanta por, quanta inseguretat, quanta tacanyeria, quanta incapacitat de donar un missatge clar i distint per part de molts de nosaltres ‘pastors’ de l’Església. La solitud, la misèria, la malaltia, la mort, la desesperació, la in paciència, el coratge sense massa protecció, la necessitat d’un mot d’esperança, moltes vegades només han trobat, a l’Església Catòlica de les Espanyes, el cartell de ‘tancat’, o de “no hi ha servei”, o de “no hi som”, o de “prohibit quasi tot”.

Però, sort que sempre ha passat “un bon samarità” que ha recollit el baldat o ferit i l’ha carregat sobre a seu pollí: el seu nom és Jesús de Nazaret, gloriós i ressuscitat. A mi me’l va mostrar Sant Pau VI!

29 de maig de 2020

Jaume González-Agàpito